Ciutat Vella, la Venècia sense canals

Deu semblar un acudit, però és el resum perfecte de la situació. Ferran Nadeu, fotògraf amb qui fa goig treballar, va anar a la Boqueria a retratar aquesta anomalia que sens dubte és el fet que la majoria de mercats municipals de la ciutat estiguin perfectament assortits durant la pandèmia i, en canvi, el més famós de la ciutat, a la Rambla, 91, aquests dies està famèlic de botigues i clients. El Ferran va treure la càmera per fer la seva feina i un vigilant de seguretat li va dir ben clar. «Per fer fotos de la Boqueria cal demanar permís a l’Institut Municipal de Mercats». Que bé. És un dels llocs de la ciutat que s’ha fotografiat milions de vegades, una postal recurrent i, ara que ha quedat clar que l’emperador desfila sense roba pel carrer, ara que, sense turistes, nu, es confirma l’obvietat, que ja no era un mercat de barri sinó una atracció més del parc temàtic, diu el ‘segurata’ que això no es pot difondre. El que explico ara prenguin-s’ho com un breu però alliçonador passeig per la Venècia barcelonina, per aquest centre urbà on un dia com avui, fa un any, els turistes superarien en nombre els residents. És Ciutat Vella durant el coronavirus.

Capítol primer. Veïns del Gòtic al telèfon. La Núria, per exemple, que viu al carrer del Pi. La seva família és l’única de la finca des de fa mesos. En aquest barri d’uns 17.000 habitants en només 80 hectàrees, això és bastant comú. Hi ha molts ‘crusoes’. És l’última trinxera abans de la gentrificació absoluta, arrendataris de renda antiga que es neguen a abandonar les seves llars per moltes malifetes que els facin els amos de l’immoble. Els pares de la Núria van estar, literalment, a punt de fumigar-los un dia perquè marxessin. Total, que han passat de sentir-se sols a l’escala, que no és poc, a sentir-se sols al barri, que és molt. «No hi ha res obert al carrer del Pi. Tampoc al Portal de l’Àngel. A Portaferrissa, igual». La seva mare, la Montse, va tenir els seus minuts de fama al documental ‘City for sale’. Era la veïna que anava a la Boqueria amb el carretó de comprar. La càmera la seguia entre els guiris com Stanley Kubrick seguia els passos de Danny al seu tricicle en ‘El resplandor’. Feia angoixa.

La Núria prefereix no entrar a la Boqueria, no fos cas que on abans hi havia sucs ara hi hagi dues bessones vestides igual. «Aquests dies compro al Carrefour de la Rambla, qui m’ho havia de dir». La sensació de seguretat la reconforta, perquè del carrer del Pi a Rambla diu que passa por. En altres barris de la ciutat, el confinament no comporta un buit absolut als carrers. En altres barris hi ha cues per comprar i gent que passeja el gos. Al Gòtic, no. «Vas sola, gires la cantonada i veus un grup menors a la recerca d’una víctima. Acceleres el pas». Fins i tot les tres dones sense sostre de la plaça de la Vila de Madrid, ja habituals, han recollit els seus cartrons perquè prefereixen dormir al costat del Carrefour.

La por, ja se sap, és molt subjectiva. El Ferran serveix com a contraanàlisi. Després d’una bona estona pel Gòtic, truca i ho ratifica. S’hi passa por. Afegeix, ja de passada, que ha fet una foto inesperada. Davant la Catedral, en absoluta solitud, un musulmà resa de cara a la Meca. No és per insistir, però fa goig treballar amb ell.

Capítol segon. Al 34 del carrer de Sant Pau, és a dir, a l’equador dels hemisferis de l’incorregible barri del Raval, hi ha un dels hotels més macos de la ciutat, el Peninsular. No és luxós. És millor. És allà des de 1876 i les seves habitacions, al voltant d’un lluminós pati central, havien sigut les cel·les dels monjos agustins del convent que va secularitzar-se durant la segona meitat del segle XIX. Res de tot això es pot espiar des de la porta, perquè les portes i els finestrals del Peninsular estan tapiats amb maons des que es va decretar l’estat d’alarma. És una altra foto del Ferran que parla per ella sola.

