Benvinguts a Barcelona, el Detroit del turisme

William McMaster Murdoch, que pel nom res els suggerirà, va ser el primer membre de la tripulació del ‘Titanic’ que va veure l’iceberg. Va ser només mig minut abans de la col·lisió. A Barcelona no li han faltat aquests últims anys els seus propis Murdoch, sempre pocs, mai suficients, que avisaven que amb la velocitat de creuer que estava prenent el negoci vinculat al turisme, poc menys que un monocultiu amb estructures d’economia extractivista, una col·lisió podia ser catastròfica. Ningú, és clar, va preveure un iceberg de la mida de la pandèmia. A tot estirar s’augurava que un ressorgiment de destinacions pròximes en repòs (Egipte, Tunísia, Jordània) o un enviliment de l’oferta pròpia per la sobreexplotació podrien provocar una desacceleració de traumàtiques conseqüències. Ningú va preveure, en definitiva, que el 2020 Barcelona podria ser la Detroit del Mediterrani.

El que ara mateix llegeixen, quedi dit per endavant, és una crònica concebuda per als qui demà o ben aviat tinguin previst tornar a Barcelona després de les vacances, perquè l’impacte visual i emocional d’allò que es trobaran per poc que passegin a la recerca de la ciutat conservada en la memòria és realment sísmic, com una visita a Detroit d’algú que hagués dedicat els últims 50 anys a donar la volta al món i tornés a casa. Els situo.

Detroit va ser la ciutat més poblada dels Estats Units a meitat del segle XX. Era la lletra ce majúscula del capitalisme. De la llavor que Henry Ford va plantar allà amb el seu primer model del Ford T va créixer una indústria de l’automoció de la qual ningú podia preveure ni entreveure en l’horitzó un final. La seva Covid particular va ser el Japó, que un dia va decidir menjar-se aquest mercat mundial del vehicle de turisme i a fe que ho va aconseguir. La ciutat, que als anys 60 era demogràficament com una Barcelona, va perdre més d’un milió d’habitants. Barris sencers (literalment) es van desertitzar. Ha acabat per ser el plató perfecte perquè paios com Jim Jarmush rodin una exquisitat com ‘Només els amants sobreviuen’, una romàntica i decadent història de vampirs, sense necessitat de gastar un duro en decorats. Barcelona no és realment encara un Detroit, però hi ha detalls que no poden ser passats per alt.

Hotels tapiats a Barcelona

Dilluns passat, al migdia, al carrer de Lledó, carreró del Gòtic, que aquests últims anys s’havia treballat una certa fama de racó coquetó no hi havia ni un sol establiment obert i ni una ànima de cap a cap. Amb el turisme a tota vela, va renéixer fa tot just vuit anys com una mena de ‘slow street’, singularitzada per un hotel, el Mercer, en el qual la sala de lectura està en l’antic pas de ronda emmurallat que va utilitzar la soldadesca romana i en el qual la més distingida de les habitacions és una autèntica torre de guaita medieval.

El Mercer és només un més dels 300 hotels de la ciutat que es mantenen tancats, alguns fins i tot tapiats amb totxos, com el Peninsular del carrer de Sant Pau, amb un pati interior únic, herència d’un antic convent, tan bonic que caldrà confiar que cap empleat deixés allà oblidada una llavor d’heura el març passat, quan es va tapiar, no sigui que quan reobri estigui fet un Jumanji.

Però si de buscar imatges detroitesques es tracta, deixem en pau el carrer de Lledó: cal parlar de Jordi Papell. Potser els sona el seu cas. Inquilí de renda antiga en un pis de la Via Laietana, es va negar al seu dia a deixar casa seva quan una empresa hotelera va aconseguir la resta de pisos de la finca. Un documental, ‘City for sale’, retrata formidablement el seu cas. Abans de la pandèmia, la seva vida quotidiana consistia a creuar el ‘hall’ de l’hotel, compartir ascensor amb turistes i, per fi, entrar a casa, en un replà en el qual la resta de portes són d’habitació d’hotel. Allò semblava un cim insuperable del disbarat turístic. Doncs, no.

Papell està ara a punt de tornar de Galícia. Merescudes són les seves vacances després d’aquest desfici que va suposar, en el seu moment, que construïssin l’hotel sense que ell deixés casa seva. Abans de tornar a Barcelona, no obstant, haurà de trucar perquè desprecintin la porta. Si viure dins d’un hotel en plena onada turística de la ciutat ja era insòlit, fer-ho dins d’un hotel buit és simbòlic, com a mínim de la debacle actual.

Tot bon passeig per Barcelona que es pretengui descoratjador (per si els agraden) hauria d’incloure, com a mínim, el Born, el Gòtic, una bona porció de l’Eixample, però no, per exemple, el Raval, ecosistema únic i imprevisible. La Boqueria està irreconeixible, cert, però la resta del Raval segueix amb la seva vella normalitat, el seu variat comerç, el seu inextingible mercat de droga i sexe i el seu trànsit de cinèfils a la Filmoteca, oberta malgrat tot, cosa que mereix un aplaudiment, perquè col·locar-la allà va ser tot un Fitzcarraldo.

