El supermercat més insòlit de Brooklyn arriba a Barcelona

La fórmula és idèntica a la novaiorquesa. Aquest és un supermercat només per a socis. Fan una aportació inicial i única de 90 euros i, després, el pagament ja no serà en diners sinó en hores de treball, tres al mes, el més adequat segons cada perfil (càrrega i descàrrega, caixa, atenció telefònica, reposar lleixes...) . El retorn d’aquest esforç són preus molt per sota de la resta de fórmules de venda al públic, prioritàriament de productes de proximitat, però no exclusivament, un objectiu que s’aconsegueix perquè la plantilla fixa és més reduïda, però, també, perquè aquesta no és una empresa per repartir beneficis. Amb aquesta fórmula, Park Slope Food Coop ha arribat a reunir sota el paraigua de la cooperativa fins a 17.000 socis. Tant èxit ha aconseguit aquesta solució a l’altre costat de l’Atlàntic que els promotors de la iniciativa a Barcelona han descartat fins i tot posar-li un altre nom. A Madrid es diu La Osa (va néixer el desembre passat amb 1.000 socis i va creixent) i a París, La Louve. Podien haver triat un altre nom d’animal, però, ¿per a què?

En vista que a Barcelona Food Coop BCN ja té local, un antic taller de planxisteria al número 9 del passatge d’Aragó, és a dir, al cor de l’Eixample Esquerra, era gairebé una obligació conèixer abans els 48 anys d’història del supermercat original, el de Brooklyn. El reportatge annex explica les seves llums i ombres, perquè mig segle dona per a un culebró, és clar, però és interessant retallar l’opinió que una de les protagonistes del relat i clienta de Park Slope Food Coop, Julia Tortoriello, posa sobre la taula. Diu que li sorprèn que Barcelona se sumi a aquesta fórmula perquè, segons opina, la rica xarxa de comerç de barri d’aquesta ciutat ja té fidelitzats els seus clients. ¿És així?

Aquesta és la pregunta. ¿Barcelona viu creient-se encara una gran actriu com Gloria Swanson a ‘El crepúsculo de los dioses?

Molt breument. Els barcelonins no van saber què era i com era un supermercat fins a 1959. Va ser en una fira de mostres. Una delegació comercial dels Estats Units en va muntar un per a sorpresa dels visitants, incrèduls davant la gran oferta de productes i davant el fet que ells mateix omplissin un carro amb rodes i paguessin al final a la caixa. Des d’aleshores, el colmado de barri va tardar a adonar-se’n, però, amb els anys, com si es tractés d’un animal autòcton, va entrar a la llista d’espècies amenaçades.

Que als 90 van obrir a la ciutat grans hipermercats en centres comercials gegants va ser una decisió no exempta de polèmica però, arribat el moment, sense marxa enrere. Després va arribar un altre depredador, les cadenes, per exemple la de marques blanques, un imant per a consumidors a la recerca de preus baixos, tot i que sigui a costa de desertitzar els baixos comercials pròxims, incapaços de competir en aquesta lliga. La irrupció del fenomen ‘pakis’, amb els seus horaris stakhanovistes i la seva oferta de supervivència, ha sigut, en terminologia dels toros, l’estocada de l’antic i entranyable colmado i l’adveniment d’una nova Barcelona, renascuda com un gran ‘Pakis Temàtic’.

Notícies relacionades

El descobriment del supermercat

Esnòrquel científic

És cert, com diu Tortoriello, que Barcelona conserva una xarxa de mercats municipals que ja les voldria Brooklyn, però els seus horaris són sovint incompatibles amb la jornada laboral convencional.

És per això que els promotors de Food Coop BCN creuen que tenen possibilitats d’arrelar a Barcelona. Necessiten 500 socis per començar i ja han superat els 200 quan amb prou feines han tingut temps de presentar-se en societat. ¿Com ho han aconseguit? Doncs té la seva gràcia. Igual que a la resta de ciutats. De tant en tant, algú es fixa en el documental que fa quatre anys va rodar Thomas Boothe sobre l’inesperat èxit del supermercat de Brooklyn. És com un far. Allà on es projecta, il·lumina diversos espectadors que acaben per fer-se tots la mateixa pregunta. ¿Per què no?