Al costat de Salvador Seguí (plaça salada, amarga, àcida, dolça, avinagrada, si fos una salsa seria un ‘chutney’, un concentrat de Raval) viu la Laura, font habitual d’informació en ocasions anteriors en aquestes pàgines per la seva mirada analítica. Ofereix un resum que fa caure de cul. El parc infantil de la plaça ara ho és de grans, clients dels narcopisos que no han tancat per pandèmia. La dosi ha pujat de preu. Mal assumpte. Abans de la pandèmia a Ciutat Vella havien quadrat el cercle. Molts addictes simplement demanaven almoina entre el formiguer de turistes. N’hi havia prou amb recaptar entre cinc o 10 euros per anar a comprar una dosi. El crèdit s’ha interromput. Això és com la crisi del 2008, però en versió de baixos fons.

Més observacions de la Laura. El sistema mètric al Raval és un altre. Al carrer de Robador hi ha un menjador social una mica atípic, fins i tot pel seu nom, de novel·la, ‘El Chiringuito de Dios’. Al costat de la porta s’arremolinen els clients, que gairebé s’entrellacen amb la cua del Caprabo. Als més aprensius, això els fa patir. El carrer, però, no és el de tota la vida. Rarament apareix alguna prostituta. El que no va aconseguir ni el franquisme (les fotos de Joan Colom en van donar fe) ho ha aconseguit el coronavirus. Només hi ha, si es busca bé, un antecedent de la desaparició del basar de carrer del sexe. Va ser quan l’anarquisme es va fer breument amo de la Barcelona a cavall de 1936 i 1937.

El Raval no està desert com gran part del Gòtic, però la Laura assegura que cal anar amb compte. Les xifres de criminalitat s’han desplomat a la ciutat, és cert, però en absència d’aquests milers de visitants que habitualment es passegen per Ciutat Vella, les probabilitats de ser víctima augmenten exponencialment. Els bancs han augmentat de 20 a 50 euros el pagament sense pin amb la targeta de crèdit. La targeta és el botí més buscat aquests dies pels lladres. Se suposa que, tan aviat com n’obtenen una, se l’emporten a un company amb datàfon abans que l’anul·lin i se’n reparteixen els beneficis.

Tot això, no obstant, és gairebé anecdòtic al costat del positiu, i és que en aquesta macedònia de cultures que és el Raval, el confinament es respecta. Gent de tots els llocs del món surt als balcons i terrasses a les vuit de la tarda i aplaudeix. Al port, els barcos fan sonar les sirenes. Diuen que la melodia emociona.

Capítol tercer i sense ànim de repetir, la Barceloneta, coneguda pels seus quarts de casa, eufemisme per no dir pisos de 28 metres quadrats o, com que es tracta del barri mariner, les cabines. A l’altre costat del fil telefònic respon la Gabriela, que des de la finestra del seu apartament (per sort, no és un quart de casa) té vistes sobre la platja i sobre les baralles que enfronten alguns malfactors enmig del carrer. Reconeix que ara, quan truca a la policia, la que sigui, triga poquíssim a arribar, però la por no se la treu ningú. Surt poc. No va al mercat del barri, però li arriben veus. Les amigues li expliquen que hi ha cua per entrar, però que part de la cua és gent que no comprarà, que només és l’excusa per deixar la cabina i sortir a coberta.

Capítol quart, aquesta part del barri antic, per sobre de Santa Caterina, mercat que no va vendre la seva ànima al turisme i el karma ara li retorna el favor, aquests dies sembla un barri, tot i que aquests dies pocs barris semblen barris. És el que explica el Dani, veí i habitualment partisà contra la gentrificació, quan surt del seu pis del carrer de Sant Pere Mitjà. A l’est de Via Laietana, la pandèmia permet, cada dia a les vuit de la tarda, fer un registre sonor d’on queden veïns. Hi ha carrers on se senten pocs aplaudiments. El Dani, ja que hi som, assenyala que aquests actes d’homenatge vespertins han permès per fi confirmar el que era una clara sospita: les campanes de la catedral donen malament l’hora. El rellotge de l’Església, ja se sap, gairebé mai ha sigut el de la societat, però aquesta ja és una altra història.

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

De vegades, sigui dit això per posar un fermall a aquesta subjectiva ruta per Ciutat Vella, es buida un estany públic en una ciutat. Llavors, si és una mica profund, hi apareix de tot. Una bicicleta, per exemple. Això mai falla. Així es veu aquests dies Ciutat Vella. S’hi veu el fons, impossible quan vessa de turisme. La Núria, la del carrer del Pi, s’ha fet per fi una idea clara de qui són els seus veïns de veritat, els pocs que surten a les finestres posteriors del carrer de Petritxol. La Laura diu que el que veu des de la seva finestra són moltes bicicletes rovellades al fons de l’estany. La Gabriela, baralles.