04 d’ag 2020

Anar al contingut

MEMÒRIA PÈTRIA

Patrimoni de Barcelona en els llimbs

Sant Andreu perd una capella valuosa per al barri al no figurar en el catàleg

Les Corts reclama que el projecte de Can capellanets no sigui tan agressiu amb el protegit

Natàlia Farré

Patrimoni de Barcelona en els llimbs

Barcelona té una relació estranya amb el seu patrimoni. Durant anys, la ciutat va injuriar el modernisme. No li agradava. Així que no va fer res o molt poc per conservar-lo. A inicis dels 40, el picot va arrasar la planta baixa de la casa Lleó Morera. A Gaudí, sense anar més lluny, no se’l va començar a rehabilitar fins a finals dels 50. I a finals dels 60 encara s’enderrocaven joies. Allà teníem Can Trinxet, la firma del qual, Puig i Cadafalch, i tresors interiors, uns magnífics murals de Joaquim Mir, no la van salvar de la tragèdia.

Algunes de les intervencions urbanístiques del 92 tampoc van ser gaire més amables amb el patrimoni barceloní. La demolició dels banys de Sant Sebastià n’és un exemple; la desaparició de la casa Pau Ramon amb les pintures de Pere Pau Muntanya n’és un altre. En aquest últim cas, un atemptat contra el barroc, que no passa per ser un dels moviments preferits de Barcelona. L’obertura de la rambla del Raval tampoc va ser per llançar coets patrimonialment parlant: ¿Algú recorda la farmàcia Sastre i Marquès o de les cases Buxeres? I ¿què podem dir de l’inabastable obituari dels comerços barcelonins enviats a l’embornal de la memòria patrimonial?

La ciutat tampoc té gaire clar què fer amb el més contemporani. I la cosa es complica quan el patrimoni és privat. Aquí els interessos poden col·lidir i les indemnitzacions públiques a pagar poden ser elevades (7,4 milions ha costat a l’ajuntament salvar les cases d’Encarnació). A més, els criteris sobre què és i què no és patrimoni evolucionen i acaben xocant amb el catàleg. Així, l’empremta de la memòria ara és tan important com la pedra. I ha aparegut amb força el verd, que així és com denominen des del consistori els jardins i patis ciutadans. Elements abans prescindibles i ara vitals en la revisió del catàleg de Gràcia.

Així les coses, amb les contradiccions d’una ciutat que arrossega un passat destructiu, viu turísticament del modernisme que en altre temps va injuriar i lluita per adaptar-se als nous criteris patrimonials, tres nous casos de desaparició (o no) monumental han saltat aquesta setmana a la palestra.

El vestíbul de l’edifici Mercuri amb la ceràmica vidrada de Josep Maria Subirachs. / ESPAI SUBIRACHS

La legalitat de destruir Subirachs

El més mediàtic porta la firma de Josep Maria Subirachs, escultor de prolífica carrera eclipsada (i crucificada) per la construcció de la façana de la Passió de la Sagrada Família. Subirachs va realitzar nombroses intervencions ciutadanes al llarg de la seva carrera, moltes en col·laboració amb arquitectes del moment, entre les quals la de l’edifici Mercuri, a la Via Augusta. Vestíbul de ceràmica vidrada i caduceu de ferro forjat al terrat.

Els dos elements han desaparegut durant la mutació que viu l’immoble de pisos de luxe, i Òscar Dalmau (autor de ‘Barcelona retro’) en va alertar via xarxes socials dissabte. Les primeres notícies van ser descoratjadores, s’especulava amb la seva destrucció. En cas d’haver sigut així, res hauria passat. No és il·legal destrossar aquests elements ja que no són patrimoni protegit. Tot i que la cosa no sembla haver arribat tan lluny. Judit Subirachs, filla de l’escultor i custòdia del seu llegat a l’Espai Subirachs de Poblenou, no té proves de la seva conservació, però sí la paraula de l’empresa que rehabilita l’edifici que s’han retirat i es reposaran.

Menys sort van tenir les ceràmiques que formaven la barana del pàrquing de passeig de Gràcia. Van desaparèixer, aquestes de veritat, el 2014. Tampoc estaven protegides. L’ajuntament va intentar reparar la seva falta de sensibilitat patrimonial recuperant unes quantes rajoles que ara llueixen al soterrani de l’aparcament com a record del que va ser. I s’ha de veure què passarà amb els relleus de la planta baixa de la plaça de Francesc Macià, 7. El local està en venda i la conservació de les obres dependrà de la sensibilitat dels nous propietaris, ja que tampoc estan catalogats. «És preocupant. Són obres molt vulnerables perquè són privades tot i que estiguin a l’espai públic», afirma Subirachs.

La història oblidada

Pitjor sort ha patit la capella de la Clínica Sant Jordi. De la seva total demolició alertava l’historiador Pau Vinyes Roig dilluns. Tampoc hi ha delicte, perquè tampoc estava catalogada. Però sí que hi ha un sentiment d’indignació al barri de Sant Andreu. «Contenia molta memòria històrica, allà van néixer molts veïns del barri, i a més era bonica», afirma Vinyes. L’espai formava part de la residència de la família Cararach, l’edifici principal de la qual sí que està protegit. «La conservació hauria sigut possible si els interessos econòmics i de ciutat haguessin tingut en compte que el patrimoni té un valor», argumenta l’historiador. 

La clínica és propietat del grup HM Hospitals que en contempla la ampliació. Per això la desaparició de la capella. Els acords firmats amb l’ajuntament el 2014 parlen de la cessió al consistori de l’edifici protegit, tot i que de moment segueix en mans privades.

L’edifici protegit de Can Capellanets, a les Corts. / JOAN CORTADELLAS

Veïns i bisbat, interessos contraris

Privat i protegit és el tercer immoble protagonista d’un conflicte patrimonial aquesta setmana. Can Capellanets, propietat de l’arquebisbat,  és l’antic seminari de les Corts: un gran solar amb edifici i jardí protegits. Ahir la comissió d’urbanisme va deixar pendent (a falta de la votació definitiva del ple municipal) el projecte que el bisbat té en marxa en l’espai. Es tracta de la construcció d’un nou edifici que serà residència privada per a la tercera edat.  ¿El problema? Es menja part del jardí protegit i desvirtua l’edifici protegit. «Té un impacte molt important en els àmbits patrimonial, urbanístic i ecològic», afirmen des de la plataforma Salvem el Patrimoni de les Corts. Els veïns entenen que és una propietat privada i que aquesta té els seus drets, però també entenen que «els polítics estan per defensar el patrimoni» i que malgrat el poc clar de la fitxa patrimonial de l’espai, «la llei és clara: davant el dubte s’ha de tendir a protegir».

Asseguren no estar en contra d’una residència per a la tercera edat, però sí del com. També reclamen diàleg per arribar a un acord satisfactori per al barri i l’Església. L’arquebisbat respon amb silenci. I no se sap res de la comissió promesa pel districte, el 2017, per estudiar el projecte.  Mentrestant, l’edifici protegit segueix buit i esllanguint-se. Dues dades: la llei permet enderrocar parcialment quan hi ha ruïna; i el bisbat té un primer projecte més agressiu aprovat el 2015.