Luis Sans: «Des que Colau governa, Barcelona perd oportunitats»

És un percentatge rellevant. Això és el que és una capital: una ciutat que atrau talent, demanda, oportunitats d’una àrea d’influència gran. Hi ha capitals mundials, com Londres i Nova York, i capitals regionals, en un sentit ampli. La capitalitat regional de Barcelona hauria d’arribar a tot el sud d’Europa.

Però darrere d’algunes de les últimes decisions són indicadors de salut de la pandèmia molt negatius. Jo anava més enllà d’aquesta situació. La gestió de la pandèmia és molt difícil i molt pocs estats poden dir que ho han fet bé. Parlo d’abans de la pandèmia i de després de la pandèmia.

¿Com estava Barcelona, com estava el passeig de Gràcia, abans de la pandèmia? Barcelona ha entrat d’algun temps ençà en una lenta decadència, entesa com una política de pèrdua d’oportunitats. Fa anys que estem així.

¿Quants? Òbviament, des que governa Colau. L’alcaldessa va entrar amb un discurs concret, basat a anar en contra del turisme massiu, una cosa que es pot entendre: el turisme s’ha de gestionar bé. Però les polítiques que s’han pres i els missatges que s’han transmès han sigut erronis.

Des que governa Colau, ¿quines oportunitats ha perdut Barcelona? La primera gran oportunitat perduda, tot just guanyar Colau l’alcaldia, va ser no permetre l’Hotel Four Seasons, potser la cadena més luxosa de la ciutat.

Des d’aquí es veu l’edifici. El turisme massiu és una indústria que s’havia d’embridar, però el problema de Barcelona no és el turisme que pernocta a la ciutat, sinó el turisme de l’excursionisme. El que pernocta a Lloret, a Salou, a Blanes, a Calella de la Costa, a Sitges. Tenim 100.000 llits a menys d’una hora de la ciutat. Fa 30 anys, la gent anava a la costa, Barcelona no era una ciutat atractiva. Ara, tothom que passa una setmana a Lloret va almenys un dia a Barcelona.

¿Teníem massa turistes? És clar. ¿Quan? Juny, juliol, agost i principis de setembre. És quan més turisme teníem. Però no de gent que pernoctava a la ciutat, sinó que venia a passar el dia. ¿I això com s’arregla? ¿Com li dius a la gent que ha agafat un paquet turístic i està una setmana o 10 dies a Salou o Lloret que no pot agafar el tren i anar un dia a Barcelona? El turisme de creuers, que és molt potent, una indústria de la qual no podem prescindir, s’ha d’embridar també. Cal seure amb les navilieres i planificar. Procurar que qui arribi a Barcelona faci excursions fora: Montserrat, el Priorat. Que no baixin tots del barco i se’n vagin a la Rambla. Un dels èxits del govern de Colau ha sigut controlar els pisos turístics. Hi havia molts pisos il·legals.

Oportunitats perdudes. Tornant a l’Hotel Four Seasons: hauria sigut el preu més car de la ciutat. I quan tens un hotel que fixa un preu alt els que van darrere també el pugen. La competència més directa del Four Seasons, Hotel Arts, Mandarin, Majestic, no va estar contenta que no es fes l’hotel. Al revés. Quan el Four Seasons posa l’habitació a 800 euros, els altres la posen a 650.

¿I ens va bé com a ciutat que apugin els preus? És clar. Perquè quan els apuges ve un altre tipus de turisme. Barcelona ha d’atraure, sense complexos, un turisme amb una capacitat adquisitiva alta, respectuós amb la ciutat, que vulgui i apreciï la cultura, la gastronomia.

¿Que la pugui pagar? Que la pugui pagar. Si tens un turisme que ve de Salou, que s’emporta el bocata al tren, se’l menja en un parc, gasta 10 euros en un gelat i se’n va, tens un turisme al qual no pots dir-li que no vingui, som una ciutat lliure, però no és un turisme que hàgim de promocionar, perquè no deixa externalitats positives.

¿Més oportunitats perdudes? El descontrol de la via pública. Els robatoris i el top manta: una cosa no té a veure amb l’altra, no es pot acusar el top manta de generar el robatori. Però sí que és cert que si permets el ‘tot s’hi val’ se’t colen altres problemes. Es va reduir quan els socialistes van entrar en el govern de Colau i Albert Batlle va ser nomenat tinent d’alcalde de Seguretat.

¿Què més ha perdut la ciutat? Esdeveniments esportius. Fa molt que no hi ha una copa del món d’atletisme, de natació. Concerts. Òbviament, l’Agència del Medicament. Temes culturals: el Museu Hermitage. És incomprensible que algú vulgui invertir 50 milions d’euros, que es faci un edifici de Toyo Ito i no s’aposti per això: almenys tindrem un edifici de Toyo Ito en un descampat. Les grans empreses tenen el món obert per decidir on s’instal·len i nosaltres pensem de vegades que som l’última Coca-Cola del desert. Doncs no. Hi ha moltes ciutats esperant.

¿Com és la interlocució amb l’alcaldessa? És una persona molt afable, que demostra empatia a curt termini. Crec que és una gran política i una gran comunicadora. Molt hàbil.

Però no la votarà. Jo substituiria una lletra del seu programa: la ‘o’ per la ‘i’. Ella sempre ha contraposat dos models. O una ciutat de grans esdeveniments o una ciutat de petites actuacions als barris. O una ciutat de turisme o una ciutat de biotecnologia. ¿Per què no una ciutat amb grans esdeveniments i petites actuacions als barris? ¿Per què no una ciutat de turisme de qualitat i aposta per la biotecnologia?

Els turistes ja no hi són. ¿Fins a quin punt depèn el passeig de Gràcia dels turistes? Perquè a la Rambla ha quedat clar que eren vitals. Cap capital pot viure només dins de les seves fronteres. Una ciutat que pot viure només de si mateixa és un poble. No podem viure només dels turistes ni deixar de viure de la gent de Sant Cugat, Martorell, Balears, Tolosa. La Rambla: fa temps que el barceloní no s’hi sent còmode. El passeig de Gràcia sempre ha tingut gent. El barceloní mai ha girat l’esquena al passeig de Gràcia.

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

¿L’inquieta la crisi salarial que afecta molts barcelonins fa anys? És preocupant la pèrdua de poder adquisitiu de la classe mitjana. És dolent per a l’estructura del país, per a la democràcia. Ni els rics es beneficien d’una classe mitjana paupèrrima.

¿Barcelona hauria d’invertir en el petit comerç? Les administracions no presten l’atenció necessària a protegir les empreses petites i mitjanes. I és molt important protegir-les. Deia Churchill: ‘Molts veuen l’empresari com el llop per abatre; altres, com la vaca a munyir, i molt pocs el veuen com el cavall que tira el carro’.