Badalona exhibeix els seus 122 anys de pulsió cinèfila

La competició pel Óscar a Millor Pel·lícula de 1950 va ser una de les més disputades de la història. Aspirava al premi El crepúsculo de los dioses, que no només és un tros de pel·lícula eterna, sinó també en el seu moment un film noir estructuralment trencador, ja que qui narra el que passa és un mort. Va guanyar, no obstant, Tot sobre Eva, des d’aleshores un altre clàssic imperible. El record d’aquella collita fílmica de 1950 ve al cas perquè aquestes casualitats passen i, tot i que ha passat inadvertit, coincideixen ara en el temps, el mai vist, dues formidables exposicions sobre cine, una, la del CCCB, sobre Stanley Kubrick, de la qual no hi ha qui no n’hagi sentit parlar, formidable, sens dubte, i una altra al Museu de Badalona, que ha sigut un èxit entre els veïns d’aquella ciutat, però que per culpa del cofoisme barceloní ha quedat fora dels focus i de l’alfombra vermella. Immerescudament, cal afegir. Fa uns dies va rebre la visita d’un dels cinèfils més importants del país, Jaume Figueras. Emocionat, els va animar a predicar-la encara més, a llançar la resta per ella. D’això va aquesta crònica. S’apaguen els llums. Poseu els telèfons en silenci. Anem.

La gènesi de l’exposició va ser tímida. Núria Casals, besneta de Thomas Mary, fundador del primer cine de Badalona el 1904, atresorava a casa una col·lecció de programes de mà impresos per les diferents sales de la ciutat al llarg del segle XX. Fa goig entretenir-s’hi. La proposta inicial va ser exhibir-los sense més ni més. Hauria sigut una microexpo i punt, a qualsevol cantonada del museu. Però va ser obrir la caixa de les idees i ja no va ser possible posar-hi fre. L’immediat va ser rastrejar les peripècies de la desena llarga de cines que hi va haver a la ciutat (avui només queda un multisales), després la cosa es va animar amb la recerca de les crítiques amb què la premsa local va acollir algunes estrenes (“...com a pel·lícula per si mateix és nul·la. No viurà gaire el cine neorealista. El mateix públic el matarà”, és el que es va publicar el 1951 sobre El lladre de bicicletes, de Vittorio de Sica), es va donar amb una col·lecció de diapositives de vidre amb què es projectava publicitat en els cines de reestrena, vaja, una altra joia, es van aconseguir alguns impagables documents originals de la censura i, ja posats, se li va fer un homenatge general al setè art amb un fermall d’or, un talla i enganxa de pel·lícules en què els actors surten de la pantalla i visiten el fals món real que els contempla a les fosques. A l’expo l’han batejat, és clar, amb nom de pel·lícula, La gran il·lusió, un encert de la seva directora, Margarida Abras, i és tan completa que en comptes d’editar un catàleg sobre ella, com es fa en aquests casos, al Museu de Badalona han publicat un llibre, amb un títol idèntic, i que val la pena esprémer a fons, ja que, segons es miri, confirma que allò del públic amb el cine té molt de pulsió en el sentit més freudià del terme, és a dir, de satisfacció d’una tensió interna, molt sovint sexual. Ara ve per què.

“El gran triomf del súmmum”

Abans, un parell de dates a remarcar. Els germans Lumière van inaugurar l’era del cine el març de 1895. Aquella novetat tècnica va arribar a Barcelona el 1896. A Badalona, la primera projecció d’heliocinògraf (així ho van batejar) va tenir lloc el 21 de desembre de 1897. La fama del cine calava com la pólvora. Però el primer cine de Badalona que mereixi tal nom, o sigui, una sala i projeccions estables, no va obrir les portes fins el 1904. Era el Mary, al número 9 de la Rambla. Calia trucar al timbre per entrar. Va cremar-se el 1906. Va reobrir el 1907. Va tancar per ordre administrativa el 1912, però la seva curta vida va ser crucial, perquè va permetre a Thomas Mary crear una primera xarxa de cines a Terrassa, Arenys de Mar, Torelló, Sant Andreu de Palomar i Mataró. Al costat de la porta del Mary es passejava sempre un home anunci que, segons la premsa de l’època, era còmic pel seu verb impossible. “Veuran vostès l’increïble, l’impossible i el gran triomf del súmmum”. I quan ja agafava tirada, anava més enllà. “¡Donarà principi la sessió de l’entiplàstic cromopoli electroserpentígraf!”.

