Pedro Rovira, el balenciaguista que va superar Pertegaz

A l’exposició, visitable des de divendres i fins al 17 d’octubre, li passa allò tan graciós que passa cada vegada que s’exhibeixen, com a obres d’art que són, peces d’alta costura, en aquesta ocasió una vuitantena de vestits delicadament enfundats als seus respectius maniquins. El visitant passeja entre ells com en un món al revés, és a dir, recorre la sala com una model de passarel·la mentre als dos costats, com un silenciós públic, les creacions de Rovira –vestits de còctel, de festa, de nòvia, de nit...– semblen estupefactes estàtues davant l’evolució costa avall que ha tingut això del vestir.

Fa un any, Badalona va decidir dedicar a Rovira una plaça de nova creació a la ciutat, ja que aquí va néixer en fa 100 aquest modista, no amb un sinó amb dos dons. En aquest ofici n’hi ha que saben cosir. Després hi ha els que saben dibuixar. Tenir bona mà per a les dues coses és més inusual, i aquell fill de forners que havia de ser metge però que per a gran enuig del seu pare va decidir dedicar-se a la costura era un mestre en les dues coses, cosa que podia semblar poc útil a l’Espanya de la postguerra, però això és un error de percepció que es comet quan es recorda el passat. El final de la Guerra Civil va arruïnar la gran majoria de la societat espanyola, però va enriquir amb barra, sobretot a Barcelona, els que van jugar bé les seves cartes. La burgesia local, la de sempre i l’acabada d’incorporar per estraperlista o pel que fos, vestia formidablement. Amb creacions de Rovira, per exemple.

Només un parell d’apunts biogràfics més abans de sembrar la zitzània. Estudiava Medicina com li agradava al seu pare, però d’amagat aprenia costura gràcies, primer, als consells d’un sastre de Badalona, però ben aviat, després, de la mà de Celso Roldós, oficial sastre de primera a la barcelonina Santa Eulalia. El salt d’escala, no obstant, va ser anar a París. Va aconseguir un salconduit per sortir d’Espanya perquè en la seva família les víctimes de la Guerra Civil ho van ser en mans de l’esquerra, i allà, a la capital francesa, va conèixer Cristóbal Balenciaga. No va aprendre l’ofici al seu taller, com es diu de vegades. Tampoc en va prendre notes. «Mai he sobresortit com a bon copista», va dir en una ocasió en una entrevista. Senzillament, va ser una epifania tèxtil. Balenciaga era ja llavors, més que un modista, un escultor, un Miquel Àngel de les teles, perquè, d’acord, l’artista toscà despuntava com a pintor, però amb el marbre sobresortia fins a la mestria. En certa manera, conèixer Balenciaga va ser l’inici d’una amistat duradora i, sobretot, una inspiració.

Entre les creacions que s’exhibeixen al Museu de Badalona, només per rematar la qüestió, hi ha un parell de vestits confeccionats amb gazar, un teixit expressament encarregat al seu dia per Balenciaga i que ofereix unes prestacions gairebé papiroflèxique, inimaginables amb altres teles.

L’homenatge de Badalona a Rovira ha sigut comissariat per Ismael Núñez Muñoz i Josep Casamartina, tots dos aurícula i ventricle de la Fundació Antoni de Montpalau, una cosa així com el Fort Knox de l’alta costura i el ‘prêt-à-porter’, una institució amb uns fons que empetiteixen en aquesta matèria els de qualsevol museu del disseny. Tots dos han seleccionat les obres que s’exhibeixen a Badalona, i Casamartina, a més, és l’autor de l’aclaparador catàleg (dit com un elogi) que per a l’ocasió ha editat el Museu de Badalona. És, per tant, la persona idònia per preguntar què li va passar a Rovira, que de vestir un parell de generacions de dames, ser aplaudit a la resta d’Europa i els EUA pel seu talent i sembla que fins i tot derrotar el mateix Pertegaz en aquesta esgrima d’agulles que van mantenir al seu dia va caure en un abissal oblit.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

És una reflexió que val per a Rovira i, segons es miri, els temps que corren en general. Aquell modista va morir l’agost del 1978 víctima d’un infart. Tenia només 57 anys. Totes ho són, però aquesta és una pèssima edat per morir, segons explica Lorenzo Caprile al pròleg del llibre, perquè era massa gran per ser una llegenda pel-que-hauria-pogut-ser (vaja, cosa que li va passar a James Dean) però no prou veterà com perquè la suma de tota la seva trajectòria professional fos una obra ja completa i, en conseqüència, una llegenda també. Això pesa en la seva caiguda a l’oblit, però segons Casamartina, més crucial és encara que la seva marca comercial, l’etiqueta Pedro Rovira, amb prou feines el va sobreviure.

Altres modistes cèlebres han mort, és clar, però els seus noms són avui grans corporacions amb botigues als carrers majors de les principals ciutats del món, convertides aquestes urbs, al seu torn, també en marques. Barcelona, diuen els que en treuen beneficis, és una marca. Que lluny aquells temps en què Rovira inseria un requadre a la premsa en el qual anunciava una desfilada de models amb la seva nova col·lecció i no feia falta que hi posés l’adreça. Les seves clientes sabien quina era.