Els violents 20 de Barcelona

El Ranchito, empresa d’efectes visuals amb un quart de segle d’història a la seva esquena, es mereix un carrer a Barcelona. D’opcions de descavalcar del nomenclàtor algun heroi inapropiat n’hi ha en abundància. Queda promès per després un suggeriment. Carrer d’El Ranchito número tal o tal seria una formidable adreça postal i a més, l’empresa se la mereixeria no només per la llarguíssima llista de premis Goya, Gaudí i Visual Effects Society (aquests últims, una cosa així com les estrelles Michelin d’aquesta sectorial cinematogràfica), sinó per l’impagable treball que va realitzar per recrear la Barcelona de 1921 a ‘La sombra de la ley’, pel·lícula dirigida per Dani de la Torre el 2018 i estrenada a Netflix. És un formidable viatge en el temps a una època que va ser esborrada dels llibres d’història de les generacions que van anar a les escoles del franquisme i de les de, com a mínim, la primera dècada de la democràcia. Ens van robar 1921 i els anys immediatament anteriors i posteriors. Vist així, ¿mereix o no un carrer qui amb el seu ofici ha ajudat a resoldre aquell gran furt?

El 1921 no va ser un any qualsevol a Espanya i, menys encara, a Barcelona, llavors una ciutat violenta com un Chicago, desinhibida com un Berlín i anarquista com cap altra. Vet aquí una recapitulació molt telegràfica d’aquell pandemònium. El pistolerisme va posar fi aquell any a més de 100 vides als carrers de Barcelona. L’alcalde Antonio Martínez Domingo va sortir indemne d’un atemptat al carrer de Jaume I. Menys sort va tenir a Madrid, quan tornava a casa, el president del Govern, Eduardo Dato, ja que va ser mortalment metrallat des d’una moto amb sidecar per tres anarquistes que, no sense raó, l’acusaven d’haver posat al capdavant del Govern Civil al més cruel dels governadors civils que hi ha hagut a Barcelona, Severiano Martínez Anido, un malànima a qui s’atribueix la patent de la llei de fugues, o sigui, fotre-li un tret al detingut i dir després que s’escapava. El 1921 era també el de la Barcelona de la luxúria, del llegendari bordell del carrer de l’Arc del Teatre, Madame Petit, llar del primer bidet d’Espanya, i també l’any d’aquestes projeccions clandestines que s’organitzaven per veure les pel·lícules pornogràfiques que Alfons XIII va encarregar els germans Baños per sadollar la seva borbònica gana sexual.

Però aquest telegrama resultaria inacceptablement incomplet sense una referència més, fonamental en la història d’Espanya, el desastre d’Annual, un tabú als llibres de text escolar de diverses generacions. Per la imperícia militar de la cúpula de l’Exèrcit, que aquarterava tropes al nord de l’Àfrica amb munició per resistir només un dia i aigua per a cap, van morir en una caòtica retirada en pocs dies més de 13.636 soldats mal armats i pitjor calçats. Mal assumpte és córrer amb espardenyes.

El tinent coronel Custer, culpable del Pearl Harbour vuitcentista dels EUA, era el Sun Tzu en persona si se’l compara amb el molt espanyol general Silvestre, que al crit de «fugiu, fugiu, que ve el coco», va propiciar una mortal retirada en estampida de les seves tropes.  El ressò d’aquella desfeta militar va ser tan sorollós que no es va poder oficialment silenciar, com es pretenia i com bé retrata De la Torre a la seva pel·lícula, protagonitzada per Luis Tosar. Barcelona, només 12 anys abans, havia cremat durant la Setmana Tràgica per no enviar els seus nois a morir al nord d’Àfrica per capricis colonials i, a la seva manera, la sagnia d’Annual era la confirmació de quanta raó tenien els qui van calar foc a les esglésies.

