Oteiza sobreviu als grafiters

Els aniversaris no cauen bé al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Si fa cinc anys,  les dues dècades el van agafar amb la mort de Leopoldo Rodés, gran impulsor del projecte, i la dimissió del seu director, Bartomeu Marí, per la crisi desencadenada per exposició d’una escultura que mostrava el rei Joan Carles sent sodomitzat; el quart de segle li arriba en plena pandèmia. Així que ara, com va passar el 2015,  hi haurà celebració de perfil baix: cap de setmana, el vinent, de portes obertes, i intervenció en l’atri per part de l’artista Ignasi Aballí. Però el desastre de la Covid-19 també dona per a alguna alegria: no hi ha empara nocturna per als grafiters. En aquest cas, l’agraciada per les restriccions de mobilitat i el toc de queda és l’escultura ‘La ola’, la peça de gairebé tres tones (2.758 quilos) d’alumini i pintura negra que Jorge Oteiza va donar el 1998 al museu. I que retorna al seu emplaçament original després d’una profunda restauració.

L’obra no lluu dins del centre, sinó fora, al carrer, davant el Macba.  Ubicació que el mateix escultor va indicar i va supervisar, no en va la peça és un diàleg amb l’edifici de Richard Meier. Oteiza sentia molt proper el racionalisme arquitectònic del nord-americà, així que va optar per crear una gran ona d’alumini formada per políedres que juguen amb la façana del museu a partir de les ombres que projecten. D’aquí, l’aire lliure. Estar en l’espai públic té els seus avantatges: ser a la vista de tothom; però també té els seus inconvenients: patir desperfectes. D’això, ‘La ola’ en sap una estona. El vandalisme s’ha rabejat amb ella des del minut u. No portava ni mig any instal·lada quan un estudiant d’art, com a protesta, li va llançar un pot de pintura vermella. L’acte va suposar la seva primera gran restauració.  

Un cost de 20.000 euros

Aquesta es va fer sense moure-la del seu lloc, no en va el seu trasllat requereix una logística complicada. Logística que es va portar a terme el desembre de l’any passat. Per llavors el seu aspecte era bastant lamentable i la neteja a què periòdicament se sotmet, de vegades setmanalment, era insuficient per lluitar contra el seu pitjor enemic: el vandalisme dels grafiters. Així que es va optar per contactar amb els tallers que van participar en la seva creació: el de Pere Casanovas i el d’Amanci Sala, i decidir un tractament. Després del conclave, les tres tones d’Oteiza van prendre rumb a Parets del Vallés per sotmetre’s a una dura intervenció. Despintar-la, tornar-li la forma original, emprimar-la, pintar-la i recobrir-la del millor ‘antigrafitti’ del mercat. Set mesos i 20.000 euros després (aquest és el cost de tornar a una obra d’art l’aspecte que els brètols li han robat), l’escultura va tornar al seu emplaçament original. En aquest procés la pandèmia també va intervenir. El distanciament social obligat i l’estat d’alarma van retardar la seva tornada: impossible complir les mesures sanitàries a l’hora de col·locar-la i traslladar-la. Es necessita molta precisió i molts operaris per a això.  

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

L’espera ha valgut la pena, ja que la nova protecció ‘antigrafitti’ funciona, asseguren des del museu. Ho saben bé perquè des del seu retorn, al juliol, han hagut de netejar-la en més d’una ocasió i el procés ha sigut ràpid i efectiu. També expliquen des del Macba, no sense cert alleujament, que amb la pandèmia els atacs amb esprai s’han reduït dràsticament. Això, el toc de queda no dona empara nocturna als grafiters, a hores d’ara més corrosius amb ‘La ola’ que els excrements de coloms i gavines. Històricament el problema més gran de les obres d’art sense empara eren les deposicions d’ocells. Això ha sigut així fins a l’arribada d’un altre tipus d’ocells, els armats amb caputxa al cap i esprai en mà.

Punxó en mà

Ningú dubta que l’art urbà és, valgui la redundància, art, però deixar la firma o un gargot a l’obra d’una figura clau de l’abstracció de la segona meitat del segle XX és senzillament vandalisme. El pitjor de tots. Més nociu que l’agressió que pateix per part dels ‘skaters’ quan la utilitzen com a plataforma. Malgrat que les rodades no li fan cap favor, la fracturen molt superficialment. En canvi, treure les pintades és molt més complicat. Tot i que el pitjor de tot, que també passa, és quan algun desaprensiu deixa la seva firma punxó en mà.