La conjura de (tots) els necis

Segons Juan Pablo Cardenal (Barcelona, 1968), el procés no hauria arribat tan lluny de no comptar amb un còmplice involuntari en la figura de tots els governs espanyols, en general, i del de Mariano Rajoy en particular, la desídia i galvana del qual davant el desastre imminent li causen un profund estupor. Ho reconeix en el seu últim llibre, ‘La telaraña. La trama exterior del procés’, editat per Ariel i que es pot trobar a totes les llibreries de Catalunya que no el rebutgin per ser l’obra d’un notori desafecte al règim.

Tot i que el gandul Rajoy s’emporta el que li toca, ‘La telaraña’ se centra en l’actuació internacional dels separatistes i la pràcticament nul·la resistència que va trobar en el Govern de la nació: «Li vaig comentar la cosa a Carmen Martínez de Castro, responsable de comunicació del Govern de Rajoy, una persona que, per cert, amb prou feines parla quatre paraules d’anglès i la idea de la comunicació de la qual en l’era d’internet és pròpia d’un segle abans, i em va dir que havien decidit ignorar l’acció global dels independentistes perquè això és el que fa un govern seriós. Segons ella, a més, ho van fer tot molt bé, com es va poder comprovar el dia del referèndum, amb les imatges dels policies colpejant iaiones que van fer la volta al món. El 155 el van aplicar fatal i amb retard. L’haurien d’haver posat en marxa després de les jornades del 6 i el 7 de setembre al Parlament català, quan els nacionalistes es van tirar a l’esquena la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i més de la meitat dels seus conciutadans. I abans d’això... Doncs mentre els indepes parlaven idiomes i intentaven intoxicar a tot el món, sovint amb èxit, els de Rajoy no es movien de la cadira i no li agafaven el telèfon al ‘New York Times’ perquè no trobaven ningú que parlés anglès. I mira que el corresponsal del ‘Times’, Raphael Minder, un dels periodistes més nocius que hi ha hagut últimament per als interessos del nostre país, és un suís que parla perfectament l’espanyol».

Llegenda negra

‘La telaraña’ ha ocupat Cardenal durant un any i mig de feina durant el qual ha visitat sis països i ha mantingut unes 200 entrevistes. Les seves conclusions no són gaire positives: «De vegades penso que els indepes ja han guanyat. S’han mogut molt i molt bé. Tenen gent infiltrada en importants universitats nord-americanes, han dut a terme una propaganda molt eficaç per presentar-se davant el món com David davant Goliat, han alimentat una llegenda negra que encara regeix en certs àmbits europeus, han pencat molt mentre els nostres polítics miraven cap a una altra banda, esperant que s’escampés. Les coses milloren, una mica tard, amb l’arribada de Josep Borrell al Ministeri d’Afers Estrangers, però el mal ja està fet, un mal provocat pel quietisme, la desídia i la vagància. L’excusa que un no s’havia de rebaixar a internacionalitzar un problema local serà molt digna, però s’ha revelat contraproduent».

Per Cardenal, si Carles Puigdemont i Marta Rovira han acabat, respectivament, a Bèlgica i Suïssa, no és per casualitat. L’autor de ‘La telaraña’, que viu a Ginebra per qüestions laborals no seves, sinó de la seva dona –entre el 2003 i el 2014 va viure a la Xina, des d’on escrivia per a dos diaris espanyols i recollia material per als tres llibres que ha publicat al respecte–, assegura que la seva actual ciutat d’adopció sempre ha sigut un dels llocs preferits dels separatistes per trobar un públic receptiu, com passa també en el cas de Flandes. 

Sense ‘fact checking’

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

L’ONU també els agrada molt, als indepes: «Allà sempre troben algun mitjancer o relator, desinformat o amb tendència a deixar-se intoxicar, disposat a simpatitzar amb les seves lloables reivindicacions. L’equivalent a Minder a l’ONU va ser Alfred de Zayas, un cubano-nord-americà que es va empassar tot el que li explicaven els del procés sense prendre’s la molèstia de recórrer a aquest costum tan americà del ‘fact checking’. Jo vaig parlar amb ell i em va sorprendre tot el que ignorava sobre l’assumpte. No se n’havia assabentat ni dels atropellaments parlamentaris del 6 i 7 de setembre...».

Fins ara no s’havia dedicat un llibre a les connexions internacionals del procés. ‘La telaraña’ omple brillantment aquest buit.