05 d’abr 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

La caçadora de cal·ligrafies

Isabel Aparici fa 14 anys que documenta missatges de carrer que sintetitzen la història recent de la ciutat

Carlos Márquez Daniel

La caçadora de cal·ligrafies

maitecruz

La ciutat es veu molt diferent a través dels ulls d’Isabel Aparici. Fa 14 anys que col·lecciona i documenta cal·ligrafies urbanes de Barcelona. Missatges d’amor, queixes, homenatges, bromes, ideologies, pensaments profunds; la immensa majoria, anònims, i com a reacció a una emoció a la recerca de vies d’escapament. Passejar amb ella requereix temps i paciència, saber que s’aturarà en qualsevol moment, traurà el telèfon i farà una foto d’una cosa que passa inadvertida per a la immensa majoria. Pot semblar que passa de tu; no és res personal. La seva mirada curiosa i perseverant contrasta amb la de la resta de ciutadans, absorts en el telèfon, en les seves coses, en el destí. Com si el carrer només fos un ascensor horitzontal i no la màxima representació de l’espai públic compartit. Aquesta és la crònica sobre les aparicions de l’Isabel. Però també és el relat de com de poc que empatitzem amb el carrer. ¿Per què ens saludem a la muntanya i no en un pas de vianants?

Vagi per endavant que tot el que recull a la seva pàgina web i també en el seu compte d’Instagram és fruit d’un acte incívic. No la foto, és clar; la pintada. No serà aquest ‘barcelonejant’ garant de la il·legalitat, malgrat que, seria estúpid negar-ho, un repertori cal·ligràfic semblant genera sentiments contradictoris. Perquè d’una banda està el desig i l’obligació de mantenir Barcelona neta, però d’altra banda apareix aquest privilegiat i insòlit relat de la història recent de la ciutat a través de les gairebé 2.200 escriptures testimoniades per aquesta periodista i antropòloga que exerceix com a tècnica d’‘aprenentatge digital’ a Barcelona Activa. Va començar el 2006, curiosament a Salamanca, lluny de casa. «En una paret vaig veure escrit ‘quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos. Pablo Neruda’, i quan vaig tornar vaig començar a buscar per tot arreu i no he deixat de fer-ho». N’hi ha prou amb una volta pel Poblenou per comprovar que el que li agrada és més anar de safari que de passeig.

Missatge vegà, un clàssic contemporani / isabel aparici

Escaneja tots els racons i sap molt bé on buscar. Reconeix la reincidència i no amaga que té els seus favorits. El seu preferit el va trobar a l’interior d’un local. «Dios es wifi», va escriure un desconegut. Diu que mai ha fet una pintada i que tot i que porta molt en això, mai s’ha trobat un cal·ligrafista urbà in fraganti. Resulten ser animals nocturns. També és una experta en el mètode, és a dir, això és esprai, el més habitual; aquí han utilitzat un ‘stencil’, làmina amb un missatge o dibuix ja determinat al qual només has d’aplicar la pols de colors per tatuar la superfície; això és retolador, i aquell tan ‘cutre’ és un boli qualsevol, cosa que demostra un escàs nivell de premeditació. Un altra cosa és la mida i el tipus de lletra utilitzada, a més del missatge, detalls que donarien per pinzellar un perfil psicològic de l’autor. Quant als colors, els més utilitzats són el negre i el vermell.

Fran Perea el que lo lea 

Són molts els escrits descartats per Isabel a la seva col·lecció. «Tot el que pugui ser clarament ofensiu ho rebutjo, com les pintades, i hi ha un munt, que desitgen la mort a determinats polítics i al Papa». ¡¡Al Papa!! Afortunadament, sí que han passat el tall meravelles com ‘Manolo, hoy friegas tú’, ‘Los muertos no mueren dos veces’, ‘Di no a la piña en la pizza’, ‘qué triste matar en Navidad sin necesidad’, ‘Fran Perea el que lo lea’, ‘el cristo de los monos nacerá mañana’ o ‘Felip Puig es feo’. 

