Els vampirs de Montjuïc

«És el rocòdrom urbà més gran d’Europa», assegura el Manolo. «55 metres de llarg i 5 i mig d’altura», diu d’una tirada. Ell els ha recorregut de cap a cap per sostre i parets amb un trepant de cinc quilos a sobre.

«Ell és qui ha muntat tot això, ¿no?». Dos joves d’uns vint anys el reconeixen al veure’l passejar per les altures. La majoria dels que s’entrenen a la Foixarda el coneixen de nom. ¿Manuel Sánchez Panera? No, ningú l’anomena així. És el Manolo El Heavy. «Per raons òbvies, que no són els cabells», riu ell ensenyant les entrades. 55 anys. Encara s’enfila per les parets a la velocitat de Spiderman. Té durícies a les mans que podrien fer rodes de premsa. Com a bon escalador, se li ha de donar corda. Et dirà que per aquest túnel ha vist des d’un gaiter provant l’acústica de matinada fins a rodar una escena porno. 

«Quan tu poses una pedra en un lloc –esbufega–, mai creus que es convertirà en el que s’ha convertit». Fa més de 25 anys que el Manolo va començar a penjar preses per les nits al grafiter. Preses: així anomenen als agafaments amb els quals es formen les vies d’escalada. En deu haver muntat 9.000, calcula. 

Multituds de cap per avall

«No vaig ser jo qui va posar la primera pedra», es treu ferro. Ell va començar a anar-hi als 90 –recorda–, quan el van destinar a Barcelona. És de Vinaròs (Castelló). Va ser 25 anys en el grup de rescat de muntanya de la Guàrdia Civil. Té un petit centre a Esplugues (El Forat) i un fill-aranya que va aprendre a enfilar-se abans que a caminar. 

«Per aquí passaven els cotxes –fa memòria-, era una via pública, estava prohibit escalar. I per poder posar-hi preses, havia de venir de matinada». Es passava les nits allà penjat. «Com un vampir», compara. «I de conya, vaig fer un vampir», justifica. Allà segueix a l’entrada del túnel. S’ha convertit en el logo oficiós de la Foixarda. «La Fuxi», que diu ell, ara congrega diàriament multituds de cap per avall. 

El túnel va acabar fent-se per als vianants i l’ajuntament es va fer càrrec del manteniment. Però el Manolo encara continua creant i penjant-hi les seves preses artesanes. ¿Per què? «No ho sé –s’encongeix d’espatlles–, perquè em surt de dins. Jo crec que és vocacional, això». Parla amb rubor d’heroi emmascarat. «Si un qualsevol com jo amb la seva bona fe ha aconseguit que tota aquesta gent sigui feliç i faci esport, ¿per què la resta del món va malament?».    

Ara hi va de dia a muntar-hi les preses, però a hores discretes: «A les 6 del matí», explica. Fa 7 mesos que prepara una nova via temàtica que muntarà ben aviat: amb el seu coronavirus en format presa, la seva xeringa gegant i fins i tot una vacuna amb vampir. «¿Saps què hi posa a l’etiqueta? –riu–. Vacuna matata».

«L’escalada a Barcelona neix pel túnel», dona fe Antonio Pirruccio a tot just dos minuts del rocòdrom públic. Aquí es va aixecar el 2012 la sala d’escalada municipal Climbat, amb murs interiors de fins a 15 metres. «El nombre de socis –el director d’operacions fa balanç del boom– ha crescut entorn d’un 20% des del primer confinament». Preveuen tres obertures aquest any. 

Els centres es multipliquen a l’estil gremlins en aquaparks. La gent ara va als rocòdroms com qui va al gimnàs. S’hi ofereix escalada, ioga, fitnes, colors instagramejables. «Escalada ‘indoor’», ho anomenen. El que més es porta és el ‘boulder’. Escalar en bloc: a menys altura, amb terra tou en comptes de cordes i arnesos.  

¿Per què aquesta febre per les altures? «És un esport individual, però molt de tribu –enumera l’Antonio–. No té limitació d’edat ni de forma física». I et tanques en un lloc i tens la sensació de ser a la natura, afegeix. «Perquè treballem amb molta altura». També hi ajuda que serà disciplina olímpica aquest Tòquio 2021. «És un aparador molt important».

Només de mirar cap amunt t’agafen ganes de demanar una biodramina. El Pemi –28 anys escalant– t’assenyala una de les vies acolorides de Climbat. Tu li poses la mateixa cara d’incredulitat que a l’escoltar Miguel Bosé. ¿No és una mica difícil? «Serà tot el difícil que vols que sigui», et diu a l’estil guru. «Això és 70% psicològic, 30% físic –assegura–. Al final, el cap mana». Està fent classe a un senyor de 81 anys, et pica. T’acabes enfilant 8 metres després de deixar anar diversos «nononopuc». Pots. Ell et somriu després de la gesta. «Crec que l’única que dubtava eres tu».

«És molt terapèutic», et garanteix la Jimena abans d’enfrontar-te a 10 metres. Jimena Alarcón –gairebé mitja vida escalant– és la CEO de Sharma Climbing. El cognom del centre és de l’escalador americà Chris Sharma. Ell i la Jimena van estrenar la sala el 2015, just l’any en què es van casar. En plena pandèmia van obrir el segon centre a Madrid. A finals d’aquest any inauguraran el tercer a Gavà. «Serà el més gran que hi haurà a tot Espanya», avancen. Més de 4.000 metres quadrats.  

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El primer múscul que se’t bloqueja és el de l’avantbraç. «El famós Popeye», riu la Jimena. Sí, fa una sensació d’inflor que ni amb cinc llaunes d’espinacs animats. Als 20 minuts tens menys capacitat d’agafament que Toni Cantó. «És el normal en les primeres sessions», et tranquil·litzen. Tots s’acomiadaran de tu amb mirada de funeral. «Demà –garanteixen– et faran mal músculs que no sabies que existien». Pitjor que si haguessis posat cera i polit cera amb Karate Kid. 

Però tornaràs a empastifar-te les mans amb magnesi líquid. «L’escalada enganxa», ja t’ho va advertir la Jimena. «L’escalada és caure i aixecar-se –sol dir Chris Sharma–. És la vida mateixa».