Sanz s'apiada de l'Imax

Barcelona se’n va anar a dormir dimecres amb el que semblava del cert una bona notícia urbanística, que li anaven a treure el queixal absolutament desvitalitzat que és el cine Imax del Port Vell. Amb el seu aspecte esmaltat, té realment l’aspecte d’un gegantí molar. Es va estrenar el 1995 i, amb només 19 anys, va caure en desús. D'aquesta manera va batre, cosa que té el seu mèrit, la plusmarca de mort prematura de l’anell viari de Glòries (23 anys dret) i fins i tot d’una altra d’aquestes alegries que es va permetre la ciutat amb motiu dels Jocs Olímpics, el Moll de la Fusta, que va ser desnonat quan tot just havia complert 20 primaveres. L’Imax, tot i que al final no va guanyar aquesta competició, tenia un plus. Era la icona de com d’absurd era que, després de capgirar la ciutat, o sigui, posar-la mirant al mar, immediatament es tapessin les noves vistes amb aquella insensatesa. Ho va dir llavors Miquel Roca, alcaldable contra Pasqual Maragall, i ho va pagar a les urnes, i ara que dimecres semblava que el temps anava a donar-li la raó, Janet Sanz, número dos del govern municipal, sobrevinguda dentista, ha obert la porta a salvar aquest queixal.

El que el consell d’administració del Port de Barcelona va acordar dimecres era, formalment, rescindir abans d’hora la concessió de l’Imax, que finalitzava el 2024. Sense grans ocultacions, els responsables de la gestió del port, aquesta raresa política que governa una porció de la ciutat amb criteri propi, donaven a continuació per fet que l’edifici podria ser enderrocat tan aviat com s’haguessin formalitzat tots els tràmits. El contrari hauria semblat estrany. Barcelona ja té negatives experiències prèvies sobre el destí d’equipaments concebuts per a un ús molt concret que, quan perden la seva raó de ser, queden en uns molestos llimbs urbanístics. El cas de llibre és, per descomptat, la Monumental, plaça de toros en una ciutat antitaurina i, per un impuls que li va donar a l’àrea de patrimoni arquitectònic, un edifici protegit. L’Imax, un projecte d’Enric Sòria, no té aquesta qualificació. Es pot enderrocar. Però Sanz, com hem dit, ha sorprès al proposar un indult.

Ho ha explicat d’una forma una mica rebuscada aquest dijous quan li han preguntat per la decisió del consell d’administració del Port de Barcelona. Ha fet primer un aclariment previ. Si per raons de seguretat és més aconsellable treure el queixal, s’ha mostrat, evidentment, d’acord. L’edifici s’ha deteriorat per falta d’ús. El gener passat fins i tot va patir un incendi. A continuació, Sanz ha reprès una qüestió difícil. Ha plantejat que el futur d’aquesta peça urbanística no hauria de ser una decisió unilateral del Port de Barcelona, que se sol prendre molt al peu de la lletra la seva condició d’autònom. Que l’hotel Vela redibuixés al seu dia l’‘skyline’ de la ciutat ho demostra.

L’Imax podria deixar pas de forma consensuada a una plaça pública, ha suggerit la tinenta d’alcalde, però també ha considerat com una interessant alternativa que l’edifici continuï dret, amb nous usos per decidir en funció de les necessitats socials de la zona.

El que Roca va dir el 1995 ha ressorgit com un guèiser. Aquell va ser un any electoral. Jordi Pujol va jugar la seva millor carta per guanyar l’alcaldia de Barcelona, va triar Roca com a alcaldable, però la campanya va ser un despropòsit. El vídeo del candidat era un espant. Mostrava el pitjor de Barcelona. Escombraries sense recollir i tot allò que una ciutadania amb l’autoestima en la seva cota més alta des de (posem per cas) 1909 no estava disposada a acceptar. Enmig d’aquell ‘Titanic’ electoral, Roca va dir que l’Imax li semblava un error. No va dir exactament que calgués demolir-lo, sinó que la seva construcció, almenys allà, era una equivocació. Va ser el més assenyat que va dir com a candidat. Potser allò li va costar un altre grapat de vots.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

En aquella època es professava a la ciutat una única fe urbanística, la socialista. La resta eren heretgies. Sovint era cert que no hi havia color, però els pares de la Barcelona actual es deien posseïdors d’un pla, mai van anunciar que Glòries, el Moll de la Fusta o l’Imax serien peces peribles a curt termini. Va ser amb el Moll de la Fusta quan molt abans del previst es va constatar aquesta tendència de Barcelona a mudar més de pell que les serps. El 1998 ja era història. No viva. Morta. I de quina manera. D’aquella estranya peça urbanística es recorda de vegades, com a epíleg de quin va ser el seu final, aquella disputa per l’escultura de la Gamba de Javier Mariscal que coronava un dels xiringuitos de disseny. Hi va haver una disputa perquè l’empresari que regentava l’establiment, obligat a anar-se’n, es va voler emportar el crustaci amb ell. Hi va haver baralla administrativa. El plet el va guanyar la ciutat. Allà segueix la peça escultòrica, però la veritable icona del ‘sic gloria transit mundi’ de la Barcelona olímpica es va viure un parell d’anys després del tancament d’aquells xiringuitos. Menors magribins enganxats a esnifar cola (llavors no se’ls deia encara menes) havien convertit aquelles construccions, absolutament insalubres, en la seva llar.

En resum, que la moneda que decidirà el futur de l’Imax sembla que està a l’aire. O almenys això pretén Janet Sanz, que giri a l’aire. Amb suspens. Si l’enderroquessin, tot s’ha de dir, les vistes tampoc serien la repera. Més que l’aigua del mar, es contemplaria el club exclusiu de la marina de luxe, on algunes de les grans fortunes del món exhibeixen els seus iots.