Neix un òrix a Barcelona entre udols de llops i rialles de hienes

No val la pena dir-ho una vegada més, perquè ja avorreix, que la naturalesa segueix el seu curs aliena als problemes coronavírics dels humans, vaja, insistir en la idea que sense Adam i Eva el paradís hauria sigut etern, així que, passem a la informació. Ha nascut un òrix al Zoo de Barcelona. És, com després s’explicarà, una gran notícia. Si és mascle o femella se sabrà quan algun empleat del parc el vegi orinar. No té sentit que algú inverteixi el seu valuós temps en aquesta espera. A la cria se la veu formidable. Tampoc és aconsellable acostar-s’hi i aixecar-li una cama per mirar i aclarir així el seu sexe. La mare, la Lluïsa, és amb ella. S’ha d’anar amb compte. És un herbívor, però per alguna cosa aquesta varietat d’òrix té, en castellà, un segon nom que és tota una advertència. L’‘Oryx dammah’, el seu nom científic en llatí, és l’òrix de ‘cuernos de cimitarra’, llargs i una mica corbats, que arribat el cas els fan servir amb la mestria d’un Saladí. A l’Antic Egipte, només per situar el lector, es va assajar amb èxit la cria d’aquest animal per consumir la seva carn, però la seva agressivitat va posar fi a aquesta prometedora ramaderia. Més d’un empleat va acabar coneixent Osiris abans del previst. Paraula d’escriba.

El part de la Lluïsa ha sigut una formidable notícia per al Zoo de Barcelona per dues raons. La primera, perquè fa un any se li va complicar un embaràs que es va resoldre amb la intervenció veloç de l’equip de veterinaris i amb la por que hagués deixat de ser fèrtil. Que el mascle dominant dels sis exemplars d’òrix que habiten a Barcelona la muntés amb èxit una altra vegada després va ser un alleujament per als cuidadors. La segona raó és la més important. Aquesta és una espècie extinta en llibertat. Depèn del bon maneig dels exemplars que es conserven en captivitat que algun dia pugui tornar a córrer les planes dels seus avantpassats, al sud del Sàhara.

La reintroducció de l’òrix en llibertat no és només un bon propòsit. Hi ha un pla. El febrer passat, per exemple, un equip d’especialistes del Zoo de Barcelona van viatjar al Senegal per avaluar amb els experts d’aquell país la possibilitat de clonar l’exitós projecte que ha permès alliberar gaseles comunes al Sahel, un programa en el qual també hi ha participat el parc zoològic de la Ciutadella. Atrevir-se a repoblar el Sahel amb òrixs són, literalment, paraules majors, ja que la gasela comuna té el llom a només mig metre del terra, mentre que l’òrix impressiona més, amb el doble d’altura. «Continuem treballant en la investigació, en l’educació i en la conservació de la fauna amenaçada», recorda des del seu confinament la tinenta d’alcalde Laia Bonet. En qualsevol cas, aquest és un somni a llarg termini. Un quart de segle ha sigut necessari per culminar la reintroducció de la gasela comuna en el seu hàbitat original, un èxit que no hauria sigut possible si el 1975, quan Espanya es va batre en retirada al Sàhara Occidental, no s’haguessin traslladat a la Península diverses desenes d’exemplars d’aquesta espècie.

Del part de la Lluïsa no hi ha un entendridor vídeo per penjar en les xarxes socials. Hi ha una cosa millor, la descripció de quin ambient es respira al Zoo de Barcelona aquests dies, en què l’habitual soroll de la ciutat és absolutament inoïble dins del recinte. El zoològic està tancat i també ho està el parc de la Ciutadella. La quietud, no obstant, no és absoluta. Riuen les hienes i rugeixen els felins. I els llops udolen. Com un Gary Oldman enfundat en aquella formidable túnica vermella que llueix en el ‘Dràcula’ de Coppola, els afortunats empleats del zoo que aquests dies acudeixen a la feina poden dir allò d’«escolti’ls, els fills de la nit, ¡quina música que entonen!».

Tres equips estancs

Per a la gestió del zoològic en aquests dies de confinament humà, el director, Sito ‘Patton’ Alarcón, com si això fos el desembarcament aliat a Sicília, ha organitzat equips estancs de treball. És a dir, un grup complet d’empleats de totes les disciplines necessàries s’encarrega del recinte durant cinc dies i, passat aquest termini, ocupa el seu lloc un altre equip. L’objectiu és evitar que un contagi per Covid-19 minvi el maneig diari del zoològic. Si un equip entrés en quarantena, quedaria l’altre, més un tercer, que mentre res passa està en la reserva. Així va caure Sicília.

Tret de per l’absència de públic, gairebé res ha canviat en les rutines diàries del zoo per la pandèmia. Se serveixen els dinars a les hores habituals, cosa que causa alegria, per descomptat, en els bernats pescaires que habiten de manera indòmita a les copes dels arbres de la porta d’accés del carrer de Wellington. És una de les colònies salvatges d’aquesta espècie més important d’Europa i des de fa anys ha triat voluntàriament com a hàbitat el recinte animalista de la Ciutadella, ja que a vista d’ocell ofereix un tou matalàs vegetal. Els bernats pescaires surten a pescar de dia i dormen i crien en aquest sostre verd. També s’emboliquen en sagnants baralles amb les cotorres que els disputen els nius. Però sembla que al que més atents estan és a l’hora del vermut, que per a ells és l’estona en què els cuidadors alimenten els pingüins i els pelicans. No en perdonen ni un. Ni tan sols en aquests dies.

Per als animals, la vida continua. Potser els únics que per intel·ligència i per proximitat genètica han notat un canvi són els grans simis. Per recomanació de l’EAZA, l’organització que coordina els programes de conservació i cria d’animals salvatges en captivitat a Europa, els cuidadors d’orangutans, goril·les, ximpanzés i, per si de cas, altres primats, han d’utilitzar mascareta quan s’encarreguin d’aquests cosins llunyans, perquè la hipòtesi que el virus pugui realitzar un altre acrobàtic salt d’espècie a espècie no s’ha menysprear.

Notícies relacionades

Les gaseles del Zoo de Barcelona salten pel Senegal

El Zoo de Barcelona surt al rescat d'una au que està a punt d'extingir-se

El part de la Lluïsa, com es remarcava a l’inici d’aquesta crònica tan animal, és la notícia de la setmana al zoològic, però n’hi ha més. La cosa és que els ibis ermitans, una altra espècie a punt de quedar-se fora de l’arca de Noè, han sigut vistos aquests dies en ple ‘First dates’. Fa poc més d’un any van arribar a Barcelona quatre femelles procedents d’un zoo de Suècia i quatre mascles criats a Alemanya. De vegades no n’hi ha prou amb simples matemàtiques per tirar endavant una posada d’ous. Han d’agradar-se, confiar que el Tinder natural faci el que ha de fer, i sembla que així ha passat just aquests dies de confinament. Els ritus d’aparellament han començat. Una altra gran notícia, sobretot per als responsables del Zoo de Jerez, on se centralitza un programa de recuperació d’aquesta espècie digne d’aplaudiment. Les cries que amb sort sortiran dels ous a Barcelona tindran com a destinació Andalusia, on el repte, majúscul com pocs, és ensenyar als ibis ermitans les rutes migratòries entre la Península i el nord de l’Àfrica que els seus avantpassats utilitzaven.

Va, diguem-ho. Ja no importa. La naturalesa segueix el seu camí aliena als problemes coronavírics dels humans.