Nou color per a la font d’Hèrcules, la degana de BCN

La font ornamental degana de Barcelona torna a lluir neta. Torna perquè ja va ser restaurada fa una dècada, però des d’aleshores fins ara havia canviat a taronja. No és normal però tampoc és estrany. La pedra de Montjuïc, la que ha servit durant dècades per aixecar Barcelona i la font en qüestió, la d’Hèrcules, té partícules de ferro i el contacte amb l’aigua la rovella, ergo es torna taronja. És el motiu més probable del canvi de color del monument, però no el definitiu ni l’únic. Bé podria ser que la pedra encara estigués escopint el ferro absorbit de l’estructura, canviada fa anys, del circuit d’aigua intern. Sigui com sigui, la pedra i la font han tornat al seu color original per obra i gràcia de la direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’ajuntament i de 72.000 euros de pressupost.

La restauració ha canviat el color a la font i la seva decoració, perquè també s’ha aprofitat la intervenció per matar els microorganismes (fongs, vaja) que atacaven els medallons de marbre blanc que decoren el pedestal de la font, i que, a més de debilitar-los, els omplien de verd. Uns baixos relleus amb retrats de Carles IV i la seva dona, María Luisa de Parma, en el costat que mira al mar; i l’escut de Barcelona en el costat oposat. El distintiu de la ciutat poca explicació necessita; el real obeeix a la visita règia de 1802. Llavors Barcelona inaugurava passeig, el de l’Esplanada. Un espai obert entre la muralla i la Ciutadella pel qual els barcelonins, mancats d’espai intramurs, solien passejar al segle XIX, i que discorria entre la plaça de la Duana, aproximadament on avui s’aixeca l’estació de França, i el Portal Nou.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

L’avinguda es va aixecar per iniciativa del capità general de Barcelona, Agustí de Lancaster –per això també es va conèixer com el passeig de Lancastaín–, per ocupar els nombrosos obrers i menestrals que llavors omplien la ciutat sense feina a què poder dedicar-se a causa d’una paralitzada indústria tèxtil a causa de les guerres marítimes. Les obres van començar el 1796 i es van allargar fins el 1802. El resultat va ser un ample i llarg passeig poblat d’arbres amb una font ornamental a cada extrem: en un, un sortidor dedicat a la deessa Aretusa i en l’altre, al nord, a Hèrcules. El conjunt incloïa també un sortidor amb el déu Tritó i un altre amb una nereida. De les quatre fonts només va sobreviure la que ens ocupa i que té tant valor artístic com històric. El primer obeeix a la seva mà executora: Salvador Gurri (1749-1819), artista tan reconegut en el seu moment com oblidat ara. La importància històrica la dona la seva condició d’escultura degana de la ciutat.

Tres ubicacions diferents

L’estatus el va adquirir el 1936. Fins aleshores el títol l’ostentava la font de Santa Eulàlia, la mateixa que lluia a la plaça del Pedró, on alguns asseguren va ser crucificada la patrona de Barcelona (d’altres afirmen que va ser al Portal de la Boqueria) i que durant la guerra civil va patir els efectes dels bombardejos. Després de la seva destrucció s’ha reconstruït dues vegades, però no compten per continuar ostentant la condició de degana. La d’Hèrcules, per aquesta data ja portava uns quants anys de vida i tres ubicacions a sobre. Quan el passeig de l’Esplanada va desaparèixer per construir el parc de la Ciutadella, cap al 1881, la font d’Hèrcules va passar a formar part dels jardins del Palau de les Belles Arts, aixecat amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 i dempeus fins a 1942. Tot i que el sortidor va canviar d’ubicació molt abans, el 1928, quan Darius Rumeu i Freixa, fill del Baró de Viver i alcalde de Barcelona, va decidir traslladar-lo al seu emplaçament actual, al passeig de Sant Joan a l’altura del carrer de Còrsega. Allà va arribar més sencer del que està, ja que durant la Segona República va perdre la inscripció laudatòria cap al seu promotor, el capità general, i cap als seus benefactors, Carles IV i la seva dona.