Visita al molt barceloní castell de Fu Manxú

Un dels llocs més visitats de Barcelona i prova inequívoca que tot temps passat va ser millor és el castell de Fu manxú. Les guies oficials s’entesten a dir-ne parc Güell, cosa que és un disbarat, perquè ja hi ha una cripta, uns pavellons, un palau i uns cellers amb el mateix cognom. Mereixeria més ser conegut pel nom del malvat personatge creat per l’escriptor de novel·letes d’aventures Sax Rohmer, perquè el 1969 allà s’hi va rodar ni més ni menys que El castillo de Fu-Manchú, pel·lícula de Jesús Franco de la qual pràcticament ningú es recorda (és clar, les seves incursions en el vampirisme lèsbic tenien més ganxo), però que tenia com a protagonista Christopher Lee, que es diu aviat, un mite, un home majúscul més enllà de la seva professió d’actor.

Anem a pams. El parc Gü…, perdó, el castell de Fu manxú a vista d’ocell no és gran cosa. La web del diari anglès The Guardian oferia als seus lectors fa un parell de mesos un petit divertimento, un test visual que consistia a endevinar a quines ciutats del món corresponien les fotografies de diferents pulmons verds urbans captades des d’un satèl·lit. La de Barcelona, al costat de les altres, feia peneta, per com n’és de petitonet el parc, però una vegada dins, les coses canvien. Primer, perquè si un es planta al carrer d’Olot (per situar el lector al mapa, l’accés més recomanable, de cap a l’escalinata del drac) se li fa cara de Macbeth en el cinquè acte, el bosc de Birnam es mou, perquè pugen com guerrers, una mica exhaustos pel pendent, desenes sinó centenars de turistes.

Fa 47 anys allò era un erm, el lloc perfecte per a aquells rodatges de baixíssim pressupost que organitzava Jesús Franco, que sembla que eren un desgavell, o així els recorda, com ha explicat, Javier Marías, nebot del director, que precisament en aquella història de Fu manxú apareix com a extra, encaputxat i fent el ruc, encara que en una altra localització, no al parc d’Antoni Gaudí. Quina enveja.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

L’argument d’El castillo de Fu-Manchú era pur gènere pulp. El temible protagonista inventava una màquina capaç de convertir l’aigua en gel, vaja, això que tothom coneix com a frigorífic, però a l’engròs, de manera suficient, almenys, per provocar l’enfonsament d’un vaixell de passatgers que no és que recordés el Titanic, sinó que directament Franco va saquejar alguns rotllos d’una altra pel·lícula, La última noche del Titanic, de 1958. Això expliquen Rafael de España i Salvador Juan i Babot al seu llibre Balcázar, más allá de Esplugas City, una deliciosa nostàlgia d’aquella productora que durant anys va fer volar la imaginació dels nens amb la rèplica d’un decorat de western que es contemplava al sortir de Barcelona en direcció sud. Però del llibre val la pena reparar en un altre detall relacionat amb El castillo de Fu-Manchú.Com assenyalen els autors, els escuts de trencadís amb les quatre barres que hi ha per aquí i per allà al parc se suposa que són el segell de l’organització criminal que lidera el personatge de Christopher Lee. Si ho descobreix l’ABC, ho treu en portada.

BARCELONA PROVINCIANA

La qüestió és que després d’una esgotadora ascensió fins al castell, el pla inicial de posar com Lee, hieràtic, amb els ulls ametllats i als peus de la sala hipòstila, molt aviat es revela més difícil que qualsevol pla diabòlic de dominar el món. Per favor, quin galliner, i això que amb el cobrament d’una entrada se suposa que la presència de turistes al parc  ara és menor. El repte, doncs, queda pendent per a una altra ocasió, si pot ser abans del 7 de juny, primer aniversari de la mort de Dràcula, de Frankenstein, de la mòmia, de Rasputin, de Sherlock Holmes i del seu germà Mycroft, que ja és mèrit, de Scaramanga, l’home amb tres mugrons, de Llucifer, de Saruman.., però, sobretot, des d’una provinciana mirada barcelonina, de l’amo i senyor del castell de Fu manxú.