27 set 2020

Anar al contingut

Les gaseles del Zoo de Barcelona salten pel Senegal

El parc, del qual es qüestiona la seva utilitat i futur, culmina amb èxit la reintroducció d'una espècie extingida al Sahel

Carles Cols

Un zoo en perill d’extinció salva una espècie en perill d’extinció. Així és. El personal del Zoo de Barcelona s’ha donat el gust aquest divendres de rememorar a través d’una curta pel·lícula documental els resultats dels 10 últims anys de treballs encaminats a reintroduir la gasela dorcas al Sahel senegalès, on l’espècie va deixar d’existir, on els nens de l’ètnia nòmada dels peuhl no havien vist mai exemplars vius d’aquest herbívor no més alt que un hòbbit i que ara, gràcies a aquest programa majúscul, van camí de ser els seus valedors més grans. Com va explicar la responsable de zones àrides del CSIC, Teresa Abáigar, abans de la projecció del documental (el ple absolut de la sala, amb treballadors del parc animalista asseguts i molts dempeus per falta d’espai, tenia molt de simbòlic i reivindicatiu), “l’única manera eficaç de dur a terme projectes com aquest, per molt que no agradi i es doni una imatge esbiaixada dels zoos, és tenint una reserva d’animals en captivitat”.

Les besàvies dels exemplars que ara han tornat al Sahel van arribar a la Península quan la soldadesca espanyola va sortir per cames del Sàhara Occidental

La història de la reintroducció de les gaseles dorcas en la reserva natural de Ferlo, al nord del Senegal, té pinzellades fins i tot novel·lesques. Els besavis dels exemplars que ara han fet el viatge de tornada van arribar als 70 a Europa, primer a Almeria, com a equipatge de càrrega de les tropes espanyoles que abandonaven el Sàhara Occidental. El 1971 van arribar a la Península unes primeres gaseles, però el 1975, quan la marxa verda marroquina va accelerar el rellotge de la història, va venir la resta. Va ser una retirada militar, però dins d’un ordre. Es van desenterrar fins i tot els morts. O sigui, que hi va haver marge per planificar, i una de les decisions, sense que quedi gaire clar per què, va ser emportar-se, juntament amb els farcells, gaseles dorcas. Una feliç idea, vist amb perspectiva mig segle després.

El cas és que aquest animal, menut de mida però ràpid com un dimoniet, es va extingir en el seu hàbitat natural de l’Àfrica occidental. El Sahel, aquest mur que conté l’expansió del Sàhara, és una terra hostil, escenari de vegades de fams. La caça i d’altres causes van acabar amb els ramats d’aquesta varietat de gaseles. 

Va ser l’any 2007 quan, a petició de les autoritats de Dakar, es va posar en marxa l’ambiciós procés de revertir aquella extinció. Durant 10 anys, els viatges d’aquí cap a allà i viceversa han sigut innombrables. Tornar a un entorn salvatge un animal criat en captivitat no és una ciència exacta. Les incerteses són moltes. Així que el que es va dissenyar va ser un procés pel qual exemplars procedents de mitja dotzena de zoos europeus, entre aquests el de Barcelona, ciutat que coordinava el dispositiu, van traslladar els animals primer a un lloc d’aclimatació, a la reserva de Guembeul. Eren nou mascles i 17 femelles. Allà els esperava una vida de semicaptivitat, sí, però també de molt fornici, de manera que la població va créixer. Molt aviat es va duplicar. Va ser llavors quan es va poder passar a la segona fase, el trasllat i alliberament a la reserva de Ferlo Nord, dins d’un espai controlat de 1.200 hectàrees. La mida, com es diu de vegades, importa. Aquesta és una superfície suficient com perquè les gaseles dorcas es comportin sexualment d’una manera que els resulta impossible en captivitat.

Que sigui un animal que sobreviu sense beure aigua ja sorprèn, però més ho fa encara el peatge sexual que es cobren els mascles

El més sorprenent d’aquesta espècie potser és que, si és necessari, no beu mai aigua. S’hidrata amb les herbes que menja. Però això, que ja és la repera, minva en capacitat d’épater  amb la manera en què mascles i femelles es relacionen. Ells no van al darrere d’elles. Ells són territorials. És a dir, per la força de les banyes conquisten un territori. El defensen fins que l’edat els ho impedeix. És seu fins que apareix un altre mascle amb més força. Elles, en canvi, són com els peuhl, nòmades. Van en grup allà on més els plau. Els mascles, d’aquesta manera i si els somriu la sort, són com l’Acesa del Sahel, es cobren el seu peatge. La natura mai deixa de sorprendre.

