10 d’ag 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Com Güell per casa seva

El Palau Güell, el més desconegut dels edificis gaudinians pels barcelonins, reobre després de la pandèmia; és el moment de visitar l'espai, ara buit i en altre temps ple de turistes

Natàlia Farré

Com Güell per casa seva

MARTI FRADERA

«¿On és el Palau Güell? Al parc Güell, ¿no?». Pregunta i autoresposta errònia. I pregunta i autoresposta amb les quals Guillem Mundet, director de la que va ser residència a Barcelona d’Eusebi Güell topa constantment. No en va l’edifici de Nou de la Rambla és de les obres d’Antoni Gaudí  menys conegudes pels barcelonins. «No estem en l’imaginari gaudinià del ciutadà». Una pena. Gairebé un delicte. Ja que el Palau Güell no és només la primera gran obra encarregada al genial arquitecte per qui va ser el seu principal mecenes i la primera a ser declarada, el 1984, Patrimoni de la Humanitat sinó que és, a més, la més original. La seva última restauració va ser impecable. «Es va fer un gran esforç per recuperar l’autenticitat de l’edifici. Traient el mobiliari, que la majoria està en mans de la família, la vivenda es conserva igual que la va deixar Gaudí».

Així que la visita és gairebé obligada. Sense el gairebé, obligada. Fer-ho té recompensa: tenir un espectacular palau per a un mateix amb els seus teginats de fusta de figures impossibles, les seves parets recobertes de pedra del Garraf (de vegades polida, d’altres no) i els seus terres escacats de marbre de diferents colors. A més de pintures d’Aleix Clapés,  refinades vidrieres amb els terços espanyols representats i un òrgan de 1.386 tubs, a més d’una cúpula increïble que corona l’estada principal de més de 17 metres d’altura. També hi ha terrat, com a la Pedrera: 20 xemeneies recobertes de trencadís. Un goig per als sentits. I un goig que ahir van poder disfrutar gairebé en solitud uns quants privilegiats.

El terrat del Palau Güell està coronat per 20 xemeneies de trencadís. / MARTÍ FRADERA FOTO

El secret de Nou de la Rambla

El Palau va reobrir després d’abaixar la persiana, el 13 de març, per la pandèmia. La primera obra gaudiniana a fer-ho, Torre Bellesguard al marge. I ho va fer amb tres persones esperant en taquilla que van poder passejar-se com Güell per casa seva. Potser tres en una cua puguin semblar pocs, però va ser una cosa inesperada: «Obríem sense expectatives». El dit el palau de Nou de la Rambla és un secret per a molts ciutadans que mereix ser revelat. Només un 1,6% de les 205.000 visites anuals que rep són de barcelonins. Tot i que pitjor era el 2013, quan la xifra de locals escopia un paupèrrim 0,2% del total.

En aquests últims anys s’ha fet un gran esforç per atreure el visitant de proximitat. Allà hi ha, per exemple, els concerts de música catalana. La cosa pretén anar a més: «Ens agradaria que els barcelonins sentissin com a seu el Palau Güell». Paraula de Mundet. Una mica de cada barceloní sí que és, ja que és de propietat pública. Per això, una entrada assequible (5 euros amb el carnet de qualsevol biblioteca), molt per sota del preu que exhibeixen la resta d’obres sortides del geni de Gaudí; i per això, també, el poder obrir sense urgència pecuniària: «El nostre objectiu no és econòmic sinó cultural».

De convent a comissaria

De fet, donar-li un ús destinat a alimentar l’esperit, i no la butxaca, va ser una de les condicions que Mercè Güell, l’última inquilina del palau, va posar a la Diputació de Barcelona per donar-lo. Corria el 1945. Lluny quedaven Els dilluns de Casa Güell, així eren conegudes les recepcions ofertes el primer dia de la setmana, per descomptat, per les filles d’Eusebi Güell que van habitar el palau després de la seva mort. Més lluny, encara, s’havia d’anar a buscar l’encàrrec fet a Gaudí, el 1885, per construir una luxosa i vistosa residència després que el seu comitent, Eusebi Güell, fos convidat, amb sentència judicial pel mig, a abandonar el Palau Fonollar.

I gairebé perdut en el temps, hi havia l’origen del solar: un convent de carmelites que el 1784 va ser partit per la meitat per obrir el carrer Nou de la Rambla (durant anys comte d’El Asalto, el capità general que va decidir el seu traçat). Després del pas dels Güell l’edifici va ser seu de l’Institut del Teatre i Museu d’Art Escènic. També va ser confiscat i seu d’una comissaria durant la guerra civil i la immediata postguerra.

Ara és un monument visitable i és, sobretot, un monument de visita obligada.