En altres barris de la ciutat, tot i que una mica adormida pel període vacacional, la vida segueix. A Francesc Muñoz, geògraf de capçalera d’aquesta secció, ‘Barcelonejant’, el que això li suggereix, així, tot d’un plegat, és que Barcelona ha batut la plusmarca mundial de ‘ciutat dònut’, un concepte urbanístic creat als Estats Units els anys 60 per al que en un primer moment va succeir a Houston.

En aquella dècada, les autoritats de la ciutat texana van construir l’anomenada Loop 610, una ronda de circumval·lació de la ciutat que va tenir un inesperat efecte urbanístic. L’ingrat centre urbà es va despoblar de classes acabalades, que van buscar els avantatges d’aquest anell viari, que oferia millors comunicacions i cases més espaioses. Les ciutats dònut són això, cercles tendres per viure al voltant d’un gran forat sense d’interès. Barcelona ha recorregut aquest camí en un no res.

El Nova York d’Iggy Pop

S’han posat de moda aquestes últimes setmanes les cròniques periodístiques que asseguren que el cor de Manhattan és irreconeixible, que el teletreball des dels Hamptons és el principi del final de Nova York tal com el coneixem. Bé, encara s’ha de veure. També a principis dels anys 70 semblava que aquella Babilònia nord-americana no tenia solució. Iggy Pop, quin personatge, explica en una sèrie documental sobre el punk, que es pot veure per cert a Movistar, com era llavors aquella ciutat: «Si t’asseies 15 minuts en un banc, t’oferien droga o sexe..., o les dues coses». Nova York, no obstant, es va salvar llavors de l’‘efecte dònut’ i probablement, ves a saber com, ho farà de nou. La qüestió és traslladar aquesta equació a Barcelona, a una ciutat en la qual en el seu centre per excel·lència, el Gòtic, hi ha més llits turístics que residencials, cosa que es diu aviat però fa caure de cul. ¿Com es reverteix aquesta anomalia?

Maria Rubert, urbanista, no creu possible (perdó per l’expressió) la ‘donutització’ de Barcelona, però sí que reconeix com a molt suggerent aquesta comparativa amb Detroit i, de fet, amb qualsevol ciutat patològicament especialitzada, com les ciutats frontereres abans i després de la supressió de fronteres a la Unió Europea, o esqueixades de la seva història, com Trieste, que al seu dia va ser el més noble port de l’Imperi austrohongarès i que fa pocs anys, segons una enquesta, una gran part dels italians no sabia que era una ciutat del seu país.

Rubert no creu que Barcelona, com Detroit, perdi població, però tot i que sigui dit només amb ‘esprit de chicane’, vet aquí una dada incontestable. Barcelona es mou des dels anys 60 en una estreta forquilla demogràfica, al voltant dels 1,5 milions d’habitants, una gràfica enganyosa, ja que sembla suggerir una aparent placidesa censal. No és així, Barcelona ha sigut escenari d’un colossal moviment migratori els últims 20 anys, d’entrada i sortida, que casualment ha ofert finalment un balanç zero. La població és numèricament la mateixa, però no és la mateixa. Segons l’últim padró, un de cada quatre barcelonins ha nascut a l’estranger. Hi ha de tot en aquest percentatge, però el pes de la migració motivada per l’oferta laboral turística de la ciutat mana sense cap dubte sobre els altres.

Notícies relacionades

Les obres del Camp Nou mantenen l’horari 24 hores fins que falti un mes per a l’estrena

La diputació traslladarà oficines a un edifici tancat des del 2010

El que he dit, aquest apunt era només per enredar. El que Rubert realment tem és que el veritable centre, per ella, l’Eixample, perdi musculatura a les seves plantes baixes, les comercials. La majoria d’aquest districte sembla aquests dies el de fa 30 o 40 anys, quan l’agost era vacacional i era difícil fins i tot comprar el pa. La diferència és que ara el tancat no és en molts casos per vacances, sinó perquè no surten els comptes. A aquesta ciutat l’ha definit aquests últims anys, molt sovint per mal, el preu dels seus lloguers. Ara pot ser que sigui pitjor.

Doncs res. Primer, benvinguts a casa tots aquells que estiguin a punt de tornar. Facin cas a Dante i abandonin tota esperança a l’entrar. Per si de cas. I, segon, una curiositat final. Si realitzen aquest passeig pel centre per conèixer de primera mà la desolació, repararan, segur, en una cosa ben estranya. Les botigues de ‘souvenirs’ estan pràcticament totes obertes. Són l’orquestra del ‘Titanic’.