La gran il·lusió del Museu de Badalona és plena de detalls així, espurnejants, però no només del Mary, sinó també dels cines que van venir després, com el Zorrilla, que sense deixar de ser teatre es va estrenar com a cine el 1905, i com el Nou, el Cervantes, el Picarol, el Victòria, l’Artigas, el Salut... Val la pena entretenir-se als plafons de record de cadascun. El Museu de Badalona és a dos minuts de la boca de metro de Pompeu Fabra, queda dit per a aquests barcelonins que es comporten com terraplanistes i que creuen que més enllà del terme municipal no hi ha vida cultural. No es tracta aquí d’explicar-ho tot. L’exposició, tret de contraordre, es mantindrà oberta fins el 17 de febrer. El viatge val la pena. L’interessant aquí és afegir-hi un plus, triat del llibre que Núria Casals ha escrit per a l’ocasió.

El cine Mary va engegar el projector per primera vegada un 31 de març, Dijous Sant, amb una pel·liculeta molt oportuna per a la data, Pasión y muerte de nuestro señor Jesucristo. Sembla que no va ser per beateria, sinó per vacunar-se contra les conegudes resistències de l’Església davant qualsevol novetat (faltaven llavors encara 80 anys perquè un papa demanés perdó pels excessos comesos amb Galileu, poca broma), però l’estratagema no va funcionar, vista la història posterior.

Les primeres projeccions, com les de París, Barcelona i la resta del món, eren gravacions molt curtes, de vegades acolorides a mà, amb efectes sonors dels quals s’encarregava algú amagat rere la pantalla. El singular va ser que una de les primeres indústries que va exportar cine de més metratge a aquestes latituds va ser de bandera danesa, a través de Nordisk Films, que va causar sorpresa per desinhibit. El fred nord resultava ser més tòrrid que el càlid sud. Betty Nansen feia furor. eVa ser una etapa breu, abans que, finalitzada la Gran Guerra, el timó del cine el prenguessin Hollywood i els estudis alemanys de l’UFA, que tampoc feien curt. És a partir d’aquí on l’expo del Museu de Badalona brinda un deliciós viatge per aquesta pulsió citada en el títol, ja que mentre més afany posaven els moralistes i els censors per evitar que la gent acudís al cine, més sembla que s’omplia la sala.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Que comprar una entrada per a Allò que el vent s’endugué comportés una amenaça d’excomunió no va evitar que fos un èxit, i això que a Espanya es va estrenar amb 13 anys de demora. A Badalona, això va ser el 6 de desembre de 1952, però el rum-rum que el cine el carregava el diable venia de lluny, del 1912, per exemple, quan el setmanari badaloní L’eco, sota el títol “Parlem dels cines”, treia el ganivet amb motiu de l’estrena recent d’un film de Victorin Jasset, Bandits en automobile, una pel·lícula de lladres de banc, no només això, la primera, pel que sembla, en què els delinqüents fugen amb cotxe. “No pocs cinematògrafs semblen escletxes per on entra la malícia i en surt la immoralitat”. Amb una publicitat així, és clar que seria un èxit de públic.

A La gran il·lusió que va emocionarFigueras  li queda tot just un mes. Mereixeria anar de de gira, com el superèxit gestat en aquest mateix museu el 2013, El sexe a l’època romana, i que aquest el 2019 encara hi ha ciutats que reclamen la seva presència, però sembla difícil que ho faci. Seria una llàstima perdre-se-la.