Santa Anna, l’església sense fronteres de Barcelona

L’any passat, amb el Marroc blindat i la prohibició d’aglomeracions en espais públics, van ser molt pocs els musulmans de Catalunya que van poder celebrar la Festa del Be. «Aquest any volíem fer-ho per a les persones sense llar, però amb la pandèmia és difícil trobar un lloc. ¡I el claustre de Santa Anna és perfecte!», agraeix Fouzia Chati Badou, presidenta de l’Associació de Dones Marroquines de Catalunya. «Aquí ve gent de totes les religions, volem mostrar que les religions neixen per unir-se, per ajudar-se, no per separar. Estem molt orgulloses que el rector ens hagi obert l’església per celebrar aquesta festa», exclama la dona. En un moment com l’actual, en què els atacs a la comunitat islàmica són constants, Chati Badou agraeix la visió del rector de Santa Anna. «Aquest home dissipa les fronteres i el racisme».

«Tampoc és res de l’altre món. És veritat que a alguns els pot cridar l’atenció que en una església es recitin textos alcorànics o se celebrin festes musulmanes, però en realitat és coherent amb el que fem durant els últims anys: treballem des de l’amistat per a la solidaritat, i ¿com no hem de celebrar les festes amb els nostres amics?», diu el rector, Peio Sanchez, traient-se mèrits. Ja fa quatre anys que la parròquia de Santa Anna acull persones sense llar vingudes de tots els punts del planeta. Al dia, poden passar unes 150 persones que necessiten menjar, recolzament sanitari i descans.

Dimarts a la nit, un centenar d’ells es van repartir en diverses taules al voltant del claustre. «Per a mi aquest dia és molt important, només puc pensar en el meu pare. Ell ja té 94 anys. Es pensa que ens tornarem a veure, però jo em temo que no...», diu amb els ulls plorosos Abdul. Fa poc més d’un any que va travessar la frontera marítima de Ceuta amb un caiac. «Vaig pensar que aquí trobaria feina, que els podria enviar diners...», diu sospirant. No va passar res d’això. Només ha vist l’asfalt de Barcelona, on dormo cada nit.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

«El problema que tenim molts dels que som aquí és que no tenim papers», lamenta el Mohamed. «Si no tens papers no pots tornar a casa. Els que estan bé sí, van amb els seus cotxes plens de regals... però nosaltres som aquella cara que no es veu, no podem tornar amb les mans buides». Fa tres anys que ell no veu la seva família, a Tànger. A la taula estan tots igual. L’Osema, un algerià de 24 anys que va creuar el Mediterrani en pastera, no veu els pares des del 2017. L’Adil, un home nascut i crescut a Rabat, fa el número quatre amb la mà. El Hamid, fill de mare soltera, va fugir de Larache en pastera als 19 anys. Avui en té 22. «Intento no parlar gaire amb la meva mare, perquè no vull que sàpiga que estic dormint als caixers de Barcelona», xiuxiueja.

Per fi arriba el sopar i, per un moment, els problemes desapareixen. «Som una petita família, ¿oi?», diu el Mohamed. Riuen i parlen dels seus records al Marroc mentre els voluntaris de Santa Anna els porten un plat preciós, on el xai estofat fa una pinta espectacular, acompanyat amb arròs. Hi suquen pa i disfruten d’un menjar que té gust de casa. «Això és més important del que sembla. Els cristians ens ajuden avui als musulmans, i això ho hem d’aprendre, recordar i aplicar-ho: som aquí per ajudar-nos els uns als altres, és igual com et diguis o d’on vinguis», assegura el Mohamed, el més gran de la taula.