24 d’oct 2020

Anar al contingut
132 anys de tribulacions xineses a Barcelona

132 anys de tribulacions xineses a Barcelona

Carles Cols | 11 d’octubre 2020

Les tribulacions dels xinesos a Barcelona compleixen, almenys, 132 anys. Ningú ho diria. L’habitual és pensar que són uns nouvinguts, que són tots ells barcelonins postolímpics. Alguns dels més primmirats i destres amb la història local retrocedeixen aquest rellotge fins al 1958, quan Peter Yang, metge de formació, cura de vocació i restaurador de professió, va obrir el primer local de menjars xinesos de Barcelona, en el número 5 del carrer Ciutat. Un quart de segle més tard, ja n’eren uns 50, gairebé tots amb cartes i decoracions inspirades en aquell primer establiment, El Gran Dragón, que, per cert, va ser inaugurat personalment per l’alcalde José María de Porcioles, no se sap si per tastar el primer rotlle de primavera de la ciutat o per fer una remunta al local.

La veritat és que fins i tot allò de Peter Yang va ser, segons com es miri, ahir mateix, per descomptat tal com Sílvia Company explica, en una de les formidables rutes turístiques que organitza Cultruta sota el paraigua de la Casa Àsia, la història dels xinesos a Barcelona. Sinoparlant, que es diu aviat, Company és guia d’unes excursions de butxaca pels carrers del centre, concebuts més per a públic local que per a visitants estrangers i que, a més de descobrir curiositats sorprenents, són formidables per constatar que els 132 anys d’història de la comunitat xinesa a la ciutat ho són també de prejudicis i malentesos. De tribulacions, com va dir Jules Verne.

Un xinès ven de manera ambulant artesania manual a la Rambla, el 1935. / TORRENTS

Company convoca habitualment la parròquia a la cantonada del carrer de l’Arc del Teatre amb la Rambla, porta d’accés al Raval sud, abans conegut, sobretot en la crònica negra, com el districte cinquè i, simultàniament, també com el xinès, però això va ser molt després de quan i on realment cal situar els primers passos d’aquest relat, el 1888 a la Ciutadella, quan Barcelona organitza la seva primera Exposició Universal.

Amb motiu d’aquella cita internacional, des de Barcelona es van convidar les autoritats xineses a tenir el seu propi pavelló. La resposta va ser un inapel·lable no. Regnava de facto llavors a Pequín ni més ni menys que Ci Xi, exconcubina, emperadriu viuda i dona amb caràcter. Ja en tenia prou ella amb la imminent guerra dels Bòxers que estava a punt d’esclatar. La invitació, no obstant, no va caure del tot en sac foradat. Un empresari de Hong Kong, Yong Heng, va assumir les despeses de representar la seva cultura en aquella exposició i va plantar un pavelló que no va passar inadvertit en aquell mar d’arquitectura neogòtica, neomudèjar, neoclàssica i ‘neodetot’ que era la gran cita de 1888. ‘L’Esquetlla de la Torratxa’, ‘Pepito Grillo’ de la premsa satírica local, fins i tot li va dedicar una vinyeta, ja que en el drac que presidia l’entrada va voler veure la revista un anunci de la Patum de Berga. És un senyal, es miri com es miri, que Yong Heng va encertar amb la seva posada en escena. No va passar inadvertida.

El carrer de Ferran va despuntar a finals del segle XIX per la seva selecta oferta de productes orientals, entre les quals, Keong Chong On, amb botigues als dos costats de l’Atlàntic i del Pacífic

El cas és que tant públic va passar per aquell pavelló que aquell empresari, amb negocis als dos costats de l’Atlàntic i del Pacífic, va obrir després una botiga al carrer de Ferran, al número 25, que abans de la pandèmia (per si tenen curiositat) era un insubstancial Starbucks i que ara no és res, que tampoc és mala cosa. Sempre hi ha opcions pitjors. El veí Cafè Schilling, que al número 23 s’havia fet un lloc al cor dels barcelonins com al seu dia ho va aconseguir el Kwong Chong On que va inaugurar Yong Heng, és ara una franquícia que serveix ‘fast food’ de tacos mexicans.

