BARCELONEJANT

De Tintín a Pikachu

El Manga Barcelona és un immens 'chiquipark' la relació del qual amb la cultura se m'escapa

De Tintín a Pikachu
3
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Farà uns 10 anys, vaig tenir la brillant idea de regalar al fill d’un amic un àlbum de Tintín (concretament, ‘El ceptre d’Ottokar’, que m’havia fascinat especialment de petit). El nano va agafar el llibre, es va posar a passar els fulls amb cara de no entendre què era això que li havia comprat l’imbècil de l’amic del seu progenitor –ja posats, li podria haver obsequiat les obres completes de Francis Scott Fitzgerald en anglès– i per les seves ganyotes de fàstic vaig deduir que havia ficat la pota amb el regalet. «És que li agraden els mangues», em va informar el seu pare.

M’havia oblidat de dos conceptes fonamentals a l’hora d’escollir els presents:

1. No regalis el que t’agrada a tu, sinó el que pugui interessar al receptor.

2. Fica’t per on et càpiguen els regalets amb intenció didàctica.

En aquell moment vaig comprendre que no era el mateix créixer amb Tintín que amb ‘Bola de drac’. I que em guiava un ànim redemptor derivat del meu desinterès i la meva incomprensió pels còmics japonesos. ‘Bola de drac’ em va agafar grandet i amb el criteri molt ben fixat. Tot allò em semblava una sèrie de bestieses equiparable a la dels superherois nord-americans –només sento una estranya debilitat per Batman i pel delirant Plastic Man, de Jack Cole, que Art Spiegelman va intentar reivindicar sense gaire èxit–, ja que soc dels que detesten Stan Lee i Alan Moore per igual.

Em vaig enganxar, això sí, a dos dibuixants japonesos marginalsYoshihiro Tatsumi –autor d’unes historietes malenconioses molt properes a la narrativa occidental– i Suehiro Maruo –un friqui de mil dimonis amb els dos peus en el deliri gràfic i literari–, cap dels quals ha venut gran cosa mai. Als triomfadors del gènere no els suporto, pot ser que perquè no tingui les claus per accedir a la seva màgia.

Com un intrús 

Em pregunto si el petit ‘otaku’ de fa anys haurà estat aquest cap de setmana a Manga Barcelona, saló que celebrava el seu 25è aniversari en un bany de multituds. ¿L’hauria reconegut, tot i que anés disfressat de Naruto? Ho ignoro: en vaig tenir prou amb una visita de tall sociològic a un dels primers salons per no tornar-hi, ja que em vaig sentir com un intrús en una festa infantil o en una reunió de dones apoderades, activitats contra les quals no tinc cap objecció, però en què no hi pinto res. Recordo que vaig sortir al carrer taral·lejant ‘The future’, de Leonard Cohen, concretament l’estrofa que diu «He vist el futur i és un crim». 

En l’actualitat, mangues i superherois es mengen gairebé tot el pastís del món del còmic. Els còmics per a adults, tot i que proliferen i alguns es venen bé, continuen sent l’excepció del gènere, no com als anys 80, quan semblava que els còmics entraven definitivament en la cultura occidental (¡agradable miratge que ens va acabar esclatant als nassos als que anàvem en aquesta direcció!). El saló del manga és un immens ‘chiquipark’ la relació del qual amb la cultura se m’escapa, tot i que assumeixo la meva condició de vell xaruc que cada dia té més dificultats per entendre el món que l’envolta.

Crec que comences a fer-te vell quan no comprens fenòmens que et sorprenen 

Reconec, això sí, que ha ampliat el tipus de públic lector: les noies, fins ara immunes als còmics, s’han apuntat als mangues de manera entusiasta, com els adolescents gais, que poden passejar-se pel saló disfressats de princesa galàctica sense que els seus companys de classe els cusin a clatellots. O sigui, que alguna cosa tindrà l’aigua quan la beneeixen.

Notícies relacionades

Les disfresses són, diria jo, un dels principals atractius dels mangues. A ningú se li passaria pel cap anar pel món amb els bombatxos de Tintín i un ‘pirri’ improvisat a base de fixador: ¡se’l consideraria un maleït friqui! Al contrari, deambular disfressat de Pikachu és el més normal del món en aquests temps del ‘cosplay’.

Jo crec que comences a fer-te vell quan no comprens fenòmens que et sorprenen –els mangues, David Bisbal, el procés...– i davant dels quals reacciones escandalitzat al principi. Després ja els assumeixes com a inevitables i, si ets una mica zen, et consoles pensant que cada vegada et queda menys en aquesta vall de llàgrimes. No és un gran consol, ho reconec, però hi ha coses pitjors.