Exemple de paraules enganxades al Raval / isabel aparici

Isabel s’ha quedat enamorada de la «ciutat que ens interpel·la», de les «frases espontànies». Per això diu que ara disfruta del carrer molt més que abans. O de manera diferent, perquè el que era caminar d’un lloc a un altre ara és un sortir a buscar entre parets, façanes i contenidors que no paren de parlar. Coneix com pocs la Barcelona al detall que no deixa indiferent. A qualsevol cantonada, bústia de correus o calaix elèctric, un s’hi pot aturar i pensar. Ni que sigui per uns segons. O amb missatges de vegades tan absurds com ‘te compraré una rana’ o ‘Dios existe pero es raro’. El mèrit del seu treball, al marge del volum de material emmagatzemat, resideix en l’efímer de la cosa, en el fet de què la majoria de les cal·ligrafies ja han sigut esborrades pel personal municipal de neteja o tapades amb l’expressió escrita d’un altre ciutadà amb ganes de posar lletra a la seva música mental. Tenir-les guardades li permet explicar la ciutat a través de les parets. I saber exactament on i quan determinat esdeveniment o reivindicació social va generar més necessitat d’omplir els murs.

Exemplar feminista a la plaça del Born / ISABEL APARICI

Comencem per l’obvi: el procés. Malgrat haver generat una etapa prolífica quant a quantitat, no ha destacat per la qualitat i, sobretot, per l’originalitat de les seves obres. Però sí que ha generat un subgènere molt interessant, el dels diàlegs escrits, que té a veure amb la diversitat de la societat. Al Poblenou algú va posar ‘el valle no se toca’, amb referència a l’antic panteó del dictador. Un veí va esborrar el ‘no se toca’ i va afegir ‘me la suda’. Com una tertúlia, però en diferit. Doncs així es van estar un bon temps, replicant una vegada i una altra, i qui sap si un bon dia es van creuar en plena feina, es van dir una mica de tot i al final se’n van anar a prendre alguna cosa i es van adonar que van anar a la mateixa escola o que els seus fills comparteixen pediatre al CAP del barri.

El ric Raval

Al principi, explica l’Isabel, el tema estrella era l’anticapitalisme. Diu que els anarquistes «són els millors perquè al llarg d’aquests anys han sigut els més constants i creatius i sempre tenen alguna cosa a dir». En el dia d’avui, al marge de la bronca política, també abunden els vegans, les feministes i el que podria denominar-se filòsofs de barri. En aquesta última categoria caben tots aquests missatges que conviden a pensar però que de vegades voregen l’absurd. En aquest calaix trobem pintades com ‘Mirémonos’, ‘Tu vives en mí, ‘Apaga la tele i lee un poema’ o ‘Ahoga tu vida para saciar tu sed’. Per zones, la més rica en cal·ligrafies urbana és sens dubte el Raval, tot i que últimament està començant a despuntar el Poblenou per la gran quantitat d’enormes parets en les quals deixar-se anar. «L’Eixample és anodí, Gràcia de vegades és un paradís i a la zona alta hi ha molt poca cosa, amagada i dura poc». Si ha de concretar una mica més, explica que al carrer de la Cera hi ha un lloc, pròxim a la ronda de Sant Pau, en el qual sempre, absolutament sempre, hi ha alguna cosa nova. 

Exemple de Jakuna Melata, al barri de la Ribera / isabel aparici

Crida l’atenció que hi hagi tant missatge en italià. N’hi ha també en francès i anglès, però en menor mesura. Els autors, detalla aquesta antropòloga urbana, són més aviat gent d’aquí. Ha viscut el floriment del fenomen de paraules enganxades, missatges escrits en tires adhesives, i de Jakuna Melata, art efímer sobre tota mena de llaunes. I quant al més pintat, més enllà de les parets, guanyen amb molta diferència els contenidors, seguits dels quadros elèctrics –«si els fessin de colors i no d’aquest gris tan lleig, potser no els bandalitzarien tant»– i els senyals de circulació. I abans, sense tants mòbils, també a les cabines telefòniques. S’ha trobat amb autèntiques atrocitats, com el tipus que va pintar les parets de l’Institut d’Estudis Catalans, situat a la Casa de Convalescència, una de les últimes perles del Modernisme català. «Això és mala llet i incultura; ¡allà no!», es queixa amargament. 

Li agradaria fer un pas més enllà de la web però no té clar quin ha de ser el camí. ¿Un llibre? De material per explicar la ciutat recent a través de les parets en té de sobres. La resposta, qui sap, potser l’hi dona un dia d’aquests un contenidor qualsevol

Temes: Barcelonejant