barcelonejant

La cama incorrupta de Franco

¿Pot ser el pernil d’un dictador una obra d’art i, més encara, quan, com i on serà exhibida en públic?

Es llegeix en minuts

«Indiana, nosaltres passem per la història. Això... és història». L’hi diu el malvat René Belloq al professor Jones quan aquest apunta amb un bazuca l’Arca de l’Aliança i, és clar, l’arqueòleg del fuet i el barret fedora abaixa l’arma i claudica davant tan indiscutible argument. ¿És art aquesta cama de la més cèlebre estàtua de Franco? ¿Cal rendir-se, com Indiana Jones, a l’evidència? I, si així és, ¿on, com i quan s’hauria d’exhibir aquest pernil, testimoni mut de tantes vicissituds que, a través seu, es podrien explicar els últims 60 anys de la història d’aquest país?

L’estàtua, abans de prosseguir, és arxiconeguda, no només a Barcelona. És l’encàrrec que, per complimentar el dictador, l’alcalde José Maria de Porcioles li va fer el 1962 a l’escultor Josep Viladomat, no perquè aquest fos un franquista perfecte, que no ho era, sinó per una cosa molt més berlanguiana. La Guàrdia Civil li havia requisat el cotxe, perquè circulava amb matrícula andorrana, i per recuperar el vehicle li va demanar un favor al seu amic Porcioles, que li va proposar un ‘quid pro quo’ que el perseguiria de per vida.

Sense firma de l’autor, es va instal·lar el 1963 al castell de Montjuïc. Ja resultava estrany, a aquestes altures de la dictadura, que a Barcelona no hi hagués cap representació en públic del cap d’Estat. L’alcalde es va veure en el compromís d’omplir un buit tan evident. Aquell monument era, va assegurar Porcioles en el discurs del dia de la inauguració, «una prova d’amor». Tonteries així encara es diuen als actes oficials.

El més singular és que en una ciutat que tant va presumir de ser l’ariet antifranquista d’Espanya als anys 60 i 70, la presència de l’estàtua es discutís tan poc o amb tan poca vehemència un cop mort el dictador. El 1985, la Crida, moviment catalanista llavors tan actiu com imaginatiu, va llançar un pot de pintura rosa al monument. Era una de les característiques ‘performances’ reivindicatives. El mateix van fer els seus militants amb un vaixell de la VI Flota dels EUA atracat al port, però així com l’autoritat militar nord-americana va ser diligent a reparar el poc mal causat, l’espanyola, més pròpia de Pepe Gotera i Otilio, va creure més senzill recobrir la zona acolorida amb una capa de pintura per dissimular.

La cama pròpiament dita, no obstant, no va començar a tenir un paper rellevant en aquesta història fins al 2008. Arran de l’atac amb pintura de 1985, Franco i el seu cavall es van mudar al Museu Militar de Montjuïc. Continuava a la vista del públic i, per a més vergonya, en un espai formalment de titularitat municipal. El 2001 es va traslladar a unes dependències interiors i va ser llavors quan va tornar a passar una cosa molt berlanguiana. Unes obres van modificar l’accés a l’estança, de manera que, quan el 2008, per ser fidel a la llei de Memòria Històrica, es va acordar jubilar el conjunt escultòric i traslladar-lo a un magatzem municipal, el ‘cerillita’ (perquè així li deien de petit per baixet i capgròs) no passava per la porta. Li van amputar la cama i, un detall important per al que passaria el 2016, no l’hi van tornar a soldar. Col·locada amb compte, s’aguantava sense més contratemps.

La cama, si és que una cuixa de bronze en pot ser testimoni, era present aquell 8 d’agost del 2013 en què, en una arrencada impulsiva, algú va clavar un cop de maça al cap de l’estàtua. Potser no era el propòsit, potser només pretenia clavar-li un sonor clatellot, però el cas és que el cap, en una versió hispana del 1789 francès que mai va tenir lloc per aquestes latituds, va rodar per terra.

Aquest encara és un crim sense resoldre. La qüestió aquí, no obstant, és una altra. El tema és que en absència de la testa, la cama tenia per fi opcions de ser el personatge principal de l’obra. Ho va aconseguir gràcies als quatre dies de l’octubre del 2016 que, com a reclam d’una reflexiva exposició sobre l’ús que el poder polític fa a cada època de l’espai públic, es va instal·lar davant la porta principal del Born Centre Cultural. A l’extrema dreta li va semblar malament que s’exhibís decapitat el seu cabdill, però molt pitjor s’ho va prendre l’independentisme català, que va interpretar que es profanava així una terra sagrada, la del barri arrasat per ordre de Felip V.

Els peus de Stalin, el camí a seguir

Va ser llavors, segons com es miri, quan una escultura de Viladomat es va convertir en una obra d’art diferent. En una ocasió, l’arquitecte Ricard Bofill va explicar que de jove va topar amb Andy Warhol per Nova York. Molt llest, va treure un bitllet d’un dòlar de la butxaca i li va demanar que l’hi firmés. Va acabar, com no, emmarcat. Al Franco de Viladomat li van fer molt més que això. Li van llançar pintura i ous, el van decorar amb una nina inflable, una porta i un cap de porc, li van enganxar adhesius i el van vestir amb una versió ‘lgtbi’ de la bandera independentista, una agressió aquesta última molt merescuda per tant que va patir la família homosexual durant el franquisme. El clímax va ser que al quart dia l’estàtua va ser enderrocada i, llavors, la cama, tot i que va acabar en un magatzem de la Zona Franca, va començar la seva etapa en solitari. La ferida de l’amputació patida uns anys abans va proporcionar aquest gir de guió inesperat.

Et pot interesar

N’hi ha prou de veure-la per intuir-hi una cosa molt estètica. Tant és així que l’arquitecte i professor d’estètica Pedro Azara se la va voler emportar a la Biennal de Venècia del 2019, on comissariava una exposició oportunament titulada ‘Perdre el cap, ídols’. Com que la peça es troba en uns llimbs administratius que no són fàcils d’explicar, no l’hi van deixar, però en contrapartida es va emportar una altra peça tant o més simbòlica, el cap que Joan Brossa va servir en una safata per a escarni de Porcioles. Dit aquí només per enredar, hauria sigut la repera que al Franco decapitat li hagués col·locat la closca de Porcioles, més o menys com els romans feien amb les seves escultures quan hi havia un canvi d’emperador, cosa que de vegades passava molt sovint, però ja era molt demanar. Voler que algun dia la cama de Franco pugui ser visitada a un museu com un palimpsest artístic sembla més a l’abast de la mà. ¿O encara no?