L''Idilio' de Gonzalo Elvira

En els temps que corren, requereix cert quall titular una exposició ‘Idilio’, que és el que ha fet l’artista argentí Gonzalo Elvira (Patagònia, 1971) amb el material que mostra a la galeria RocioSantaCruz. L’‘Idilio’ del senyor Elvira se centra en la revista del mateix títol que es va publicar al seu país en els inicis del peronisme i que es dirigia a les dones des d’una òptica vagament feminista. Quan li comento que el peronisme em sembla una maledicció divina llançada perquè els argentins no aixequin mai el cap, Gonzalo somriu i reflexiona: «És que el peronisme ho és tot. Hi cap qualsevol, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, i alguns fins i tot són decents i tenen bona intenció». 

Des d’Europa no hi ha qui entengui el peronisme, li dic, ja que els nostres dictadors deixen una herència monolítica i tots els seus admiradors són iguals, mentre recordem l’adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Osvaldo Soriano ‘No habrá más pena ni olvido’; en concret, la seqüència en què dos sectors del peronisme s’enfronten a trets sota una sentència escrita a la paret que resa: «El millor amic d’un peronista és un altre peronista».

Important influència 

Gonzalo és fill de psicoanalista, ofici de molt pes a l’Argentina: «Suposo que es deu a l’enorme immigració jueva d’origen centreeuropeu. Immigració que no només va portar psicoanalistes freudians, sinó també a artistes de la Bauhaus com la fotògrafa Grete Stern, que és una de les meves principals influències». Queda clar en aquests mapes que formen una part de la mostra i sobre els quals Gonzalo ha superposat imatges de, o inspirades per, la senyora Stern, que a Buenos Aires va contreure matrimoni amb el fotògraf i cineasta alternatiu Horacio Coppola i va col·laborar en la revista ‘Idilio’, primera publicació femenina en comptar amb una secció dedicada a la psicoanàlisi, que portava el doctor Richard Rest, personatge imaginari rere qui s’ocultaven, tot i que no molt, dos cèlebres psiquiatres argentins. 

Una de les tres parts de l’exposició està dedicada als llibres que posseïa el doctor Rest, les portades del qual ha reproduït l’artista amb el seu puntillisme habitual. Unes són reals, d’altres no. Les inventades llueixen el fals segell de la inexistent Cerilla Ediciones. Entre les reals, la de ‘Qué es la historia’, d’E. H. Carr, en l’edició de Seix Barral que em va acompanyar durant el meu pas per la universitat.

La meva secció favorita de l’exposició és la dedicada a la revista ‘Idilio’, les portades de la qual reprodueix el senyor Elvira de forma hiperrealista en un d’aquests esforços de puntillisme que denoten un treball de xinesos. Amb la mateixa tipografia de Coca-Cola, ‘Idilio’ mostrava a les seves portades parelles felices i anònimes, desatenent les ‘celebrities’ de l’època i buscant la identificació del ciutadà comú. Els dibuixos de Gonzalo són més que simples reproduccions i el seu decorativisme conviu amb un peculiar sentiment de somieig que apunta més a una vida plena que a la nostàlgia pels primers temps del peronisme. Riem recordant el cèlebre eslògan Perón compleix, Evita dignifica, tot i que cap dels dos sap massa bé què complia Perón i què dignificava Evita. 

Íntima relació

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Les portades d’‘Idilio’ –en blanc i negre, tret d’una de molt gran en color– conviuen amb els grans espais beneïts per Stern i amb la biblioteca privada de l’inexistent doctor Rest, creant-se entre les tres propostes una íntima relació que és com un gabinet de curiositats allotjat en un racó de la ment del senyor Elvira, un artista que fa dues dècades que viu a Barcelona sense que se li hagi fet molt cas fins ara. 

La de RocioSantacruz és la seva primera exposició amb fonament i, com diria Josep Maria Cadena, recomano la visita, que consisteix a internar-se en un racó de la memòria del creador per descobrir –almenys, en el meu cas– coses i persones de les quals no havia sentit mai parlar, però en la companyia de les quals em sento extremadament a gust. Aquesta mostra és com una càpsula que recull l’esperit d’una altra època i un altre lloc en ple Eixample barceloní.