Quo Vadis Barcelona

Aurora Álvarez: «El pitjor d’aquesta crisi és que no t’hi pots rebel·lar en contra»

  • Històrica de l’Ateneu Popular Nou Barris, membre del teixit associatiu del districte des de fa dècades, Aurora Álvarez, Yoyi (Canales, Lleó, 1955) ara centra el seu activisme en l’associació de veïns de Verdum

  • Té clar que el problema principal de la ciutat és l’accés a una vivenda digna –en la defensa de la qual s’han centrat els moviments socials– i critica el retrocés en drets i llibertats sofert en els últims 20 anys

Aurora Álvarez: «El pitjor d’aquesta crisi és que no t’hi pots rebel·lar en contra»
Es llegeix en minuts

-Fa just una dècada es van organitzar, i de quina manera, en la campanya ‘Nou Barris Cabrejada diu prou’ per denunciar la situació en què la crisi del 2008 havia sumit el districte. Si el 2011 estaven emprenyats, ¿com estan en aquest 2021? En aquell moment, els elements estaven molt ben definits i eren elements contra els quals podies lluitar. L’enemic, que era el sistema, era un enemic contra qui podies actuar amb el teu vot, amb la teva implicació ciutadana... Podíem canviar les coses. Ara, en canvi, l’enemic és una pandèmia i no hi podem lluitar en contra. La crisi actual és molt preocupant, perquè arriba quan encara no s’havia resolt la crisi anterior, però el context és absolutament diferent. A Nou Barris Cabrejada fèiem assemblees cada 15 dies, els diumenges, on venien gairebé 100 persones. Això ara és impensable.

 

-¿Què més ha canviat? Aquesta vegada hi ha hagut una resposta per part de les administracions. Insuficient, que no arriba quan hauria d’arribar, però hi ha hagut una resposta. Llavors la situació era d’abandonament i, sobretot, de no reconeixement del problema. Si el 2011 estàvem emprenyats, ara estem preocupats, molt preocupats. Pel present, però sobretot, per les perspectives de futur. Preocupats i desmotivats, per l’aïllament social que ens imposa la malaltia i que ens deixa sense les eines que teníem per lluitar, que eren estar junts al carrer, de costat.

-¿Què és el que més la preocupa d’aquesta nova crisi? L’accés a la vivenda, sens dubte. No pot ser que cada dia hi hagi gent perdent casa seva perquè no la poden pagar i no hi hagi alternatives. Tenim famílies senceres vivint en una habitació que tampoc poden pagar perquè s’han quedat sense res. Als nostres barris, a més, hi ha moltes persones que hi treballen des de fa molt temps i no tenen papers. S’han quedat sense ingressos perquè treballaven en negre i poden accedir a algunes ajudes, però a les mínimes, només a les de l’ajuntament, que per sort ha reaccionat. Ens estem adonant amb autoculpabilitat que teníem molts veïns i veïnes que no vèiem. Ens arriben famílies que no coneixíem. No es pot entendre que a hores d’ara i tenint governs que es diuen d’esquerres tant a Barcelona com a Madrid, no se solucioni el problema de la vivenda i dels papers. Hi ha consens en què ens hem de centrar en això: sostre i papers.  

-Vostè que s’ha passat tota la vida vinculada a la cultura crítica, ¿creu que fa 20 anys s’hagués produït un cas com el de Pablo Hasél? No. M’atreviria a dir que era més fàcil exercir les llibertats fins i tot en els últims dos o tres anys de Franco, quan la dictadura ja estava agonitzant, que ara. Però no podem perdre de vista que les lleis es tiren endavant perquè els partits polítics les recolzen. Si la ‘llei mordassa’ va tirar endavant és perquè els partits la van votar. I les lleis es poden canviar, i no ho fan. Que hem perdut drets està més clar que l’aigua. En els últims 20 anys hem perdut drets a marxes forçades.

-¿Com llegeix la reacció de la joventut al carrer després de l’arrest? M’enfadava molt quan llegia ‘les manifestacions contra l’empresonament de Hasél’, perquè no era això. El descontentament dels joves era i és molt més profund. Recordo com era jo als 17, 18 i 19 anys, en com era de rebel, i penso que poques coses fan els joves. Perquè, ¿quines perspectives tenen? Els entenc perfectament. La gent jove ha de poder rebel·lar-se contra les coses injustes. Els hem de recolzar. La gent jove serà la que farà que avancem com a societat. Els entenc perfectament. No m’agrada que es destrossin coses, però també entenc que si no hi ha destrosses no se’n parla. El que no entenc és com, automàticament, les administracions no s’han assegut a treballar per intentar revertir aquesta situació de descontentament.

-Tot i que ja està jubilada, continua tenint una gran vinculació amb l’Ateneu, casa seva. ¿Com s’hi està vivint aquesta suma de crisis?

-En altres moments en què hem tingut problemes, que n’hi ha hagut molts, tu et podies rebel·lar. Jo això ho he trobat molt a faltar. Jo els deia, quan s’havia d’estrenar el Circ d’Hivern, que és la gran producció, el gran mirall de l’Ateneu, i no se sabia si es podria fer o no: ‘ho fem, passi el que passi, ho fem’. Però és clar, aquesta no és una crisi qualsevol, estem en una pandèmia. L’Ateneu sempre ha sigut un lloc de rebel·lia, de lluita. L’Ateneu, que quantes coses hem fet que no es podien fer amb la llei a la mà, que ens deien que no, però nosaltres les tiràvem endavant igual... Però ara és diferent, es tracta d’una qüestió de salut. Aquest any, per exemple, per primera vegada en la història l’Ateneu ha sigut col·legi electoral.

Notícies relacionades

-Fins aleshores s’hi havien negat sempre. Sempre. Però aquesta vegada deixar que fos un col·legi electoral era facilitar la vida de la gent i no ens hi podíem negar. A més just aquest any que es presentava Vox...

-Sobre aquesta renúncia a la rebel·lia... Des que governen els comuns el districte està menys mobilitzat, malgrat que hi continuen havent injustícies. Hi ha una cosa que sempre m’ha creat contradicció, i això quan estava més activa a l’Ateneu, abans de jubilar-me, en el primer mandat dels comuns, era molt evident. Tu et mobilitzes i reivindiques coses. Llavors arriben uns al poder i et diuen, d'acord, farem aquestes coses i les farem amb vosaltres, i et conviden a coproduir polítiques junts, una expressió que sempre he odiat, però és el que et diuen. I és clar, si dediques el teu temps a coproduir amb ells, aquell temps ja no el dediques a fer la feina de crítica, reivindicació i pressió, això d’una banda. De l’altra, les mobilitzacions són cícliques, no pots mantenir la gent mobilitzada permanentment. I normalment les dues coses coincideixen. 

Temes:

Barcelones