El carrer de Ferran era el 1888 un carrer comercial de categoria. Company, que se les sap totes, convida a observar que la il·luminació en aquest carrer penja de la façanes. No hi ha fanals, sembla que premeditadament es va decidir així perquè el trànsit de compradors fos més fluid. Urbanisme tàctic vuitcentista. I allà hi havia Kwong Chong On i una desena més d’establiments que abans i després d’aquella data van obrir les portes a la zona amb productes orientals, però aquell era potser el primer genuïnament xinès. 132 anys han passat des d’aleshores.

‘La platja de Pequín’, un quadro que retrata el que potser va ser el primer assentament xinès de Barcelona / ISIDRE NONELL

Per a la següent etapa cal viatjar fins al 1901 i, la zona, en concret les platges al sud de la desembocadura del Besòs. Aquell any, Isidre Nonell va presentar en públic el seu quadro ‘La platja de Pequín’. En l’obra, les onades trenquen contra una barraca construïda sobre la sorra. És un oli formidable. Nonell no va inventar res per batejar la seva obra. Era el nom del lloc. Allà hi anava ell, sembla, a buscar models femenines per a les seves obres. En aquesta ocasió, es va fixar en el lloc. Els més insulsos afirmen que el nom de la platja era una broma, una manera d’indicar una cosa que és molt lluny del centre. Hi ha hagut més platges de Pequín a la costa catalana.

Deia Cánovas que és espanyol el que no pot ser cap altra cosa, però sembla que un grup de xinesos va decidir desmentir-ho quan van decidir que, abans que cubans, era millor ser barraquistes a Barcelona

Però els menys insulsos tenen una explicació etimològica molt més espurnejant sobre la denominació d’aquell lloc. Expliquen –diu Company– que hi havia xinesos a Cuba i que quan Espanya va perdre el domini sobre l’illa caribenya, alguns d’ells van decidir traslladar-se a la península per continuar sent espanyols i, de passada, qui sap si per desmentir  Cánovas, que deia que «és espanyol el que no pot ser cap altra cosa». Haurien pogut ser cubans i, pel que sembla, van preferir alguns d’ells el barraquisme a peu de platja a Barcelona abans que la incertesa sota les palmeres caribenyes.

Aquestes migracions d’un costat a l’altre de xinesos que fugien de la fam al seu país ja eren molt comunes llavors. Durant la primera guerra mundial, per exemple, molts d’ells van acabar a les fàbriques de la rereguarda francesa, mà d’obra imprescindible quan la joventut del país es dessagnava a les trinxeres. Acabada la contesa, aquelles fàbriques eren un calder d’idees llibertàries i socialistes, així que quan va començar la guerra civil espanyola com a mínim un centenar d’aquells xinesos van creuar el Pirineu i van acabar enrolats a les brigades internacionals. Un llibre, ‘Los brigadistas chinos en la guerra civil’, publicat per Catarata el 2013, va treure a la llum aquella fins fa ben poc desconeguda història, però a Barcelona, abans del cop d’Estat de 1936, ja hi havia una molt visible comunitat xinesa, suficient perquè algunes de les millors plomes periodístiques de la ciutat s’hi fixessin.

Brigadistes xinesos al camp de refugiats d’Argelès, amb el seu banderí de companyia amb caràcters xinesos. / EDITORIAL LA CATARATA

Hi havia, d’una banda, el magnífic i sempre citat Francisco Madrid, presumpte pare del baptisme del districte cinquè com a barri Xino. Mai va atribuir a la comunitat asiàtica el milfulls de mala vida que allà se servia diàriament, però que se’ls trobava quan es ficava pels carrerons del Raval a la recerca de notícies, en dona fe una deliciosa frase triada d’una de les seves cròniques. Va veure sortir pel carrer de l’Arc del Teatre un xinès, va dir, «amb la cara de lluna de tots els orientals i els ulls oberts com un regidor...». Quin irrepetible periodista va ser Madrid.

Els xinesos sorprenien per la seva presència en una ciutat no acostumada a ells. El juny de 1930, per exemple, va ser notícia que el primer torero xinès del qual hi ha referència, Vicenç Hong, sortís amb una cornada de la plaça. Però això era una raresa. Els més comuns eren els xinesos que, de manera ambulant, venien a la Rambla artesania, joies tallades a mà i creacions de papiroflèxia i que, igual que ara, eren víctimes d’infundats rumors i prejudicis. Això ho va retratar com ningú un altre periodista majúscul, Gabriel Trillas Blázquez.

