Carlos Pazos no pinta res

Per celebrar els seus 50 fecunds anys de dedicació a l’art conceptual, Carlos Pazos pretenia mostrar algunes de les seves últimes i sempre delirants peces a la galeria barcelonina ADN (Mallorca, 205), però no comptava que el coronavirus li esguerraria els plans i, no satisfet amb això, l’obligaria a confinar-se, amb Montse Cuchillo, dona i ‘life coach’, al seu apartament del carrer de Provença, i que no podrien tornar a la seva residència habitual a París després de la presentació de la mostra. Com que vivim molt a prop, de vegades surto al balcó posterior del meu pis i, si ensopego al seu Pazos o Cuchillo, els saludo com un nàufrag encallat a l’illot de davant.

A falta de poder veure l’exposició (‘Interrogants suspesos o Déjà Vu?’) en directe, la galeria ha habilitat una visita virtual a la seva web francament completa i que demostra que l’artista segueix en plena forma; és a dir, amb la malenconia a sobre, com de costum, però mantenint aquest peculiar sentit de l’humor que impregna tota la seva obra i que resplendeix amb especial brillantor a les peces actualment abandonades a la galeria l’ADN (concepte aquest, el de l’art en quarantena, que ja deu estar fent pensar l’amic Pazos).

Com que fa més de quaranta anys que ens coneixem, vaig tenir dret a una visita d’obres abans del confinament i, com sempre a les exposicions del Carlos, vaig passar una estoneta molt entretinguda. Tot i que, en la seva indesitjada condició d’artista de culte no vengui gairebé res –gràcies a la qual cosa té repartida una immensa part de la seva producció entre les dues seus de la Fundació Pazos Cuchillo de Pazos, situades al camp català i al gallec, respectivament (per a més informació, recorreu a la xarxa), les exposicions de Pazos solen estar molt freqüentades: la seva retrospectiva al MACBA va ser, segons em va dir, una de les més visitades en tota la breu història del museu barceloní. A simple vista, les seves peces semblen les ximpleries d’un excèntric (i ho són), però l’espectador avisat hi detectarà diferents influències, ironies i estats d’ànim, així com el sempre renovat jurament personal que abans morir que pintar.

Tot just entrar a ADN, en persona o per internet, un topa amb dues grans fotografies de l’artista amb nas vermell de pallasso, guants de Mickey Mouse i la gorra que el cèlebre ratolí portava a ‘L’aprenent de bruixot’, que ja et preparen per al que veuràs a continuació: una col·lecció d’espantoses garrafes de vímet i una sèrie d’ampolles vestides d’una manera fascinantment estrafolària, senyals que l’interès de l’artista per la ceràmica horrorosa s’ha desplaçat últimament cap als recipients i envasos per a begudes.

Trobem a continuació un vídeo d’Esther Ferrer recitant un text de Tama Janowitz, dues tovalloles blanques il·lustrades amb unes estètiques taques d’excrements de l’artista –segons em va explicar, un homenatge al Piero Manzoni de Merda d’artista i a la manera de fer de William Klein–, una imatge que, a la manera de certes quincalles religioses, és la de Salvador Dalí o la de Marcel Duchamp, depenent des d’on la miris, i algunes instal·lacions sensacionals en què conviuen la ironia, l’autocrítica i el tradicional menyspreu a la pintura (aquest moble i aquesta cadira que acullen llibres populars sobre clàssics de l’art, i sobre la qual una placa metàl·lica planteja la pregunta del Carlos «¿I jo què cony pinto?»...).

Peces favorites            

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

M’agrada molt el focus que apunta cap a una cadira on conviuen el ‘Rubber soul’ dels Beatles, un ninotet de Cantinflas i unes fotos pàl·lides d’una parella cardant (l’eufemisme fer l’amor resultaria ofensiu), però la meva peça favorita de la mostra n’és una on veiem Mickey, amb el cap substituït per una bombeta apagada, contemplant una pedra: «Mickey és l’espectador mitjà de les meves exposicions. Contempla una obra meva i no entén res. Per això la bombeta no s’encén».

‘Interrogatoris suspesos o Dèjà Vu?’ és una nova immersió al sorprenent món de Carlos Pazos. Un cop vista, recomano la lectura de 'Filigranas y mamporros', el seu tercer llibre d’observacions, anècdotes i reflexions diverses després de 'Garabatos y zarpazos' i 'Pimpollos y papanatas'. Pazos fa més suportable el confinament.