‘Quo vadis’ Barcelona

Benedetta Tagliabue «Si l’urbanisme tàctic suposa tantes barreres, és que no està ben dissenyat. És un error»

  • L’arquitecta reclama que es tingui en compte el seu gremi i el dels urbanistes i dissenyadors com es va fer en temps de Maragall

  • Crida a oferir al turista alternatives a la Rambla i qüestiona la guerra al vehicle privat: La ciutat sense cotxes em sembla una mica estúpida.

  • Afirma que el tramvia l’avorreix i que suposaria una barrera més en una ciutat en què n’aprecia moltes; diu que abans s’evitaven

Es llegeix en minuts

Al seu pis, fantàstic, Benedetta Tagliabue té a sobre la taula un Lleó d’Or de la Biennal de Venècia, rebut al seu dia pel pavelló esportiu d’Osca que van dissenyar ella i el seu marit, l’arquitecte desaparegut Enric Miralles. És optimista sobre el final de la pandèmia i renega amb ràbia de qui diu que té el seu costat bo, que és una oportunitat. 

Barcelona va viure una gran transformació l’últim quart del segle XX. ¿Els arquitectes van ser clau? Sí.

¿Que de tot allò naixés la ciutat turística era inevitable? És molt complicat dir si era inevitable. Ara veiem que era una part important de l’economia de la ciutat, i potser la gent és menys recelosa amb els turistes que venien. Sempre he pensat que és una demostració de l’amor a Barcelona que vinguin els turistes. És una ciutat amb tanta bellesa, amb una manera de viure relaxada.

Fa bon temps. Un clima gairebé perfecte.

Llavors, espera la tornada del turisme. Més ben distribuït. Cal donar l’esquer als turistes perquè vagin a altres llocs. Fer coses boniques. Si fas un parc a Diagonal Mar, crees un lloc atractiu. Si vols fer un hotel abans del parc, no funcionarà. El turista no només ha de conèixer la Rambla. Cal donar-li informació i altres possibilitats. Has d’inventar. Has d’inventar contínuament.

¿Quan va arribar a Barcelona? El 1988 vaig conèixer Enric Miralles a Nova York. Em va dir: ‘¿Has vist Barcelona?’. Vaig preguntar si hi havia mar i va riure. I vaig venir. Jo vinc del nord d’Itàlia, a prop de Milà. Vaig anar a estudiar a Venècia. El clima és incomparable: hiverns durs, boira, pluja, fred. Tot això a Barcelona és molt relatiu.

«El 1988, Enric Miralles em va dir a Nova York: ‘¿Has vist Barcelona?’. Vaig preguntar si hi havia mar i va riure. I vaig venir»

L’any de la pandèmia, el més difícil des de la Guerra Civil, s’afirma. No veig l’hora que això s’acabi. Soc optimista i vaig confiar que hauria acabat a l’abril i el maig del 2020.

¿Què tal el confinament? Primer molta reclusió, com tothom. Després em vaig acostumar a la situació. De fet crec que he passat la Covid. 

¿No ha entrat en el grup de gent que es fa proves constantment? No, al contrari. 

¿Cal aprofitar el que ha passat perquè la societat millori, per reorientar la ciutat? Em sembla horripilant aquesta actitud. Dir: ‘¡Quina meravella! Ha vingut la guerra. Aprofitem per fer canvis’. Fes els canvis quan vulguis, no diguis que la guerra és bona. La guerra és una merda. Justificar el que passa com una cosa positiva em posa dels nervis, no ho puc suportar. És com quan venia la pesta i la gent es flagel·lava.

«Em sembla horripilant aquesta actitud (sobre la pandèmia). Dir: ‘¡Quina meravella! Ha vingut la guerra. Aprofitem per fer canvis’. La guerra és una merda».

¿Tot seguirà igual que abans? No ho sé, això ha durat molt. No sé si tindrem la mateixa vida que abans. Potser és pitjor. Com a mínim cal mantenir criteris, com que l’espai públic és importantíssim i que els ciutadans lluitem per ell, tinguem aquesta consciència. Jo ja em retiro a casa meva: doncs ets tonto. El carrer és teu, els parcs són teus. Lluita per ells. Fa dos mesos que vaig al parc de la Ciutadella. ¿Quantes portes estan obertes des de fa dos mesos? Una. ¿Per què? No ho sé. Vam trucar per preguntar i no vam obtenir resposta. I hi ha blocs de ciment que tanquen totes les portes del parc.

