20 set 2020

Anar al contingut

OBERT PER VACANCES

Passeig de Gràcia: el corredor de la mort

Un aparcament subterrani explica l'enorme longitud (260 metres) del transbord que uneix l'L-2, l'L-3 i l'L-4

Bernat Gasulla

Passeig de Gràcia: el corredor de la mort

FERRAN NADEU

L’únic impediment per saltar-se el transbord de les línies 3 i 2/4 del metro de Barcelona és que, per molta T-Usual o T-Casual que el passatger porti a sobre, sortir al carrer i tornar a entrar li costa un bitllet extra. És una condemna. És inevitable. El viatger urbà que hagi d’anar de la línia verda a la lila o la groga, o viceversa, s’ha de menjar aquests 260 metres dignes del tràveling del nen en tricicle de ‘El resplandor’.

El (¿llarg?, no, encara més) passadís que uneix les quatre estacions de Passeig de Gràcia (inclosa la de Rodalies), un genuí ‘corredor de la mort’ de l’usuari del metro, és massa diabòlic com per ser resultat de la maldat humana o d’una intel·ligència superior abocada en la tortura del ciutadà. Com no podia ser de cap altra manera, té més de nyap i de descoordinació que de maldat suprema. 

El 1967, uns dos anys abans que es projectés l’estació de Passeig de Gràcia de l’L-4, es va construir un aparcament subterrani de SABA que es va convertir en una barrera infranquejable que va impedir que l’enllaç entre la línia groga i la verda passés pel camí més curt. El corredor es va haver de projectar en paral·lel al pàrquing (amb què comparteix les bigues del sostre i una de les parets) i connectar els extrems més llunyans de les dues estacions.

El resultat, 260 metres de passadís opressor, inacabable, de sostres baixos i, a partir de la primavera i fins ben entrada la tardor, de temperatures insuportables. Una experiència que el visitant de Barcelona que es mogui amb metro no podrà oblidar, tot i que la intenti evitar. Però si el viatger té sort, desfilarà pel passadís convertit en una galeria de pintures, fotografies o valentes campanyes de publicitat. Un alleujament estètic del corredor infernal.

I per a qui vulgui enllaçar amb la Renfe per pujar a un tren de Rodalies o de regionals, l’estació ferroviària és la rematada final. El viatger, aquesta vegada carregat sovint del seu corresponent equipatge per anar a l’aeroport, la platja o la muntanya, es troba amb una llarguíssima andana amb una cosa que algú va gosar denominar seients. Un forn subterrani amb dues meres barres per reposar el cul. Un digne final del corredor de la mort de Passeig de Gràcia.

Més transbords infernals

Hi ha més transbords infernals, però, francament, no li arriben a la sola de la sabata. El de Plaça de Sants (entre les línies 1 i 5), també molt llarg, almenys ofereix el consol del canvi de direcció i d’altura. Lleugers trencacames que almenys enganyen el viatger, que no cau en la hipnòtica obsessió del seu germà de Passeig de Gràcia. Sants Estació (L-3, L-5 i Renfe) és com intentar pujar Montjuïc corrent: creus que ets al cim, però el murri sempre et prepara un repetjó més. Esgotador.
Exigir que els transbords del transport públic subterrani siguin com els de Paral·lel (L-3 i L-2, gairebé com teletransportar-se amb la màquina d’‘Star Trek’), Gorg (L-2, L-10 i Trambesòs) o Trinitat Nova (L-3, L-4 i L-11) seria demanar massa. Planificació, coordinació i respecte a l’usuari. La reoca, vaja.