Dos xinesos preparen figures de papiroflèxia en un pis del carrer Cid per vendre-les després a la Rambla. / ARXIU PACO VILLAR

Tot i que va acabar exiliat a Colòmbia i va renunciar a la seva professió per dedicar-se a l’apicultura, Trias Blázquez era i és un referent de com brindar una crònica a peu de carrer sense caure en el sensacionalisme. Va anar a la recerca dels xinesos del xinès per donar-los veu. «Els han saturat de tal manera de literatura fulletonesca que es fa impossible concebre un xinès mitjà decent. Rere de cada xinès, un veu fumadors d’opi, trampes dissimulades amb alfombres, dones silencioses amagades rere les cortines, homes devorats pels cocodrils mentre Fu-Manxú fa una partida de mah-jong...». Disposat a tombar els tòpics com fitxes de dòmino, els va entrevistar. Va descobrir en ells uns autèntics rodamons. Un d’ells, Liou, havia passat per Saigon, Madràs, Nova York, San Francisco, l’Havana i París abans d’arribar a Barcelona. Quan va arribar, va imaginar que els barcelonins lluirien «barret ample i capa» i anirien «muntats a cavall». Els prejudicis són com els xampinyons. N’hi ha prou amb una mica de foscor intel·lectual perquè creixin.

--Liou, amb confiança, ¿vostè fuma opi?

--No, no vull ni sentir-ne a parlar.

--¿Ni menja nius d’oreneta? ¿Ni aletes de tauró?

--Ni aletes de tauró ni ulls de drac pequinès. Jo menjo arròs.

Als més tintinòlegs, aquest diàleg entre el periodista i el venedor ambulant els recordarà ‘El Lotus Blau’, per aquesta xerrada contra els tòpics que mantenen Tintín i Tchang, a qui el personatge del tupè salva de morir ofegat en una riuada. No és estrany, ¡aquell àlbum d’Hergé  i l’article de Trillas Blázquez són del mateix any, 1935!

Barcelona es va quedar sense la mirada honesta de Trillas Blázquez quan les tropes franquistes van prendre la ciutat. Va ser rebut a França tal com els francesos van rebre els republicans espanyols. De tant en tant convé rellegir l’estremidor relat que, ja des de Colòmbia, va escriure sobre aquell avern de fam, malalties, maltractament i mort. ‘El quinto día llovió en Argelès’, el va titular. «Aquí es mor sense retòrica, aquí es mor de veritat», va escriure.

A la seva manera, Trillas Blázquez, en el seu reportatge sobre la comunitat xinesa del districte cinquè, va fer el que després faria a Argelès, encendre el llum del periodisme, combatre les ‘fake news’, que sempre n’hi ha hagut. Va entrevistar la comunitat xinesa just quan estava calant la nova denominació del carrer del Cid i les seves vies limítrofes com a barri Xino. A fonamentar aquest tòpic hi va contribuir, sens dubte, una altra de les parades obligades que fa Company, el mític Wu Li Chang, el nom amb què va renéixer el 1934 un dels cabarets més canalles de la Barcelona del primer terç del segle XX. Abans d’aquella data era conegut com a Ca’l Sacristà, i amb aquest nom, a la cantonada del carrer del Cid amb Perecamps, mirava d’arribar a la fama de la catedral del vici que tenia just davant, La Criolla.

Mirko, el més cèlebre transformista de Wu Li Chang, en una foto de Brangulí. / ARXIU PACO VILLAR

L’orientalització de Ca’l Sacristà a Wu Li Chang va durar només quatre anys. Les bombes de l’aviació italiana van posar fi als números de transformisme i altres alegries que allà es portaven a terme sobre l’escenari, però en la memòria col·lectiva de la ciutat va quedar que allò era el barri Xino, fins i tot quan ja no quedaven xinesos i no n’hi tornaria a haver, en abundància, fins passats els Jocs Olímpics de 1992. El 4% dels veïns de Fort Pienc, el suposat nou barri xino de Barcelona, són d’aquell país del llunyà orient i, ves per on, la majoria, de Qingtian, una terra que de tan agrest i incultivable diuen que et prepara contra les adversitats. Però aquesta és una història per a una altra ocasió.

Temes: Barcelonejant

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu afany per proporcionar informació de qualitat i estar a prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país.

A partir d'aquest moment per seguir llegint les notícies de +Periódico has de navegar registrat, no té cap cost, però et permet accedir a la informació de qualitat i a altres serveis que t'anirem explicant.