¿Hem deixat de ser exigents amb l’Administració? És molt perillós. La gent ho ha de tenir clar: la ciutat ens pertany. Hem de cuidar-la col·lectivament, saber que és el nostre capital personal.

El carrer és teu, els parcs són teus. Lluita per ells. Fa dos mesos que vaig al parc de la Ciutadella. ¿Quantes portes estan obertes des de fa dos mesos? Una»

A l’espai públic de la ciutat han passat bastantes coses en aquests temps. ¿Què li sembla l’urbanisme tàctic de Colau? A veure, l’alcaldessa Colau ve la setmana que ve a obrir les nostres exposicions. Ens ha ajudat per fer-les, com la Generalitat. Són quatre exposicions amb un sol títol: Miralles. Com si fos Gaudí (riu). Una al Saló del Tinell, una al Centre d’Art Santa Mònica, una a la nostra fundació i, d’aquí a un mes, una altra al Disseny Hub. 

(Fet el reconeixement, concreta el diagnòstic). Sobre l’urbanisme, Barcelona és una ciutat que ha lluitat per no tenir barreres. L’urbanisme de Barcelona ha sigut capaç d’unificar, d’apostar per la convivència. Si calia separar alguna cosa, aconseguir-ho sense que es veiés. No podem ara ficar barreres de ciment al carrer. Barreres, barreres, barreres. És el contrari del que s’ha estudiat fins ara. A Barcelona s’ha estudiat com fer que les barreres fossin limitades al màxim. Si calia separar fins i tot ni es diferenciava entre carrers i l’espai dels vianants.

En molts carrers és així. S’eliminava la idea de col·locar una barrera, perquè estava tan ben dissenyat que no es necessitava la barrera. Si se’n posen tantes com ara, és que no està ben dissenyat. No està dissenyat. És un error. Hi ha una bona intenció. Segur que a tothom ens agradaria una ciutat amb més verd, més sostenible, moure’t millor amb bicicleta. Però no podem tenir llocs que creiem que són per al vianant però al posar-hi un peu apareix un patinet. És una ciutat amb una perillositat increïble malgrat haver plantat barreres a tot arreu. Com es feia abans, cal fer treballar dissenyadors, urbanistes, persones que pensen els detalls de les coses. I no només dir que els cotxes són dolents perquè respirem diòxids. També utilitzem el cotxe i l’equilibri és important. I ara em sembla que les coses s’apliquen sense disseny ni equilibri.

Joan Clos ens va dir que l’urbanisme no pot ser tàctic, que és estratègic. Vaig viure les èpoques de Maragall, Clos i Hereu. Polítics que en sabien més d’urbanisme que jo. Miraven un pla i l’entenien. Et deien on eren els problemes de les coses. És una cosa que ara trobo a la Xina, faig projectes des d’aquí, per ordinador. Polítics que saben perfectament de què parlen, que dirigeixen ciutats de 30 milions d’habitants. Potser ara falta aquí una mica de finor a l’aplicar les coses. I una mica de respecte: potser reduir el nombre de cotxes, sí. Putejar-los, no.

«Maragall, Clos, Hereu. Polítics que en sabien més d’urbanisme que jo. Miraven un plànol i l’entenien.

¿Creu en el tramvia? El tramvia m’avorreix, no sé si per simpatia amb Gaudí (a l’arquitecte el va atropellar un). El tramvia és una altra barrera. Sempre hi ha els raïls. És una cosa que em sembla que interfereix massa. Rere els tramvies sempre hi ha moltes pressions, moviment de diners. Ho he vist en altres llocs, transformar tota una ciutat. Bordeus, per exemple. Fa uns anys estaven orgullosos de tenir tramvia a tota la ciutat. A mi no m’agrada. M’agraden més les coses més lleugeres, més senzilles. El metro és meravellós.

«El tramvia m’avorreix. És una altra barrera, Sempre hi ha els raïls. És una cosa que em sembla que interfereix massa»

Notícies relacionades

¿La ciutat sense cotxes és inviable? Més que res, no m’agrada. A mi m’agrada la complexitat, i crec que el cotxe funciona perfectament per a certes situacions. La ciutat sense cotxes em sembla una mica estúpida.

Tornant a l’urbanisme, ¿el pla per estendre les superilles li interessa? Són idees bones, boniques, però cal ser crític. Cal fer treballar els arquitectes. Maragall va anar aprenent dels arquitectes i els va encarregar feina. Hi havia una gran conversa sobre la ciutat, i va donar peu a una gran transformació. Continuem involucrant els arquitectes, els urbanistes, els dissenyadors.