El ‘boom’ del disc golf arriba a Catalunya

Són les noves paraules per aprendre amb sabatilles: disc golf. Si les tecleges a Google, apareixeran gairebé tantes entrades com ‘mems’ de Julio Iglesias. Hi ha qui l’anomena «golf low cost». En comptes de jugar amb pals i boles, es juga amb discos voladors. No és la manera més insòlita de fer un forat a Catalunya. Hi ha un camp de futbol golf al Maresme.

Pot ser que soni a xinès, però és americà. Res nou. Es va començar a jugar als anys 70. Hi ha federació, associació professional, campionats mundials. Pots trobar vídeos virals, fitxatges de 10 milions de dòlars, ‘frisbees’ tan variats com el currículum de Toni Cantó. Fins a carros per portar els discos. L’any passat es van moure quatre milions només en premis. Fins i tot Lidl ha tret un mini set amb cistella portàtil i quatre discos.  

 Hi haurà uns 71.000 jugadors federats a més de 40 països. Més de 9.300 camps pel món. «Es calcula que el practiquen milions de persones», detalla Carlos Río. És el president de l’Associació Espanyola de Disc Golf. Un guru del ‘frisbee’: ha sigut fins i tot campió del món de discathon (circuit amb discos voladors en format carrera). Va ser qui va dissenyar fa nou anys el primer camp d’Espanya a Oviedo, el bressol espanyol del disc golf. Ja en porta 11 (dos en construcció) dels 15 que hi ha pel país. A Espanya és un esport que comença a fer ‘boom’. Uns 150 jugadors competeixen oficialment. Hi ha vuit clubs. Dos són al Vallès. L’actual campió d’Espanya viu a Barcelona. 

«Quan comences, costa», t’anima Merlin. Estàs a tot just quatre metres d’una de les cistelles de l’Hostal del Fum. Et donen un disc «putter». Per «xutar» a cistella, així es diu quan estàs a menys de 10 metres. Hi ha ‘frisbees’ diferents depenent de la distància, com amb els pals de golf. També guanya aquí qui completa el recorregut amb menys tirs.  

«Posa el dit índex a la vora del disc», et mostra Merlin. «Agafa’l fort». I tu l’agafes com si fos la teva última copa sense toc de queda. «És més important el cop de canell que la força». Un cop de canell novell i envies el primer disc a Conca. Després del segon tir ja dius «uuuuuiiii». El tercer frega la cistella. «És prova-error més que una altra cosa», t’animen. «El més important –apunta Merlin al coach– és creure-s’ho». I sí, encistelles el quart. «És molt psicològic això», assenteix el Joan. «És tècnica i cap sobretot», afegeix el Pau.

Flying Squirrels, es llegeix a les seves samarretes. Així es diu el club de disc golf de Palau-solità i Plegamans. Pau Segalés –18 anys, estudia Enginyeria– va quedar l’any passat subcampió d’Espanya sub-18. Merlin Sales-Tomas –28 anys, es nota que és professor– va guanyar la primera lliga del Vallès. «Jo soc el seu amic». Joan Manyà –també 28, també professor– riu quan li toca fardar de currículum. «És la gràcia que té aquest esport –es justifica–. No has de tenir un gaire bon nivell per jugar amb gent molt bona». Els tres van començar a jugar fa quatre anys. Venen de l’Ultimate, com la majoria de discgolfistes: una espècie de futbol americà amb discos voladors.

No ho sembla, però es fa més exercici que Rajoy caminant de pressa. «És molt cansat –esbufega el Joan–. Pots tardar dues hores a fer un camp sencer». «O tres», diu Merlin. «I aquí no hi ha excusa», remena el cap Merlin. Ni tan sols pots donar la culpa a l’àrbitre. És autoarbitrat.

Aquest és un esport que no entén d’edat, et dirà l’actual campió d’Espanya. «És naturalesa i família». Marc López, 33 anys, se’l sol veure tirant discos a una cistella portàtil en algun parc de Nou Barris. És del club Esperit de Sabadell, però viu a Barcelona. S’està recuperant d’una lesió de genoll, però continua parlant del disc golf d’una tirada. Va ser qui va començar a practicar disc golf a Catalunya. Pregunta-li el que sigui.  

Ho va descobrir per internet. «El material no el tenia –recorda–, però sí arbres, fanals, cubells d’escombraries». Ho va comentar a un altre jonqui dels ‘frisbees’ del seu club i se’n van anar a jugar al parc de Palau. I es van trobar els de Flying Squirrels practicant punteria també amb arbres. «Nosaltres tirem per tirar», els van dir. «Doncs no tireu per tirar –els va dir el Marc–, que hi ha un esport al darrere. I van muntar el primer circuit amb una cistella portàtil.     

Notícies relacionades

El top 100 de l’oci de Barcelona / MAPA

Les queixes pel mal estat de les zones per a gossos a Barcelona es dupliquen en dos anys

El parc de l’Hostal del Fum es va convertir el març oficialment en el primer camp de disc golf de Catalunya. Van aparèixer de cop fletxes en els arbres i 18 cistelles metàl·liques. És a dir, que els pixapins van reinventar mil usos alternatius. «Al principi la gent utilitzava les cistelles d’escombraries o per guardar les seves coses mentre feien el pícnic», riu Merlin. Ara cada cistella porta un QR informatiu: «Què és això?». Redirigeix a l’Instagram dels Flying Squirrels. El curs que ve, preveuen crear «una unitat didàctica sobre disc golf per portar-la a les escoles». De moment, faciliten discos a tothom qui ho demani per Instagram. La majoria –asseguren– acaba comprant-los després de provar.

 ¿Què enganxa? «Té una evolució molt ràpida», respon la Marina. Ella ha vingut a jugar avui amb un grup de l’Esperit. «Jo vaig anar dues vegades a treure’ls fotos i em van acabar enredant», diu rient al costat la Carla. «A mi el que més m’enganxa –diu el Xavi, el que va començar a tirar discos amb el Marc– és el so de la cadena quan impacta el disc». ¿Que quan farà aquí ‘boom’? «Hem començat més tard –s’encongeix d’espatlles Merlin–. Jo crec que l’únic que falta és temps».