08 d’ag 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Reinventar-se com a lector a domicili

La Covid-19 ha arrasat amb històries de vida com la de Mario Pérez, cuiner del popular restaurant L'Àvia, del barri del Raval, que, després de 35 anys als fogons, ara s'anuncia com a lector a domicili

Gemma Tramullas

Reinventar-se com a lector a domicili

JORDI COTRINA

A Mario Pérez Ruiz (Montevideo, 1960) no el va sorprendre que el restaurant que regentava des de feia 35 anys al barri del Raval de Barcelona hagués de tancar exactament el mateix dia del seu 60è aniversari: el 26 de maig. Fascinat per l’esoterisme i l’espiritualitat, assegura que «ja ho havia somiat».

La persiana del popular local de menjars L’Àvia, al carrer de la Cera, és una de les moltes que no tornaran a aixecar-se després del pas de la Covid-19. El tancament ha deixat sense feina el popular cuiner i la família del seu fill. Però fa falta més que una pandèmia per tombar aquest home de cos gran i nas bulbós. Al poc temps del tancament ja penjava anuncis pel centre de la ciutat: S’ofereix lector a domicili. Veu càlida i humana, bona oratòria.

Lectura en veu alta

La possibilitat que algú contracti un desconegut perquè li llegeixi en veu alta a 15 euros l’hora amb el virus pul·lulant per allà és altament remota. Però aquesta no és una història d’emprenedoria. És la història d’una passió desmesurada pels llibres i el coneixement, d’idealisme i d’una particular genètica insurreccional que, combinada amb un agut instint de supervivència, ha portat diverses generacions d’aquesta família a començar de zero més d’una vegada.

L’àvia de Mario Pérez era Carolina Serrat, la Carolina que va donar nom a la famos parada de flors de la Rambla, una dona amb caràcter que, com moltes persones a la Barcelona de l’època, freqüentava cercles maçònics i espiritistes. El seu pare, Mariano Pedro Pérez Muntaner, era un pastisser «anarco-comunista, exboxejador i exballarí» que el 1948 va marxar a fer fortuna a l’Uruguai.

Explica, amb profusió de detalls, que vivien al carrer Convención de Montevideo, davant el domicili de Mario Benedetti, i que entre els exiliats republicans que més freqüentaven la seva casa hi havia la gran actriu Margarida Xirgu. «Ella m’asseia a la seva falda i em recitava poemes de García Lorca i cançons tradicionals catalanes –rememora–. A casa meva només es parlava català i el castellà no el vaig aprendre fins als cinc anys».

El casal català de Montevideo

El seu pare va ser secretari del Casal Català i cofundador del Centre Republicà Espanyol, però després del cop d’Estat de 1973, que va donar pas a 12 anys de dictadura, el negoci familiar va ser víctima de tres atacs a mà armada. «Perquè ens falti la llibertat a l’Uruguai, ens en tornem a Espanya», va decidir el cap de família.

El 1975 pare i fill van obrir el restaurant L’Àvia al Raval. El Mario va entrar a militar en partits comunistes encara clandestins, però per poc temps. El 1976 va tornar a l’Uruguai, va estudiar al Cercle de Periodistes de l’Estat i es va ficar en assumptes polítics que van posar en perill la seva vida. Dos anys després, la seva mare va moure fils per repatriar-lo.

De nou a Barcelona, el noi gastava tants diners en llibres que la mare li va suggerir que agafés una parada al mercat de Sant Antoni per poder vendre els que no volgués conservar. Alhora, L’Àvia va començar a ser molt popular entre noctàmbuls i motxillers. Tant s’hi podia menjar una pizza o una empanada com degustar un bacallà amb samfaina a preus populars. A més, el local tenia una petita biblioteca composta per llibres de cuina i una selecció dels 22 títols que el Mario ha escrit al llarg de la seva vida, que van des de la ficció fins a l’espiritualitat pitagòrica, la maçoneria o Ramon Llull.

La seva habilitat conversadora era (i és) llegendària. Molts clients sortien de L’Àvia amb la sensació d’haver viscut una experiència borgiana entre el somni i la realitat. De fet, parlar massa li va portar algun problema que encara arrossega en el dia d’avui, però aquesta és una altra història que el seu protagonista té pendent d’explicar.

I llavors la pandèmia ho va fer saltar tot pels aires. ¿I ara què? ¿Una altra vegada a començar de nou? Arribats a aquest punt, aquest tros d’home que no ha deixat de parlar durant una hora no troba paraules i s’enfonsa en un emocionat silenci que durarà exactament 55 segons.

«És una situació molt difícil –diu al recuperar la parla–, no només per a mi, sinó per a molta gent. És una lluita ja de generacions... Vivim en una societat d’obligacions adquirides absurdes, on els més poderosos i cruels sempre treuen el millor tall, i a la majoria se li nega el menjar, un sostre o la felicitat. La meva família ha pagat un preu molt alt, potser perquè no ens sotmetem, potser perquè pensem. Com diria Lao-Tse: ‘Els que no saben, no pateixen’».

Soprenentment, al Mario li han sortit algunes lectures. Continua amb les seves parades de llibres al mercat de Sant Antoni i, a més, li han ofert fer rutes esotericoculturals per Barcelona i està fent tràmits per reconvertir un quiosc de premsa en un punt de compravenda de llibres de segona mà. També ha fet una entrevista per treballar de pizzer.