El miratge del parc Güell

Ja són gairebé les 10 del matí d’un 11 d’agost i la majestuosa plaça de la Natura –segurament la plaça de terra més gran de la ciutat– és un erm. L’estiu de la pandèmia, l’estrident cant de les cotorres és la banda sonora d’un dels parcs més visitats del continent, en què escenes que fa només uns mesos es considerarien impossibles avui són el pa de cada dia. «Mira, mare, hi fa un niu», diu una nena entretinguda amb el cap cap amunt, mirant una de les palmeres del passeig de l’entrada per l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, on una treballadora mira el rellotge de forma reiterada. Estranyament, aquest dimarts al matí el català és un dels idiomes més escoltats al verger de Gaudí i a la treballadora, normal, no li passen les hores. És jove, és agost i el sol pica. «Amb el que era això, que no podíem parar ni un minut, i ara, mira... És que no hi entra ningú. No passen les hores», explica la jove del polo blau, el color de l’uniforme del personal del parc, el que predomina a l’espai, en altre temps pres pels turistes.

La flexibilitat de les fins fa uns mesos restrictives condicions d’accés a la zona monumental (es pot entrar sense pagar entrada i sense reservar hora simplement mostrant el carnet de la biblioteca) ha ajudat a incrementar el nombre d’autòctons que visiten el lloc, que ha tornat a l’imaginari de les famílies catalanes com un lloc recomanable on anar (idea pràcticament de bomber a la Barcelona pre-Covid). «I, si veiem que passa algú fent esport, que està clar que no es quedarà, tampoc el parem, la nova ordre és posar les coses fàcils», prossegueix la noia de l’entrada. Malgrat aquest ‘posar les coses fàcils’, el parc està irreconeixible, amb una solitud que espanta.  

«Endavant, siusplau»

Baixant cap al pòrtic de la bugadera –les icòniques columnes de pedra inclinades– un noi i una noia amb aspecte de mil·lennistes barcelonins fan broma sobre l’exquisit tracte rebut fa amb prou feines uns minuts a l’entrada del recinte. El noi rememora l’escena en una barreja de sorna i pretensions –«Perdona, ¿m’han dit que amb el carnet de la biblioteca podem passar?» «Sí, sí, endavant, siusplau»–, en una mena de ‘remake’ dels lents passejos pel parc Güell del Pijoaparte i Teresa en temps de Tinder (en un escenari segurament tan buit com en aquells anys 60).  

A les 9.30 hores, primera hora de l’horari obert al públic en general –per als veïns les portes obren les sis del matí–, pels característics camins de terra flanquejats per palmeres que creuen el parc no s’escolten més que les insistents cotorres, que trenquen un silenci que impressiona. Que els pocs passejants vagin protegits amb mascaretes quirúrgiques a hores d’ara ja és una imatge distòpica habitual. Ambient fantasmagòric en què és fàcil imaginar que d’un moment a un altre la barba del mateix Gaudí traurà el cap rere una de les imponents columnes blanques de la solemne sala Hipòstila, sota la gran plaça. Una sala custodiada per dos joves més amb polos blaus que confirmen que no, no és que avui sigui un dia fluix, és que aquest estiu cada dia és així. «S’anima una mica a partir de les set de la tarda, quan la gent surt de treballar». El parc Güell, un lloc on agafar aire al sortir de la feina, meravelles que només poden imaginar-se a la ciutat amenaçada per un virus letal (alguna cosa bona havia de tenir).

Segons xifres municipals, mentre entre l’1 i l’11 d’agost del 2019 van visitar el parc 114.505 persones, en les mateixes dates d’aquest any n’han sigut 28.333.

La mel a la boca

Els veïns del lloc ratifiquen el que han apuntat els xavals de blau. «Ens han posat la mel a la boca i ara estem tots molt contents, però conscients que es tracta d’un miratge, d’una cosa passatgera. La frase més repetida és ‘aprofitem-ho, aprofitem-ho’» explica Aidà Almirall, que, malgrat tenir dret per padró, mai es va fer el carnet de veïnat per entrar al parc abans de la pandèmia. Sempre hi havia cues i l’ambient al parc a la Barcelona a la cresta de l’onada turística no el convidava precisament a entrar. Sí que ho va fer quan, en l’última fase de la desescalada, van reobrir l’espai.

«Jugar amb el meu fill de dos anys a l’escalinata del drac em va emocionar. Vaig recordar quan era nen i utilitzàvem el parc com una extensió del pati de l’escola, i rodàvem per aquí amb bicicleta...», recorda Almirall. «Feia anys que aquí no es respirava aquest ambient de veïnat, de creuar-se amb un veí per les escalinates i saludar-lo», prossegueix aquest veí, a qui no poques vegades la Guàrdia Urbana ha cridat l’atenció per creuar part del parc amb bicicleta, el camí natural per anar a portar el seu fill gran a l’escola bressol.      

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els empleats de Barna Porters, també amb polos blaus amb una gran BP a l’esquena, vigilants de seguretat del parc, també li han cridat l’atenció aquests dies per jugar amb el seu fill de dos anys –dos– a passar la pilota entre les columnes. «Tots estem per protegir el patrimoni, però caldria revisar la lògica de control del parc, ja que es donen situacions una mica surrealistes», reflexiona aquest home, que no entén que hi hagi tantíssim personal dedicat a la zona monumental, mentre encara hi ha zones forestals del parc «absolutament oblidades». 

Dotze del migdia del mateix 11 d’agost. El sol és ja abrasador. Un grup de joves turistes francesos prenen fotos de l’‘skyline’ de la ciutat des d’un dels bancs de trencadís, sense ser del tot conscients del luxe que estan vivint, mentre fa més de deu minuts que tres nenes estan assegudes davant el Drac (compte, mai a sobre, els nois de blau mai ho permetrien). Són germanes. Una d’elles llueix una gorra coronada per un gorracòpter. Xerren aprofitant la petita ombra sense presses, sense mirades amenaçadores de turistes fent cua per fer-se una foto. Qui sí que fa fotos és el pare de les petites, retratant una escena que evoca els anys en què la ciutat era un lloc més habitable.