La plaça més bonica de Barcelona

Plaça de Sant Gaietà. És un nom que et dirà d’una tirada qualsevol ‘instagramera’ ben informada. La inclouen en els rànquings de «llocs més bonics» de Pinterest. «La plaça més bonica i desconeguda de Barcelona», l’han condecorat a internet. S’estén per les xarxes com «el raconet». El raconet. «Un dels secrets més ben guardats del barri de Sarrià». Carnassa per a ‘selfies’.

El cartell que indica la plaça només es veu si es camina sense presses pel carrer de Pare Miquel de Sarrià. El carreró és a uns quants metres del mercat. Entres amb pudor: «¿S’hi pot passar?». Sembla un pati privat. Els curiosos solen demanar perdó als veïns més que Jordi Pujol al seu últim llibre. Ulls parpellejants, la boca oberta. No t’ho esperes: una plaça minúscula, paviment a la italiana, flors i flors i flors acolorides. Potser hi ha ¿100 testos? «¿Què hi fa? El número és el de menys». La veu surt d’una de les portes del costat. És la Maruja. «Jo soc la sofridora», afirma.

Maruja Alonso. És la que sempre té a mà unes tisores de podar. 77 anys. Parla amb la represa de qui té molt a explicar. Viu a la plaça des de fa 34, 35 anys, calcula de memòria. «El bany encara era al pati», diu, i esbufega al recordar-ho. Quan ella es va mudar, la plaça encara era de terra. «Estava bruta i a la nit venien a punxar-se», afirma, i gira els ulls en blanc. Poc després la van pavimentar. «I vaig començar a posar-hi plantes. A fer-me un caminet per tenir més seguretat», afirma sobre el seu afany florit.

Al mini pati de casa seva va plantar una buguenvíl·lea que ja arriba fins a la teulada. De seguida va expandir els seus testos en flor a la plaça pública. «Hi vaig anar afegint més, afegint més...». Ja no sap ni quantes plantes té. «Aquest any, com he sigut més a casa, he gastat més diners», diu. «Rosers, petúnies, semprevives, lobèlies, geranis, begònies». Te les va ensenyant, tallant aquí i allà. Tots els curiosos que se la troben a la plaça se’n van amb un «grapadet», que en diu ella. ¿El seu secret? La Maruja sacseja el cap. «Quan em diuen: ‘¿Els parles?’, jo dic: ‘No, no les castigo –riu–. Ja castigo els altres, que parlo molt. Jo les cuido’».  

La plaça de Sant Gaietà ha passat a tenir estatus turístic. «Segons l’aforament establert setmanalment per la Maruja», afirma l’Enrico, un altre dels veïns, fent broma. Solen topar amb turistes, ‘instagramers’, curiosos amb posat de «lluís», gent gran de ruta urbana. Fins i tot ara que tenen una façana en obres. És igual, no molesta per als ‘selfies’. «Moltes escoles amb nens petits s’asseuen aquí al matí a pintar les flors», diu la Roser. «I pintors de veritat», apunta l’Alejandro. «Una vegada va venir una parella a fer-se la foto de casament», explica la Maruja. Però no, els veïns encara no han de sortir de casa a l’estil de les Kardashian, esquivant fotògrafs. «Encara no és una cosa incòmoda», riuen.

30 anys de veïns

Avui s’han ajuntat a la placeta una desena de veïns per a aquesta crònica. Les seves reunions s’intueixen més entretingudes que les de ‘La que se avecina’. Alguns es coneixen des de fa 30 anys. «Són cases petites –afirma la Mercè–. Et sents una mica». Durant el confinament es parlaven per les teulades.

«Quan nosaltres vam venir –la Mercè fa 28 anys que és a la plaça–, venien a fumar els de les escoles d’aquí al costat». I a menjar pipes. «I jo els treia l’escombra perquè escombressin», riu. «Per Halloween venen nens a demanar caramels –diu la María, al costat del seu fill Albert–, els fa gràcia poder trucar a tantes portes». Ells fa que són aquí 15 anys.

Apareix l’Amelia, la mare de la Roser. «Des de l’any 60 aquí vivint», afirma. En té 86. Ha vist de tot. «De tot». I t’agafa per l’avantbraç, que és com es confien els millors records. «¡Mira!». Et porta a la seva porta. «Fins aquí arribava la neu», indica un metre folgat. Aquí va viure la nevada del segle: la del 62.

«Nosaltres som els més antics –diu la Roser–. Aquesta és una casa reedificada el 1800 –assenyala el seu edifici–. I hi ha escriptures que han trobat de 1400. Som la 13a generació de la mateixa família que vivim aquí».

Ara entra a la placeta una nonagenària en cadira de rodes. «María Jesús Aguado», es presenta amb nom i cognom. Veïna de Sarrià de tota la vida. «¡Que canviada que està aquesta plaça!», esbufega entre records amb arrugues. La Maruja li va tallant una rosa.

Notícies relacionades

Obre a Barcelona la primera «experiència sensorial» d’Espanya

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

«Jo tinc flors perquè m’agraden, i m’agrada que les disfrutin també els altres –s’encongeix d’espatlles la jardinera de la plaça–. És com l’art en un museu, que és per a tothom. Doncs el mateix». ¿Una artista de les flors? «No –puntualitza–, treballadora».

Un gat de carrer llisca amb familiaritat entre els testos. Allà al mig de les plantes té la seva menjadora. «El gat no és meu –diu la Maruja–. M’ha adoptat ell a mi». ¿Que què li donen les plantes? «Qualitat de vida –afirma ella–. És que és el meu benestar també. Ara quan floreixi la buguenvíl·lea, des de dins de casa sembla que visqui dins d’un arbre».