Dones migrants

L’espinós accés a la normalitat

  • L’associació Mujeres Migrantes Diversas ha posat en marxa a través de Barcelona Activa un projecte pilot de formació higienicosanitària de persones dependents

  • La Rosario, l’Ibeth i la Rocío són algunes de les dones migrants que han patit la precarietat laboral com a cuidadores de persones grans o amb discapacitats funcionals

Es llegeix en minuts

Fugir del país on has nascut és difícil. Deixar enrere tota una vida per emprendre un viatge amb l’esperança de trobar un futur millor encara ho és més. Separar-se de familiars, amics, coneguts... és la conseqüència més directa de les dones migrants que parteixen cap al nostre país. Tot i que la situació social i l’entorn és diferent del país d’origen, la realitat amb què es troben dista de ser la somiada. Llargues jornades de feina, la majoria sense contracte, condicions laborals precàries, rebuig i maltractaments són les situacions amb què han de torejar a l’arribar.

Per millorar la qualitat de vida i la seva condició, l’associació de Mujeres Migrantes Diversas va posar en marxa a través de Barcelona Activa una formació amb certificat per a les dones que es troben en situació d’irregularitat. La formació, amb una durada de 110 hores, ha anat destinada a les dones que es dediquen a l’atenció higienicosanitària de persones dependents. Aquest projecte pilot ha comptat amb la participació de 41 dones en situació de risc, de 18 a 61 anys, procedents de Llatinoamèrica. Rosario E., Ibeth R. i Rocío R. són tres de les participants de la formació que s’han capacitat per entendre els drets i recursos dels que disposen com a treballadores. 

Sense documentació

Sense documentacióEl 80% de les dones que van participar al projecte pilot de Barcelona Activa no tenen la situació laboral regularitzada. El principal escull amb què s’enfronten aquestes dones és que no disposen de la documentació necessària. Tant la Rosario com l’Ibeth van arribar a Barcelona el 2017, per la qual cosa ja han demanat l’arrelament social al portar tres anys d’empadronament. El seu desembarcament a Catalunya es va produir per diferents motius. En el cas de l’Ibeth, originària d’Hondures, va ser la inseguretat i inestabilitat social del seu país. «Una cosa tan bàsica com anar al supermercat ja és perillós, et pots trobar un motorista pel camí que treu una arma i et mata», exposa. La Rosario, en canvi, va venir perquè es va quedar sense feina i coneixia una amiga que estava a la capital catalana. «A Colòmbia era auxiliar d’infermeria, però hi va haver un moment que la situació va complicar-se i van començar a reduir personal. A mi em va tocar el desembre del 2016 i ja vaig venir cap aquí l’any següent», explica. 

«Una cosa tan bàsica com anar al supermercat ja és perillosa al meu país, et pots trobar un motorista pel camí que treu l’arma i et mata»

Ibeth R. / Originaria d’Hondures

Un destí diferent va tenir Rocío R., que va tornar a començar de zero quan ja tenia la documentació. Ella va venir el 2011 a Barcelona com a turista i va veure que aquí tenia més futur: «Vaig estar un temps aquí i me’n vaig anar al Perú. A l’any i set mesos em va sortir una oferta de feina a Barcelona i em van donar el permís de feina», explica la dona. Després de quatre anys treballant com a interna de dilluns a diumenge, va tornar al Perú perquè el seu pare va patir un ictus. No obstant, al retornar a Espanya es va trobar que se li havia esgotat el període de tornada. «No vaig poder tornar perquè hi vaig estar més temps del que hauria i no ho sabia. Et donaven sis mesos per tornar i jo hi vaig estar nou», compte. El 2018, va voler recuperar la seva residència i va acudir a diversos advocats perquè l’ajudessin, però no va obtenir cap solució. Així, al gener, al fer tres anys, la Rocío ha tornat a demanar la residència i ja està a punt de regularitzar la seva situació de nou. A més, ha trobat feina a una residència de gent gran, on li han fet un contracte laboral coneixent la seva situació.

Precarietat laboral

Precarietat laboralTot i que la situació de la Rocío s’ha normalitzat, les tres dones migrants han treballat com a internes, per la qual cosa saben el sacrifici que comporta viure i treballar amb les persones que cuiden i la precarietat amb què ho fan. Moltes d’elles treballen les 24 hores del dia tota la setmana. «La gent abusa i molt. Conec companyes que treballen de dilluns a dilluns sense parar», afirma la Rosario. Ella, que cuida una senyora gran, tenia un sou d’uns 400 euros quan també hi havia el seu marit, que va morir per Covid. Ara, hi ha vegades que la xifra és simbòlica. «Em donen xocolata. Al desembre em va regalar un torró de rovell d’ou amb ametlles. És car, però jo no he cobrat encara aquell mes», denúncia. 

Notícies relacionades

Amb les formacions i l’ajuda de l’associació de Mujeres Migrantes Diversas, les tres dones han pogut millorar la seva situació malgrat no ser suficient. «Continuo treballant de les vuit de la nit de diumenge fins a les nou de dissabte al matí», explica l’Ibeth, que es mostra reservada. A les seves estones lliures acudeixen a l’entitat a ajudar altres companyes i a continuar formant-se. La mateixa Rocío ha fet cursos de neteja i de geriatria amb què s’ha tret el títol d’atenció sociosanitària. Amb tot, les tres coincideixen en la necessitat de reivindicar els seus drets laborals i professionalitzar la seva ocupació. «Nosaltres no podem cotitzar, no és perquè no vulguem és que el sistema no ens deixa», sentencia la Rocío.