barcelonejant

Perich a la zona zero

Als 25 anys de la prematura mort de l'humorista gràfic, el Born li dedica una magna retrospectiva

Perich a la zona zero
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

No sé què hauria pensat el gran Jaume Perich (Barcelona, 1941-1995) al veure’s homenatjat en el que Quim Torra, aquest geni de l’humor que en les seves estones lliures fa veure que presideix la Generalitat, va batejar com la zona zero dels catalans. Al complir-se els 25 anys de la seva mort prematura, el Born li dedica una magna retrospectiva que es va inaugurar la setmana passada i que durarà fins a mitjans d’agost. Dimecres a la tarda li vaig comentar la conjuntura a la Raquel, la filla del dibuixant i una persona encantadora que s’està matant per preservar el llegat del difunt: «Doncs no sé què en pensaria, noi, però la família vam cedir la seva obra a l’arxiu històric de la ciutat i, francament, ja era hora que fessin alguna cosa perquè la gent en pogués disfrutar. I l’exposició està molt bé».

Cert. El comissari, Jaume Capdevila, en art Kap, és, a més d’un deixeble avantatjat de Perich com a humorista gràfic en actiu, un erudit de l’obra dels seus mestres, als quals li encanta retre homenatge. Juntament amb aquesta (gairebé) exhaustiva mostra, Kap s’ha encarregat també de posar ordre al llibre ‘Un abric verd penicil·lina’, unes memòries de l’artista que no havien vist la llum fins ara, potser perquè, com explica la Raquel «quan va morir el pare, vam trobar un munt de llibretes amb textos i dibuixos que constituïen una espècie d’autobiografia infantil centrada en els seus anys escolars, quan els capellans de la seva escola el van convertir, com a tants altres, en un furibund anticlerical. El pobre es va empassar el franquisme en tota la seva esplendor i li va deixar empremta». Si d’‘Un abric verd penicil·lina’ se n’han encarregat Kap i el nostre excel·lentíssim ajuntament, de la reedició d’‘Els gats del Perich’, l’altre llibre de la mostra, se n’ha ocupat el meu vell amic Albert Mestres, responsable de la llibreria Continuarà... i de Trilita Ediciones, en l’agradable companyia de la qual em vaig plantar al Born dimecres (després de recollir-lo a la botiga i treure-n’hi un exemplar per la cara). Entre els dos llibres i l’exposició, crec que podem dir que estem celebrant, tot i que no de manera oficial, l’Any Perich.

Joventut

Notícies relacionades

L’acte de presentació va comptar amb sentits parlaments del comissari i del net del difunt, el Jan, i amb la presència institucional de Joan Subirats, responsable de Cultura de l’Administració Colau. Colau no hi va aparèixer, però també és veritat que érem a quatre dies de la celebració del Dia de la Dona i que Perich, tot i que era un gran noi, mai va deixar de ser un home heterosexual no racialitzat. El públic hi va respondre i allò era el més semblant a unes masses que un hagi pogut veure en la inauguració d’una exposició (no sé si es devia a la influència de Kap, que no es treu la gorra ni per dormir, però hi abundaven els subjectes amb gorreta de ‘jubilator’, cosa que deu ser tendència si tenim en compte que fins i tot Lluís Llach la llueix últimament en lloc de les seves mítiques gorretes de llana o macramé, depenent de l’estació). Disfrutar del material exposat no era senzill amb tanta gent, però ja se sap que a les inauguracions es xerrarà amb els amics i que després s’hi ha de tornar un altre dia per veure les coses amb tranquil·litat. En qualsevol cas, el retrat del difunt és molt completet.

Mentre la gent es dirigia, majoritàriament, cap als dibuixos, jo em vaig obsequiar amb una parada a l’entrada de la mostra, davant d’una espècie de salonet amb fotos a la paret que recollien l’artista en la seva joventut. Com que el vaig conèixer i li vaig tenir molta estima, em va afectar especialment veure’l en els seus anys d’esplendor gràcies a aquestes fotos del seu casament –hi lluu el jaqué fent cara de vergonya aliena– i d’altres moments feliços de la seva existència. Al costat de les fotos, un got de whisky i un cendrer ple de burilles –sí, Perich fumava i bevia, ¿passa res?– reprodueixen el seu hàbitat personal amb bastanta fidelitat. Penso, inevitablement, en quan li van treure el cigarret de la boca a Lucky Luke per causa de la correcció política. Perich mai va ser políticament correcte. I l’únic perill del seu llegat és que se l’apropiï qui no ho hauria de fer: ja hi ha hagut senyals en aquest sentit.