Lliçó de vida en dàrija

L’aula està pràcticament nua. Només un vell pupitre de professor i una pissarra blanca. A la paret oposada, un finestral regala unes vistes privilegiades de la Barcelona que vindrà. La que es definirà quan acabi la transformació de la Sagrera. Potser també s’està dibuixant una altra ciutat, una miqueta millor, dins d’aquest espai, al ‘coworking’ de la Nau Bostik. Hamza, el joveníssim professor, no necessita massa pirotècnia per a la seva classe. L’important en aquest projecte de nom difícil de recordar –Prollema– són les persones. La llengua. El que es diu i com. En aquest cas, en dàrija, la llengua materna d’aquest jove nascut a Fez fa 20 anys, que va començar, sol, el seu salt a la fortificada Europa fa quatre.

La imatge de Hamza dempeus, impartint una classe, no pot resultar més empoderadora per a aquest noi, poc acostumat que el mirin com a algú de qui aprendre i massa que ho facin amb els prejudicis amb què aquesta societat sol mirar els immigrants extutelats. col·lectiu a què pertany. Un dels diversos objectius de Prollema, projecte dirigit a nois d’origen estranger en situació d’exclusió severa, és aquest, cuidar la fràgil autoestima d’aquests joves, en una edat i situació difícil. «Treballem amb nois de 17 a 23 anys. Persones molt potents que arriben a la majoria d’edat sense garantia de res i corren el risc de despenjar-se; de perdre-ho tot. Es tracta d’intentar que això no passi», afirma David García, ideòleg del projecte, creat el 2013.

Revertir l’assistencialisme

Un altre dels objectius és revertir l’assistencialisme amb què, a ulls de García, se sol treballar amb aquests joves. «Quan treballava com a educador, era molt crític amb el sistema, amb els professionals i amb els mateixos joves. Aquí es tracta que aquests joves, ja fora del sistema de protecció, comencin a teixir una xarxa de confiances», segueix l’impulsor de la iniciativa, que forma aquests nois com a professors de la seva llengua materna. 

Tot i que aquest no és el seu objectiu principal, oferir aquestes classes també serveix de (petita) font d’ingressos per a aquests experts en la seva llengua materna oral, ja que els alumnes els paguen directament.

García també destaca la mirada decolonial de la iniciativa: «No va només d’ensenyar la llengua, també es tracta de mirar cap al sud, aprendre de les seves cultures...». Els alumnes d’aquests cursos pioners el que busquen és aprendre d’aquests joves supervivents. Són una metge que vol entendre i fer-se entendre amb els seus pacients o un mestre que busca fer caure la frontera que el separa de les famílies dels seus estudiants...

Històries comunes

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Malgrat la seva joventut, Hamza fa gairebé mitja vida que és fora de casa seva. Va sortir de Fes amb 11 anys i mig. «Vaig anar poquíssim a l’escola. Vaig marxar molt aviat a Casablanca, a treballar amb els meus cosins», diu el noi, que va arribar a Europa a sota d’un camió amb 15 anys. Llavors va ingressar en un centre de menors de Melilla. D’allà el van anar portant de centre en centre. Motril, Granada i Còrdova, d’on es va escapar per dirigir-se, pel seu compte, a Sant Sebastià, on li havien explicat que hi havia més oportunitats. Seguint la mateixa lògica va saltar a França, va passar per Bèlgica i va arribar fins a Alemanya. «Vaig fer un curs de mecànic i vaig aprendre una mica d’alemany, però em vaig adonar que aconseguir els papers allà era molt difícil i, com que encara em quedava un temps per ser major d’edat, vaig baixar a Barcelona, on m’havien dit que era més fàcil», No li va sortir bé. No va arribar a temps per regularitzar la seva situació. «Ara em penedeixo d’haver-me’n anat. Si m’hagués quedat aquí tindria papers», afirma el jove, que no es rendeix.

Una educadora el va posar en contacte amb Prollema, projecte en què ha posat les seves esperances. «No m’havia imaginat mai fent de professor, però m’agrada. Ensenyes la teva llengua, però tu també aprens de les teves alumnes», diu el jove, que somia a treballar de sastre, ofici que va aprendre amb els seus cosins a Casablanca.