Es busca anell de compromís perdut a Barcelona, es recompensarà

El cartell amb aquest missatge de socors resisteix enganxat a les marquesines i caixes de llum al llarg dels 1.600 metres que van des de l’encreuament de Rambla de Catalunya fins al primer portal del carrer Sant Pau, a la cantonada del Liceu, 4.000 metres quadrats, quatre hectàrees, quatre camps de futbol, una immensitat desenfocada en aquells primers dies de desescalada.

La redacció del reclam desesperat deixava obertes diverses preguntes sobre una pèrdua que va tenir lloc de matinada en una ciutat deserta, fosca, silenciada, inquietant, sense gairebé transport, relliscosa després d’una intensa tempesta aliada amb una estora de pol·len acumulada. «El cel ens va caure al damunt», diu la protagonista involuntària d’aquesta història. Un home i una dona caminen de pressa, amb un petit tresor amagat al cos d’ella, una mica espantats, desarmats en la incertesa de la fase u. Senten que s’han ficat en un embolic indesitjat.

Les arracades de l’àvia

L’anell, en realitat, era un anell de petició de mà amb algunes peces extretes de dos bonics penjolls comprats en una joieria de Ciutat de Guatemala fa més de mig segle. L’Amelia, d’uns vint anys, rossa, ulls maragda, nord-americana d’origen alemany, nascuda guatemalenca, amb un màster en una universitat barcelonina, explica que la seva àvia sempre va presumir d’aquells dos penjolls amb què la va obsequiar l’avi els primers anys de matrimoni.

La peça original tenia sis diamants en cada ornament, que la senyora exhibia en dates assenyalades. Els va conservar fins que el va entregar com a herència en vida a les seves filles. Una arracada per a cada una. La mare de l’Amelia, instal·lada a Califòrnia, va guardar la seva fins que l’any passat l’hi va entregar al nòvio de la seva filla perquè un taller de Barcelona l’aprofités per ennoblir l’anell de petició. La joia sempre va estar fora de perill. L’última ocasió que la seva propietària la va sentir ben a prop estava protegida entre el pit i el sostenidor mentre accelerava el pas per la Rambla amb el cor a cent per hora.

Dissabte maleït

Tot es va desbordar la matinada del 30 de maig. Era el dissabte en què per fi els barcelonins podien començar a sortir de casa després de dos mesos i mig de confinament. Un dia per disfrutar dels carrers en llibertat, per molt estrany que un se sentís, i també l’escenari del drama d’una parella d’executius establerts des de fa dos anys a Barcelona. La ciutat en què es van conèixer, es van enamorar i que van decidir fer-la seva. Uns nòvios a qui els va ofegar l’angoixa en una curiosa cadena de mala sort servida per entregues al seu pis de l’Eixample. «Han remogut cel i terra». 

Mentre la gent trepitjava les psicodèliques calçades pintades de groc de Colau, ells, en permanent estat de xoc, feia hores que desfeien el trajecte pam a pam a la recerca de la joia perduda. Sense fortuna. Sota la mirada desinteressada de les persones a qui demanaven auxili. Buscar una agulla en un paller, buscar una joia petitona Rambla amunt, Rambla avall.

L’anell havia d’haver-se perdut en el trajecte. Seguríssim. De matinada ja van posar potes enlaire el seu apartament sense resultat. «Donin-lo per perdut», els va dir un escombriaire a prop de Canaletes. «El que se’l troba, se’l queda», va deixar anar una vianant a les 9 del matí. 

Després del captiveri

Dotze hores abans, els nòvios es preparaven per sopar a casa d’uns amics que estrenaven vivenda. Era la primera sortida festiva després de tant captiveri. Es feia tard, calia empaquetar el menjar, arreglar-se, intentar ser puntuals, no oblidar les mascaretes, el paraigua, el cel anunciava pluja. Que no fallés res. ¿I l’anell, on deixo l’anell? L’Amelia sabia que no era recomanable anar de nit pel carrer de Sant Pau, coneixia el Raval per la seva feina en una immobiliària. A més, va recordar que setmanes enrere a l’escala del seu edifici havien forçat la porta del veí del cinquè. Sense encertar on amagar-lo, es va emportar posada l’aliança. 

Després va venir la tempesta sobre Barcelona, el sopar protegit al carrer de Sant Pau. Els brindis i els comiats. Al carrer els va agafar por pel que els pogués passar. No van cridar a un taxi ni a un Cabify perquè «conduir per Sant Pau està limitat». Sense escut en cas que algú volgués robar-los, la dolça Amelia va decidir protegir l’anell posant-se’l al sostenidor.

–De tant en tant em tocava i el sentia, el tenia allà. Ho vaig revisar diverses vegades, tres, quatre, cinc vegades, mentre caminàvem de pressa, molt de pressa.

De pressa, de pressa

La Rambla, de pressa, de pressa, l’encreuament blindat de plaça Catalunya, després el Zurich apagat, com tots els bars, restaurants, botigues i sales de festa clausurades per la pandèmia, l’accés al metro i al pàrquing subterrani, de pressa, de pressa, l’estàtua del toret assegut davant de la Conselleria d’Economia, on els Jordis es van enfilar sobre un cotxe de la Guàrdia Civil, de pressa, de pressa, més terrasses clausurades, un sensesostre dormint a l’entrada del cine confinat com la Casa del Llibre, la botiga de mobiliari amb Consell de Cent, la boutique de roba infantil, no miris, de pressa, de pressa.

I a l’entrar a casa, l’espetec. «No tinc l’anell». I l’angoixa, la còlera, l’insomni, l’abraçada banyada de moltes llàgrimes. Un fer-se de dia en pijama buscant per la vorera, il·luminats amb la llanterna del mòbil, un matí d’anades i vingudes, sense sort, sense res. L’oficina d’objectes perduts, clausurada sense data d’obertura. «Com perquè algú portés allà l’anell».

Han passat 21 dies des de la nit dels fets. L’Amelia encara arrossega «un cas de consciència terrible». Ha aconseguit armar-se de valor per trucar a la seva mare a Califòrnia i explicar-li «la tragèdia». Al seu pare, que viu a Nova York, no. «Com se n’assabentin em maten», m’havia dit dos dies abans. «Encara confio que aparegui», mussita sobre aquesta lliçó de la qual creu que hauran d’«aprendre». 

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

–¿Qui pot ser que el trobés? Que almenys sigui algú que necessités els diners, que serveixi perquè doni menjar a la seva família. Ja res pot anar a pitjor. El coronavirus ha desbaratat tantes coses. Hem posposat el nostre casament del 8 d’agost al de l’any que ve. Serà al mateix Sant Vicenç de Montalt. Teníem bitllets per volar a Guatemala el 12 de març perquè la meva família conegués el meu promès. Es va cancel·lar un dia abans. El meu cunyat va arribar d’Alemanya per viatjar per Espanya i va quedar confinat aquí, massa coses. Reso a Déu i a Sant Antoni de Pàdua, que soc molt creient... Pagaria 2.000 o 3.000 dòlars, però que aparegui.

Recompensa $$$$ Anell perdut el dissabte 30/5. No és car però té molt valor sentimental. Herència de la meva àvia. Prego la seva bondat a tornar-lo o trucar amb qualsevol informació; no es faran preguntes +34 697 432 050