Els Lurdes de Barcelona: on anar a demanar un miracle

L’anomenen «el Santet». Ni tan sols és beat. És el difunt més visitat del cementiri del Poblenou. El miracler més popular de Barcelona. S’ha vist algun veí amb la seva cara tatuada. Van haver de buidar els 12 nínxols que l’envolten per fer lloc a les ofrenes. S’ha convertit en un santuari ‘kitsch’: al costat de les flors i les espelmes, hi ha fotos emmarcades més pròpies d’un saló de casa, figures de sants, àngels, verges, molts nens Jesús, una inquietant holografia de Crist ja envellida que obre i tanca els ulls segons passes per davant.

Una bretxa al més enllà

A l’entrada t’ho indiquen d’una tirada: «És al mig dels dos xiprers». La Pilar ja ni parpelleja quan li pregunten on es demanen els miracles. Assenyala amb paciència els dos arbres que s’entreveuen rere un mur a l’esquerra. Cal entrar a l’illa IV. Segons arribes al panteó de Joaquim Bassegoda i Amigó, et coles a la filera de nínxols de la dreta. O hi ha algú posant flors o un turista amb la boca oberta. 

Francesc Canals Ambrós, es llegeix a la tomba. «Ha concedit i continua concedint favors a qui l’hi demani», promet la minibiografia adossada a la seva làpida. Va morir el 1899, tenia només 22 anys. Una esquerda creua el nom de pedra en diagonal. Fins i tot la Viquipèdia adverteix que si es mira fixament la bretxa es pot veure el més enllà. Però res. Ni mirant amb la intensitat de la nena de ‘Stranger things’ s’arriba a intuir un trist món paral·lel.

Els miracles es despatxen en menys temps que Jeff Bezos tarda a anar i tornar de l’espai. Cal gargotejar la petició en un paper, introduir-lo a la làpida –parapetada amb un vidre i una ranura a tall d’urna– i sortir pel costat dret. Així –garanteixen– funcionen aquests miracles. Davant la tomba solen penjar ofrenes que recorden recents curacions sobrenaturals: avui hi ha una cama de cera, sis xumets i tres peluixos. 

«L’altre santet», el que passa desapercebut per als turistes, és a Sant Andreu. Centre de peregrinació dels veïns. «Sempre ve gent», esbufega un treballador del cementiri. És una de les tombes que hi ha a la base de la capella central. La que està plena de flors i plantes.  

Francesc Pla Saña, diu la làpida. «El capellanet de Sant Andreu», l’han rebatejat. Sant popular des de 1918. També va morir a la vintena. Era seminarista, però abans d’arribar a ser sacerdot, el llavors bisbe de Barcelona el va vetar. S’havia assabentat que la seva mare era espiritista. «L’espiritisme –posa en antecedents Adrià Terol– estava molt de moda entre les classes mitjanes i altes de finals del segle XIX». Així ho explica durant les rutes per aquest cementiri. És historiador, gestor cultural de Cementiris de Barcelona, la tercera generació de la seva família que treballa entre taüts.

El capellanet –continua Terol el drama– va entrar en depressió. Va morir en qüestió de mesos. Als quatre anys de l’enterrament, el van haver de traslladar de tomba davant l’allau de flors i exvots dels veïns.  

 ¿Un miracle d’última hora? Per això hi ha el patró de les urgències. Un altre sant barceloní amb currículum miraculós: Sant Expedit. «Per als casos desesperats i urgents –garanteixen–, sigui del que sigui».

Han hagut de posar una caixa als seus peus per recollir els paperets amb les peticions dels devots. Es buida el dia 1 de cada mes. «Sempre és plena», asseguren a l’església. Expliquen que cada vegada ve més gent. «Hi ha molta devoció, perquè s’han concedit moltíssimes coses». Deu minuts aquí i t’explicaran a cau d’orella almenys un parell de miracles inexplicables.

Església de Sant Jaume (Ferran, 28). No hi ha dubte que és el sant més sol·licitat: és el que acumula més espelmes fumejants. Tot just ha passat mig dia i ja n’hi ha enceses 50 davant la discreta figura d’aquest màrtir romà. I això que davant té Sant Judes Tadeu, el patró de les causes impossibles.

«Sant Judes em fa menys cas que aquest», somriu la Dioni. Ella porta venint a veure Sant Expedit des de fa almenys 16 anys, calcula. ¿Que si és efectiu? «Jo l’única cosa que li demano és salut –assenteix– i de moment estem bé».

Aigua miraculosa

Per curar-se del tot en salut cal deixar-se caure per la plaça de Tetuan: fa un segle que es creu que l’aigua de la font del monument al Doctor Robert té propietats miraculoses. Doctor Robert: metge, polític, un dels alcaldes més estimats de Barcelona. «Era tan popular –recorda l’historiador Gregor Siles–, que quan es va inaugurar el seu monument (el 1910, originalment a la plaça Universitat), la gent va començar a anar a beure aigua amb la creença que era curativa». L’ibuprofèn de l’època.

Notícies relacionades

¿I tu què faries si fossis anònim durant una hora i quart?

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

I encara hi ha altres coordenades d’ultratomba que reben visites contínues al cementiri de Montjuïc, apunta la historiadora Alba Vendrell. És un nínxol senzill, sense grans escarafalls postmortem: una làpida de vidre amb un florero i dues plantes i una frase lapidària a mà: «Aquí es guarden les restes de la insigne escriptora espiritista Amalia Domingo». Va ser una de les espiritistes més reconegudes de la seva època. Va morir el 1909. El seu multitudinari enterrament deixaria com un drap brut el «‘si me queréis, irse’» de Lola Flores. 

Es recomana demanar un mapa. I tot i així és fàcil perdre’s. Des de l’accés del cementiri de la Mare de Déu del Port, puges el caminet direcció al Fossar de la Pedrera i és a sobre de la primera plaça, la del Descans. El nínxol número 35. Inevitable parar-se poc abans en sec davant una altra làpida: «Aquí jeu l’embolcall corporal d’un home honrat». No, no és una cosa que es vegi cada dia.