Conrad Enseñat, Teresa Abáigar i Hugo Fernández, tres pilars del projecte / Albert Bertran

El projecte no ha consistit només a traslladar gaseles d’un lloc a un altre. En col·laboració amb els responsables dels parcs naturals del Senegal, una altra part important del treball ha consistit a fer partícip del pla els integrants de la comunitat peuhl, una ètnia de procedència incerta, idiomàticament diferent de la de la resta del país. El resultat, explica Conrad Enseñat, responsable de la col·lecció de mamífers del Zoo de Barcelona, és emocionant. Quan algun exemplar sobrepassa els límits de la seva immensa llar, avisen immediatament els vigilants. No volen haver de passar pel trauma d’una segona extinció. En 10 anys, el zoo ha dedicat 350.000 euros al projecte. Semblen diners molt ben invertits.

El llast dels dofins

L’interessant del cas, com es deia al principi, és que aquesta història feliç la protagonitza un parc zoològic la trajectòria del qual pretén ser modificada per l’actual equip de govern de la ciutat, que a començaments de mandat va obrir un procés de debat en el qual va donar veu prioritàriament a entitats animalistes i les primeres conclusions de la qual van encendre totes les alarmes. El zoo hauria de ser, es va dir, un espai pràcticament exclusiu per a espècies autòctones i amenaçades. El més cridaner d’aquell polèmic debat van ser sempre els dofins, que, per cert, allà segueixen, en unes instal·lacions que ja no compleixen les condicions exigides i que poden provocar que el zoo sigui expulsat de les organitzacions europees que coordinen els programes de reproducció de tota mena d’espècies. Això seria l’extinció científica del zoo.

La qüestió clau del futur del zoo és qui s’enfunda el vestit de Noé i decideix quines espècies estaran algun dia amenaçades

La clau de volta del debat, com es va exposar després de la projecció del documental de les gaseles dorcas, és que és molt temerari per part del regidor que sigui arrogar-se el paper de Noé de torn i decidir quines espècies caben a l’arca de la Ciutadella i quines no perquè el perill d’extinció és impredictible més enllà del curt termini.

Els biòlegs, veterinaris i la resta de treballadors del zoo viuen amb angoixa aquest serial, batejat pomposament com el Zoo del Segle XXI. Encara no se sap amb certesa què significa, la qual cosa és tot un contrasentit perquè, tot i que amb comptagotes, les obres de millora al parc han prosseguit aquests últims anys i s’ha realitzat una forta aposta per recrear, precisament, una sort de minúscul Sahel al cor del zoo, un espai en el qual conviuen diferents espècies, entre elles, per descomptat, les gaseles dorcas, que no s’estranyen davant de la presència gegant de les girafes ni la imatge prehistòrica de les tortugues d’esperons, també en perill d’extinció al Senegal, tot i que del seu cas, de la seva reintroducció, s’encarrega un equip científic francès.

Conrad Enseñat i Hugo Fernández, amb nens de l’escola de Katané / incognita

Agermanament escolar

Deu anys de treballs de reintroducció de la gasela dorcas al Sahel senegalès han permès esculpir el projecte fins al més mínim detall. Un d’aquests, no menor, ha sigut l’agermanament entre dues escoles, la del poble senegalès de Katané, pròxima a la reserva natural de Ferlo Nord, i la barcelonina i pública Costa Llobera. La relació ha sigut a distància, explica la directora de l’escola del districte de Sarrià-Sant Gervasi, Dolors Bastida, a través de cartes i dibuixos i a partir de projectes d’investigació, per conèixer els costums dels nens de l’escola agermanada, però molt profitosa al cap i a la fi. No va faltar, en el cas de Barcelona, una vizita al zoo, reveladora, segons Bastida, perquè ha permès entendre de primera mà que aquell no és el lloc antiquat i desfasat que de vegades es diu que és.

La porció més dolça del pastís, no obstant, ha sigut per als treballadors del zoo, com Conrad Enseñat i Hugo Fernández, que van poder viatjar al Senegal per explicar, de vegades amb un improvisat llenguatge de signes, què hi feien allà, quin era el propòsit de la reintroducció de les gaseles dorcas, que en la llengua local són conegudes com a gaseles blanques, ara amb més motiu, perquè venen d’Europa.

Ensenyat, per exemple, explica com a moment emocionant el fet de recordar la primera vegada que la gent gran del poble van veure les fotografies de les gaseles dorcas i per primera vegada en anys van poder explicar als seus nets que aquest era l’animal a què es referien en la llengua local i que els més petits mai havien conegut. En un país en què s’arriba a la maduresa abans que en latituds més altes, els nens que van conèixer el projecte de reintroducció de les gaseles dorcas el 2007 són avui joves d’uns 20 anys.