25 nov 2020

Anar al contingut

CONSEQÜÈNCIES DE LA PANDÈMIA

La Rambla plora la seva ruïna econòmica

Comerciants del passeig calibren la caiguda de l'activitat des que es va iniciar la crisi sanitària

No tenen clar si tornarà el turisme, constaten l'absència dels barcelonins i temen no sobreviure

Toni Sust

La Rambla plora la seva ruïna econòmica

Manu Mitru

Durant els anys 60 del segle XX, un dia, a primera hora del matí, el llavors alcalde franquista de Barcelona, José María de Porcioles, va trucar els principals empresaris amb negocis a la Rambla i els va citar a la porta de la Boqueria: «Traurem el mercat d’aquí i farem un gran pàrquing», els va dir, satisfet per la seva iniciativa. Pel que sembla, un dels presents, el joier Amadeu Bagués, es va agenollar per emfatitzar que allò li semblava una bogeria i el va instar a descartar el pla: «¡Haurà de disparar-me!». 

Si Porcioles hagués completat l’operació, avui allò seria un gran pàrquing ple de places desocupades. Que és en el que s’ha convertit la Rambla en l’era del coronavirus: un espai semibuitEls comerciants, del venedor de ‘souvenirs’ als paradistes del mercat, ploren la ruïna econòmica que suposa per a ells que els seus clients principals, els turistes, ja no hi siguin. I constaten que als locals els està costant tornar.

Josep Lluis Moráis, davant el seu quiosc, dijous. JORDI OTIX

Gel hidroalcohòlic

A dalt de tot de la Rambla, Josep Lluís Moráis atén la poca gent que s’acosta al quiosc que regenta. És un dels 13 quioscos que porta el Col·legi de Periodistes. Entre tots, acumulen 60 treballadors, dels quals ara molts estan en un erto del 100%. En el del Josep Lluís, abans que tot això passés, es facturaven 3.000 euros al dia, 1.500 per torn. Ara, explica amb cara de sorprendre’s fins i tot ell amb la dada, dels 3.000 ha baixat a 200 euros per jornada. 

Dels 13 quioscos, només tres obren cada dia. «Hem posat a la venda patates fregides, gel hidroalcohòlic i mascaretes. Perquè de la venda de diaris i revistes en traiem un marge molt petit». El que donava diners, segueix dient, són totes aquestes peces amb un peculiar aire gaudinià que compraven els turistes. Una part gran del quiosc està dedicat a aquests records. I la poca gent que passa per allà no compra aquestes coses. 

Alejandra Arletazz, coordinadora de la Loteria Valdés. JORDI OTIX

Perquè ara els quioscos tornen a ser només quioscos, com fa dècades, però sense els clients que llavors tenien. No és fàcil tornar a una activitat que funcionava en un món que ja no existeix. «La gent d’aquí no ve. Aquests mesos només han vingut francesos el cap de setmana. Aguantarà qui sigui prou solvent com per aconseguir-ho», diu Josep Lluís. 

La Rambla de les mascaretes

En efecte, la Rambla s’ha convertit en un passeig poc freqüentat, agradable per als transeünts i desèrtic per als comerciants. Un carrer que a la vorera central que li dona sentit s’ha convertit en un expositor de mascaretes a la venda amb dissenys variats. Baixant unes desenes de metres, a la dreta, un altre quiosc, el que porten els germans Sergio i Alberto Castro.

Sergio Castro, davant, i el seu germà Alberto. JORDI OTIX

«No volem tancar. Ara no cobrim ni les despeses i fem servir els estalvis, tant per viure com per mantenir el negoci. Obrim la persiana i perdem diners», diu el Sergio. «Que vingui gent d’on sigui, m’és igual d’on vinguin. Alguna cosa els vendrem», afirma. El seu germà Alberto recorda temps del passat, quan obrien 24 hores i la clientela abundava. «Podem aguantar mesos. No puc dir que un any», rebla el Sergio.

‘Souvenirs’ en l’oblit

Seguint cap avall, a l’esquerra, unes quantes botigues de ‘souvenirs’. Els seus dependents xerren al carrer. No tenen gaire feina. Un, un jove que prefereix no donar el nom i que no vol ser fotografiat, resisteix més sol que un mussol al costat de samarretes d’equips de futbol que ja ningú remena. Al migdia, tres hores després d’obrir, només ha venut un producte. Una mascareta quirúrgica. «Caldrà esperar que torni la gent. Caldrà esperar la vacuna».

