Barcelonejant

La 'tournée' d'Albert Soler

Ple a la Blanquerna de Madrid en la presentació de la versió en castellà d''Estàvem cansats de viure bé', d'Albert Soler

El periodista del 'Diari de Girona' va presentar abans el seu llibre sobre el procés a Barcelona i Banyoles

La 'tournée' d'Albert Soler
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Fa unes setmanes em va tocar presentar, en un bar pròxim al Mercat de Sant Antoni, el llibre del meu amic Albert Soler ‘Estàvem cansats de viure bé’, que recull les hilarants columnes sobre el procés que l’home publica des de fa uns anys al ‘Diari de Girona’. M’hi van acompanyar Víctor Amela i Alfonso de Vilallonga, baró de Maldà, que va posar el final brillant a l’acte interpretant les dues cançons que ha dedicat al tema, ‘Estat propi’ i ‘La complanta dels burgesos oprimits’. Va estar ple a vessar, ja que cada vegada hi ha més víctimes del procés que surten de l’armari i aprofiten la menor ocasió per riure en públic d’aquest sainet que representem els catalans des del 2012: quanta raó tenia Marx quan va dir que la tragèdia (en el nostre cas, allò d’Euskadi) es repeteix com a farsa (l’òpera bufa de Puchi i els seus ‘palmeros’).

Jo vaig creure que ja havia complert l’acte barceloní, però poc després em vaig trobar repetint el xou a Banyoles, on vam passar un cap de setmana amb la Resistència local –Jaume Boix i la seva alegre colla de Convivència i Progrés, els qui intenten mantenir el seny en un lloc que és el poble més lazi de Catalunya, ¡per sobre de Berga! Titot, esperava una mica més de tu– i al qual vam posar fi amb un magne esmorzar al bar Cuéllar de Vila-roja, l’adreça del qual ignoro perquè el seu propietari, l’excompany de pupitre de l’Albert als maristes Antonio Cuéllar Montilla, ha tapat el nom del carrer amb una pancarta on hi diu ‘Avenida del 155’ (a l’entrada del barri, una ensenya nacional amb la frase ‘Bienvenidos a España’: en aquesta espècie de territori autònom és com si no existís Marta Madrenas, agradable distopia).

A la Blanquerna de Madrid

La setmana passada ens va tocar repetir el numeret a Madrid, ja que el llibre té edició en castellà, ‘Nos cansamos de vivir bien’, i l’editor, Luis Campo Vidal, és incansable i inassequible al desànim. Ja va sent hora que a Espanya coneguin l’amic Soler i jo diria que n’hi havia ganes, ja que vam omplir la Blanquerna. Sí, sí, ho han llegit bé. No sé com, ens van deixar l’ambaixada catalana a Madrid perquè la maculéssim amb els nostres comentaris dissolvents.

El delegat de la Generalitat, Gorka Knorr –mig català, mig basc, doblement nacionalista i acostumat des de fa anys a olorar el que es cuina al PNB i en les restes de Convergència– no va fer acte de presència, pot ser que per estalviar-se l’enrabiada. A la taula, només Juan Cruz va aportar certa mesura, però els altres –un servidor de vostès, Albert Soler i el director del ‘Diari de Girona’, Jordi Xargayó, a qui Jami Matamala va arribar a exigir-li inútilment el cessament immediat d’Albert– vam fer el bèstia fora de mida. Un va donar les gràcies a la ‘Gene’ pel seu ‘fair play’, però Albert ho va engegar a rodar dient: «Jo no les tinc totes amb mi. Recorda't del periodista saudita que va entrar a l’ambaixada del seu país a Turquia i el van esquarterar».

En vam sortir d’una peça i amb moltes ganes d’inflar-nos a tripes i calamars a la romana. I crec que ara sí, que ja he complert, tot i que l’amic Campo Vidal és dels que mossega i no deixa anar i no m’estranyaria que estigués tramant alguna nova activitat promocional. De moment, el llibre està funcionant molt bé –està entre el més venut d’Amazon– i la seva lectura és molt recomanable per a qui sàpiga veure el costat còmic del nostre vodevil sobiranista, amb les seves banderes opressores que no s’arrien i els seus líders que citen els seus sequaços dilluns al despatx abans de ficar-se al maleter d’un cotxe i sortir corrent cap a Bèlgica.

Notícies relacionades

Odiat

Albert Soler ha aconseguit amb les seves columnes –aliment imprescindible per a la Resistència gironina– demostrar que la dissidència és possible en el cor del que Jaume Sisa denomina «la Catalunya catalana». Molta gent l’odia, hi ha hagut pintades en contra seu a la seu del ‘Diari de Girona’ i fins i tot ha encaixat alguna inconveniència pel carrer. ¿La meva favorita? Una vegada que era en una terrassa, entrevistant Àngel Casas, i algú li va dir «botifler» sense aturar-se, a la qual cosa l’Albert va respondre «¡capullo!» sense aixecar-se i va continuar contestant a l’entrevistat. És el que té, segons el meu amic, haver anat a l’escola amb tothom: una versió amable de la confiança que fa fàstic.