10 d’ag 2020

Anar al contingut

CRISI DEL GÒTIC

Premi al millor assetjament immobiliari

'City for sale', un retrat sobre la inhumanitat de la gentrificació, aspira aquest diumenge al Gaudí al millor documental sense que l'angoixa dels seus protagonistes trobi cap consol

Carles Cols

Premi al millor assetjament immobiliari

JOAN CORTADELLAS

Cronologia. L’any 2016, la cineasta Laura Álvarez contacta per primera vegada amb la Montse i el Joan, un matrimoni que viu al carrer del Pi de Barcelona. Ella prepara un documental sobre la gentrificació galopant que afecta la ciutat. La parella pateix el que sembla un assetjament immobiliari com no n’hi ha. Des d’aleshores, Álvarez ha rodat la pel·lícula, ha culminat amb èxit un finançament col·lectiu per finançar la postproducció, l’ha exhibit a diversos festivals d’Europa i Amèrica –també al DocsBarcelona–, la cinta s’ha projectat a sales de la ciutat, l’ha emès TV-3 i, com a clímax final, aquest diumenge a la nit pot tocar el cel. ‘City for sale’ està nominada a la categoria de millor documental dels Premis Gaudí. En aquests quatre anys, l’angoixa de la Montse i el Joan no ha trobat remei. Només bones paraules. O sigui, res. Ha anat a pitjor. Ara pateixen la presència de rates.

Del catàleg de formes que adquireix l’assetjament immobiliari, la Montse i el Joan els coneixen gairebé tots. Ara, rates

La projecció d’aquest retrat de la inhumanitat del rendisme barceloní mai deixa indiferent. A ‘City for sale’, la narració va a càrrec dels afectats. Són diversos veïns del centre de la ciutat els que expliquen les amargors de viure-hi. El cas més inaudit és, sens dubte, el de Jordi Papell: el seu pis i la seva vida quotidiana han sigut literalment engolits per la construcció d’un hotel. Ara a casa seva s’accedeix a través d’una planta més d’aquest establiment de la Via Laietana. És sorprenent, sí, però no empetiteix l’assetjament patit per la Montse i el Joan.

Quan Álvarez va passar diversos dies de rodatge amb ells, les putades que havien patit perquè renunciessin al lloguer de renda antiga que els empara ja eren notables. No van ser només les goteres sense arreglar, vaja, l’abecé de l’assetjament, ni que els lavabos vessessin en alguna ocasió aigües fecals. Quan el pany del carrer es va quedar sense arreglar, el vestíbul es va reconvertir en un bordell improvisat en què les prostitutes del carrer atenien els seus clients. Va ser encara pitjor quan una empresa va estar a punt de fumigar la finca sense haver estat advertida abans que en un dels pisos hi havia veïns: la Montse, el Joan i la resta de la família.

Una mà negra

Que això és un cas d’assetjament immobiliari no ho diuen només ells. El maig del 2019, l’Ajuntament de Barcelona va denunciar aquest cas davant la fiscalia. Era la segona ocasió en què l’equip de govern iniciava un procés judicial per assetjament immobiliari i en va voler presumir. Llavors, vista la predisposició dels càrrecs públics a parar els peus a la propietat, la parella va explicar entre bambolines la seva gran sospita: que al districte algú movia els fils perquè les obres que un funcionari declarava il·legals, un altre les permetés a continuació. Van posar nom i cognoms a la seva sospita. Ara com ara, no hi ha hagut cap resposta ni oficial ni oficiosa a una acusació tan gruixuda.

El maig del 2019, l’ajuntament va portar aquest cas a la fiscalia. Tot, no obstant, continua igual o pitjor

De tot el catàleg d’inclemències que una víctima d’assetjament immobiliari pot arribar a patir, aquest matrimoni en coneix en persona les seves més inesperades formes. Per exemple (i això no apareix al documental, perquè ja anava pels festivals), els amos els van denunciar per llogar una habitació a estudiants. No van estalviar en despeses a l’hora d’explorar aquesta via. Van posar càmeres a l’escala. Sense avisar. El desengany va venir al final, ja que el contracte d’arrendament de 1957 especifica molt clarament que poden llogar una habitació a tercers si així ho volen. No se l’havien llegit.

L’última trucada de socors de la Montse i el Joan és perquè a les últimes obres dutes a terme per la propietat, que algun dia pretén posar de lloguer la resta dels pisos, s’ha obert una inquietant via d’accés al subsol de la ciutat, amb el que això comporta. Les rates pugen i baixen al seu aire per la finca. Són fugisseres. De vegades es deixen veure. El seu rastre, excrements fastigosament fàcils d’identificar, delata la seva presència a tota hora.

Laura Álvarez pot guanyar un premi a la 12a edició dels Premis Gaudí que concedeix l’Acadèmia del Cine Català. Competeix contra tres bons documentals més. El premi al millor assetjament no està tan disputat.