Mireia Sánchez, a la Boqueria.JORDI OTIX

Davant la Loteria Valdés, l’única que queda a la Rambla, sí que es veu una mica de moviment. Una cua de sis o set persones. Això no és gent, diu la coordinadora de l’oficina, Alejandra Arlettaz. A hores d’ara, fa un any, la cua era molt més llarga, la gent estava ja bolcada a comprar dècims de Nadal: «Aquest negoci ha caigut un 50%. El de la loteria setmanal, un 40%». 
 
Fins a 15 persones treballaven en la loteria. En queden sis rere el taulell i unes altres quatre estan d’erto. La resta ja és història. «Molts dels nostres clients són gent gran que ja no ve. Alguns estan ingressats». En canvi, la venda ‘online’ ha pujat. «Ara enviem dècims mitjançant el servei de missatgeria a llocs com Igualada». «Veient els números, crec que aquesta crisi serà més profunda que la del 2008», aventura Arletazz.

Un mercat sense compradors

Davant una gran varietat de fruita seca, Mireia Sánchez busca clients per atendre. Amb la que regenta són sis les parades de la mateixa propietat. Allà, explica, treballaven 60 persones. En queden 15. Primer van fer un erto. Després, van reduir plantilla. «Ens agradi o no, això és turístic», remarca. Perquè ara la Boqueria torna a ser un mercat. I no és fàcil recuperar la gent que va deixar de freqüentar-lo quan el turisme el va ocupar per la força del nombre. 

Joan Bayén, ‘el Pinotxo’, davant el bar que regenta a la Boqueria. JORDI OTIX

D’aquesta dificultat parla un dels personatges més coneguts de la Boqueria, Joan Bayén, ‘el Pinotxo’, pel bar que porta aquest nom: «Ara no venen ni els turistes ni la gent d’aquí. Jo el que vull és que vinguin els d’aquí, la gent de la ciutat». Quan es pregunta als citats per què els locals van deixar de venir aflora la tesi que és incòmode, que s’ha notat la competència dels centres comercials, que allà es pot aparcar sense problemes i sense pagar.

«Nosaltres no vam triar que vinguessin els turistes. Abans, venia gent de Barcelona i també hi havia aglomeracions, però llavors això no molestava. No poden culpar-nos que ja no vingui la gent d’aquí», argumenta Lluïsa Ripoll, de la parada de peix que porta el mateix nom. «Abans teníem els turistes, els restaurants i la venda ‘online’. Ara ens queda la venda ‘online’». Ripoll creu que l’ajuntament ha d’estimular que els barcelonins tornin a la Boqueria. Veu en els tres anys que no hi va haver pàrquing, durant la crisi que va començar el 2008, un dels motius que els locals deixessin de venir, al marge dels canvis d’hàbits. I hi insisteix unes quantes vegades: «Ja fa sis mesos que estem així. No podem esperar un any més».

Mònica Piñol, davant la farmàcia, al carrer de Ferran. JORDI OTIX

El tancament de restaurants i bars és vist com el colofó: tots diuen que farà que hi hagi encara menys gent. Hi ha llocs en què el desert ja era un fet abans. El carrer de Ferran. Mònica Piñol treballa a la farmàcia del carrer que està gairebé a tocar de la Rambla: «Els nostres clients són els turistes, la gent de pas i gent que treballa a la zona. No hi ha turisme, no hi ha gent de pas i els que treballen aquí estan majoritàriament amb un erto o teletreballant». El negoci ha caigut més del 50% i de set treballadors han passat a quatre. S’estan plantejant reduir la jornada: ara obren 13 hores al dia.

La situació no convida a l’optimisme, perquè ja ningú té clar quan tornarà la normalitat i si l’activitat prèvia tornarà. Però Josep González, florista, des de 1995 treballant a la Rambla, vol veure el vas mig ple. Abans descansava el cap de setmana. Ara, només lliura diumenge. Es va plantejar tancar, fa sis mesos que perd diners. Però assegura: «Tinc fe que la vida tornarà».