HEROÏNA DE BARRI

Zohra Chafedi, la veu del Poble-sec que no es dobla

  • Aquesta cuinera que va regentar durant 20 anys La Cuineta, casa de menjars que es va veure obligada a tancar quan la propietat va vendre l’edifici on estava, és un referent de dignitat i lluita contra la gentrificació

  • Divendres passat va protagonitzar un emotiu, sincer i combatiu pregó d’una festa major de mínims per culpa de la cinquena onada de la Covid, però que els veïns no es van resignar a tornar a suspendre

barcelona/documentacion Fotos 1-118796049.jpg

barcelona/documentacion Fotos 1-118796049.jpg

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Portava un paper amb un guió preparat, però quan va pujar a l’escenari el que li va sortir va ser doblegar-lo, guardar-lo i treure «el que tenia aquí; el que em fa mal», diu recolzant la mà sobre el pit. «No el que està remarcat o en negreta, per sentir un ‘ohhh’ del públic, sinó el que m’explica la gent que em trobo cada dia al carrer; la que em pregunta com estic, la que em diu que ha trobat a faltar el meu cuscús», prossegueix emocionada Zohra Chafedi, pregonera de l’última festa major del Poble-sec, la més diürna i breu de la història. «No soc una persona ni famosa, ni política ni artista; soc una persona del carrer, que viu molt al carrer, per això vaig preferir parlar del que m’expliquen cada dia pares, mares i fills», assenyala asseguda en un banc de Nou de la Rambla.

Zohra insisteix que estem passant «un moment dolentíssim», i «nosaltres potser el podem gestionar, però els nens, no; perquè això et queda, i això em causa dolor». «No només pels meus, per tothom. El primer desnonament que vaig veure en la vida no se m’esborrarà del cap», relata. No va ser el seu. Ella no ha patit cap desnonament; però els ha viscut de prop i li fan mal. «Sempre em diuen ‘Zhora, tu ets lluitadora’. ‘Tu pots’. I sí, sí que ho soc, però ja no tinc 20 anys», afegeix aquesta combativa i estimadíssima veïna del Poble-sec, que fa un parell d’anys va omplir pàgines de diaris amb la seva història de dignitat i la seva defensa de La Cuineta del Poble-sec, casa de menjars que va regentar durant dues dècades i que es va veure obligada a tancar després de la venda de l’edifici on estava (la nova propietat no li va renovar el contracte de lloguer). De fet, els compradors de la finca van pretendre –de totes les maneres possibles– que marxés abans d’acabar el contracte, de cinc anys, però Zhora va resistir. Tenia un contracte en vigor i no marxaria abans que finalitzés. La Cuineta era la seva vida. Va ser en aquell moment que es va acostar al Sindicat de Barri, on la van acompanyar (i van animar) en la resistència. Malgrat que quan va acabar el contracte va marxar, continua molt vinculada al ‘sindicat’, on ha trobat una altra família.   

Lluita contra la gentrificació

La Cuineta va ser el primer local comercial defensat pel ‘sindicat’. No era una vivenda, però el col·lectiu va entendre la seva defensa com la defensa d’un barri que estava sent esborrat precisament per la gentrificació, fenomen basat en operacions immobiliàries com la que va provocar el tancament de La Cuineta.

La primera vegada que va trepitjar l’assemblea es va espantar al veure que havia de parlar davant de tanta gent. No hi estava acostumada. La seva vida havia sigut sempre tirar cap endavant la seva família i treballar. Treballar molt. Va sortir d’allà molt afectada al veure la quantitat de persones que estaven en risc de perdre casa seva. «Jo lluitava per defensar la meva feina, però allà la gent estava a punt de perdre casa seva», recorda. No se li oblida com d’impactada va sortir d’allà aquella tarda, ni la imatge de les maletes i les joguines a la porta que deixa cada desnonament executat.

«Jo lluitava per defensar la meva feina i em vaig trobar amb persones que estaven a punt de perdre casa seva, mai oblidaré el primer desnonament que vaig veure»

Notícies relacionades

Durant els dos anys de resistència Zhora va teixir una xarxa de complicitats al barri que encara continua, ajudant a parar tots els desnonaments que pot. El barri li ha tornat aquesta entrega fent-la pregonera de la festa major.

Després de 28 anys cotitzats en aquest país –Zhora té 53 anys i va arribar de Tànger als 17– aquest cuinera pateix a l’haver de passar cada dia –viu just al costat– davant del que va ser durant tants anys el seu negoci i veure’l tancat. Està cansada de gestionar la renda garantida una vegada i una altra i de posar-se malalta cada vegada que li arriba la denegació. «En 30 anys aquí només he cobrat l’atur una vegada, quan va néixer la meva filla gran, i ara que demano que em donin la mà per aixecar-me, res més, no demano res per sempre, només una ajuda per recompondre’m, perquè he hagut de tancar el negoci perquè no em van renovar el contracte. Em responen que les meves filles ja són grans, que s’haurien de posar a treballar», explica indignada amb els serveis socials. «Les meves filles són grans, però han d’estudiar. I han d’acabar la carrera. ¿O és que les filles de les persones treballadores no poden acabar les seves carreres? I no perquè deixin de ser menors d’edat els fills deixen de menjar i de vestir-se cada dia», assegura enfadada. I la seva ràbia no és només per ella. «És per tota la gent que ho està passant malament. El Poble-sec no mereix això. Ni aquest barri ni cap. Jo com a mínim tinc casa meva, hi puc tornar i tancar la porta, però hi ha molta gent que no», conclou aquesta dona, tota empatia, que remarca la importància de no jutjar els altres.