Documentació minuciosa

En aquella època s’ha instal·lat literàriament a viure en un parell d’ocasions Eduardo Mendoza, sàvia i fructífera elecció per la seva part, però el 1921, com a jaciment narratiu, ha sigut poc explotat, i molt menys com feliçment ho ha fet ‘La sombra de la ley’, és a dir, recorrent a l’ofici d’El Ranchito, molt més que els Harryhausen espanyols, doncs per poder recrear digitalment els carrers de la ciutat de llavors van realitzar una feina gairebé enciclopèdica de documentació minuciosa, pilotada per Berta Coderch, no fos que, per exemple, se’ls colés un model de tramvia posterior a aquella data, ni que fos per un parell d’anys d’anacronia. El resultat és tan fenomenal que els minuts de pel·lícula en què és possible visitar la Barcelona de 1921 haurien d’estar a la llibreria Altaïr, a la secció de viatges en el temps.

Al capdavant d’aquesta recreació hi ha hagut, entre altres, Félix Bergés, part de l’equip fundacional d’El Ranchito. Aquesta és una empresa amb un currículum que treu el singlot. ‘Lo imposible’, ‘Joc de Trons’, ‘The Mandalorian’, ‘Superlópez’ i ‘Jurassic World’ destaquen entre les seves diverses desenes de treballs. Sovint creen mons imaginats. Recrear els reals no és més fàcil, explica Bergés, i menys a Barcelona. A Londres, explica, pots plantar la càmera i, en segons quins carrers, ja estàs en una altra època. Barcelona és una mica com París, que canvia de pell tan sovint com les serps. A no poques pel·lícules, els suposats carreronets de la capital francesa són en realitat de Praga. I a ‘La sombra de la ley’, els patis industrials en els quals transcorren les penes anarquistes (dos anys abans de l’acció, la vaga de La Canadenca va obsequiar el món amb la jornada de les vuit hores) estan rodades a Galícia, perquè sembla que el seu poc passat fabril el conserva millor que Barcelona. Curiós.

Ressuscitar l’antiga Via Laietana

A ‘La sombra de la ley’ se sobrevola el port dels magatzems, aquelles primeres obres de la Sagrada Família en un Eixample que era un erm i, sobretot, la molt semblant a Chicago Via Laietana de l’any 1921, un maldecap a l’hora de ser ressuscitada, perquè, com explcia Bergés, va ser un treball de rellotger eliminar digitalment semàfors, publicitats, cables i edificis posteriors i, gràcies a l’arxiu proporcionat per Coderch, retornar al carrer el seu aspecte antic. Al lloc en el qual avui cavalca damunt d’un cavall de bronze Ramon Berenguer hi havia, llavors, un formidable quiosc de beguda com aquell que també hi havia a Canaletes. Postals d’una Barcelona desapareguda, de la qual, a la Via Laietana, poc hi queda intacte. Almenys, res com l’edifici de Correus, una raresa que ha quedat com conservada en una gota d’ambre.

Notícies relacionades

Ciutat Vella, la Venècia sense canals

Quan acabi la pandèmia, quedem a la prehistòria

Les opcions que El Ranchito, com es proposava al principi, tingui un carrer a la ciutat són, siguem realistes, remotes. Això malgrat les gairebé infinites possibilitats que ofereix l’actual nomenclàtor. Hi ha carrers que passen desapercebuts. Per exemple, de forma obliqua n’hi ha que reten homenatge a aquell caos que va ser el desastre d’Annual. Aquest seria el cas del carrer de Flomesta, a Sants. El va dedicar la ciutat al tinent d’artilleria Diego Flomesta el 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, que va donar el seu cop d’Estat el 1923, entre altres raons, per silenciar precisament el desastre d’Annual.

L’heroïcitat de Flomesta no es discuteix. Era l’únic militar que va quedar dret a la muntanya Abarran. El van capturar els rebels rifenys i li van exigir que els ensenyés a manejar l’artilleria allà abandonada i inutilitzada per ell abans de l’assalt final. S’hi va negar i ho va pagar amb la seva vida. Bé, almenys això explica la història castrense espanyola, que ningú tenia allà per testificar si així va ser o si tot és llegenda. Les heroïcitats d’El Ranchito, en canvi, són certificades. Si ho dubten, ja saben, ‘La sombra del poder’.