POBRESA EXTREMA

Radiografia de la vida als carrers de Barcelona

  • Entre el 2016 i el 2018 es va duplicar el nombre de persones de menys de 30 anys que dormia als carrers de la capital catalana atesa la falta de sortides dels menors no acompanyats al complir els 18

  • Les entitats critiquen que la pandèmia va arribar com un tsunami i els va agafar amb els deures sense fer (amb un pla estatal contra el sensellarisme sense pressupost i una estratègia catalana al calaix).

Radiografia de la vida als carrers de Barcelona
2
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La joventut dels dos homes morts de fred als carrers de Barcelona aquest dilluns, tots dos menors de 40 anys, dol però no sorprèn els educadors que treballen amb el col·lectiu, que fa alguns anys que alerta de l’increment de joves sense llar a la capital catalana. I no és només una percepció. Entre el 2016 i el 2018 es va duplicar el nombre de persones de menys de 30 anys que dormien als carrers de Barcelona. Mentre que el 2016 van ser 136 joves els que van dormir al ras en la que es presenta al món com a ciutat refugi, el 2018 ho van fer 292 (239 homes i 57 dones) segons dades de l’informe ‘Qui dorm al carrer a Barcelona?’ publicat per l’Ajuntament de Barcelona. El director del centre d’acolliment ASSÍS, Jesús Ruiz, assenyala que aquest increment té moltes causes. L’evident, la dificultat per accedir a la vivenda, però també altres, com la falta de recursos de sortida per als menors que migressin sent nens i al complir la majoria d’edat es quedessin al carrer, sense sostre, xarxa ni permís de treball.

Falta d’una visió global 

«La pandèmia ens ha demostrat que anem tard. Ens ha arribat una crisi sanitària i social com un tsunami i no havíem fet els deures. Existeix un pla estatal de lluita contra el sensellarisme 2015-2020 que va néixer sense pressupost i una estratègia catalana consensuada amb les entitats i redactada des del 2028 en un calaix. Si haguéssim arribat a aquest moment amb aquestes polítiques desenvolupades potser la història seria diferent. És necessària una visió més global com a país per deixar de treballar des de l’emergència», resumeix amb coneixement de causa Ruiz.

Increment del 72% en 10 anys

La precarietat extrema de la vivenda i del mercat laboral feia, molt abans de la pandèmia, que centenars de persones visquessin al caire de l’abisme i entressin i sortissin del carrer, quan aconseguien alguna feina que els permetés pagar-se una pensió. Amb l’actual crisi sanitària i econòmica, no només els és impossible sortir, sinó que noves persones han caigut en aquest abisme. Segons dades d’Arrels, hi ha 4.200 persones sense llar a Barcelona, de les quals 1.239 dormen al carrer. La xifra de les 2.452 persones que durant el 2018 van dormir en algun moment al carrer (recollit en l’esmentat estudi del consistori) suposa un increment acumulat d’un 72% en 10 anys. D’un 45,3% si es prenen només les xifres d’un dia concret, malgrat l’increment d’un 80% de les places en albergs a la ciutat.

Problema europeu

Notícies relacionades

El creixement més destacat és el d’homes estrangers de nacionalitat comunitària, que han passat de 343 el 2008 a 933 el 2018. Entre ells, el país d’origen més comú és Romania (438). 

Esperança de vida 20 anys menor

«Viure al carrer mata. pel fred, per la calor, per estar exposats a tot tipus violència...», assenyala el director d’Assís. La mitjana d’edat de les persones mortes al carrer a la capital catalana és de 62 anys, segons Arrels (màxima coneixedora d’aquesta realitat, ja que cada any celebra un acte d’homenatge a les persones en aquesta situació mortes); mentre l’esperança de vida espanyola és 20 anys superior. Un estudi de l’Observatori Hatento, observatori espanyol de delictes d’odi contra les persones sense llar, revelava el 2015 que una de cada dues persones sense llar han patit un delicte d’odi (un 47%). 

Temes:

Pobresa