Colau arriba a la meitat d’un segon mandat marcat per la pandèmia, ERC i l’ombra de Valls

La foto inicial no era la desitjada: l’alcaldessa era la primera a ostentar el càrrec sense guanyar les municipals, havia perdut un regidor, així com la primera plaça a Nou Barris, el cor del vot popular, que li va arrabassar el PSC. Passats dos anys la situació ha millorat. Té un soci estable de govern i un extern que li ha permès governar amb més tranquil·litat que del 2015 al 2019. La pandèmia ha marcat el mandat.

Després del fet de Valls amb prou feines va cridar l’atenció, però que el PSC de Jaume Collboni tornés a asseure’s a la taula amb Colau i Barcelona en Comú com a socis no era poc. La relació es va enverinar quan l’alcaldessa va fer fora els socialistes del govern el 2017 pel seu recolzament al 155. Però es necessitaven per governar i la convivència entre socis és la del matrimoni que ho torna a intentar amb menys passió i més experiència. Les parts van pactar que podrien mantenir posicions diferents sobre el procés sense trencar. També han discrepat sobre aspectes no identitaris, com l’ampliació de l’aeroport, tot i que sense elevar el to.

Arriba el coronavirus

La tercera sorpresa va ser que ERC es convertís en un soci estable extern del govern de Barcelona en Comú i el PSC. ¿Com els republicans, que ja celebraven haver recuperat l’alcaldia dècades després d’ostentar-la diverses vegades durant la Segona República, perdonarien tan ràpid el greuge? El cas és que ho van fer. La quarta imatge és la de la pandèmia, la que més ha definit el mandat. A la ciutat confinada, els socis de govern van començar a prendre mesures per pal·liar una situació sense precedents. Això va obligar a alterar l’agenda. L’alcaldessa va aprofitar l’aturada per accelerar en algun dels seus fronts predilectes. Entre els grans acords destaca haver aprovat un pressupost de 3.200 milions per al 2021, amb el recolzament del PSC, ERC i Valls, el més ampli de la història de la ciutat en el seu pitjor moment des de la Guerra Civil.

El govern de Colau va prendre mesures en diferents fronts: dels hospitals de campanya a ajudes econòmiques, passant per espais temporals per a sensesostre. Algunes d’aquestes respostes a la pandèmia potser haurien escamnat Barcelona en Comú el 2015, quan va arribar a l’alcaldia. Amb Collboni com a interlocutor i pacificador de la restauració, un dels sectors que més lluny ha estat de l’alcaldessa, Colau va defensar la decisió que fins a 3.000 terrasses guanyessin espai a la calçada per rescabalar-se dels mesos sense activitat. Cert és que aquesta mesura en va acompanyar d’altres, dins de l’anomenat ‘urbanisme tàctic’, que els comuns poden vendre amb una de les seves etiquetes principals: l’objectiu que el cotxe perdi terreny a Barcelona. El pla de les superilles de l’Eixample, aposta a llarg termini, s’inscriu en aquest apartat. La retallada de carrils per al cotxe i l’ampliació de la xarxa de carril bici, també. En aquest context, es van guanyar 30.000 metres quadrats per als vianants amb el pretext de la necessària distància social contra el contagi. També es va ampliar l’espai vetat per als cotxes a prop de les escoles. Els dibuixos de l’urbanisme tàctic i els blocs de formigó han encès els detractors de Colau, però també han suscitat la defensa dels seus partidaris. Colau i polarització solen anar juntes.

Entre els avenços més rellevants d’aquests dos anys, a més dels canvis en mobilitat, figura l’acceleració de l’aposta per la vivenda: després d’un primer mandat en què els números van ser molt modestos, ara hi ha més de 2.300 pisos en marxa, el 80% per a lloguer social o assequible, que estaran acabats entre el 2023 i el 2024, la segona edició del Pla de Barris, que es va ampliar. Entre l’acordat amb ERC cal destacar el pacte per iniciar a la tardor la prolongació del tramvia de Glòries a Verdaguer, la mesura del 30% de vivenda protegida en totes les promocions, la reactivació del 22@ Entre els projectes de futur figuren la transformació de l’antiga fàbrica Mercedes i l’espai tecnològic que hi haurà a l’edifici de Correus cedit a la ciutat. S’ha inaugurat el parc del Fòrum.

Que tornin els turistes, per ara

La incertesa econòmica ha frenat algunes actuacions d’envergadura, com la reforma de la Rambla, que per falta de diners no compta amb data. O la reforma de la Via Laietana. S’espera l’arribada dels fons de la UE i el govern de la ciutat ja no sembla partidari que no tornin els turistes. Ara n’hi hauria prou amb rebaixar el pes del turisme al PIB de la ciutat, que és un 15%. La Rambla, buida, ha demostrat que la dependència del sector és excessiva. La realitat suggereix que de cop i volta, d’aquí a uns mesos, el turisme no es veurà substituït per la biotecnologia, que sol ser el sector que encapçala la llista de desitjos.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Diu Collboni que la transformació serà gradual. Es felicita que hi hagi menys soroll institucional: «Hem aconseguit que la lògica del procés deixi d’interferir a la ciutat. Hem aportat estabilitat. Ens vam plantejar tres prioritats: vivenda, seguretat i ocupació. Les dues primeres van a bon ritme. La tercera està més afectada per la pandèmia». El primer tinent d’alcalde va presentar el gener del 2020 el BCN Green Deal, amb l’objectiu de crear 103.000 llocs de treball de qualitat al sector digital i verd. Un pla que la Covid va complicar. El socialista afirma que s’estan posant les bases d’una «transformació real» i creu que els fruits no es veuen en dos anys: «No canvies l’economia d’una ciutat en sis mesos».

Canvi de paradigma

Pels comuns és el regidor Jordi Martí el que parla de transformació: «El programa electoral de Barcelona en Comú del 2015 deia coses que avui defensa tothom. Quan l’oposició ens diu que fem poca vivenda ha comprat el marc». Martí esmenta els tres objectius que Colau està buscant: donar resposta a l’emergència social, amb la vivenda com a arma; donar resposta a l’emergència climàtica, amb les superilles entre altres mesures, i modificar el model econòmic perquè el turisme tingui menys pes. El tercer és, sens dubte, en el que més marge de progrés existeix.