11 d’ag 2020

Anar al contingut

L'abús immobiliari

'Push', el documental que assenyala els culpables del deliri immobiliari

DocsBarcelona i Filmin estrenen aquesta mirada al més enllà de la gentrificació a Barcelona, Londres, Berlín, Toronto, Upsala...

Carles Cols

'Push', el documental que assenyala els culpables del deliri immobiliari

Quique Garcia

Barcelona, on els lloguers són sovint més alts que els salaris i on hi ha gent que ha d’anomenar casa a una habitació mal ventilada a 500 euros el mes, no té una malaltia estranya. La seva patologia és comuna. És, en realitat, una epidèmia. DocsBarcelona estrena aquest dijous al Cinema Girona ‘Push’, una mirada renovada sobre la carestia de la vivenda en ciutats aparentment tan inconnexes com Valparaíso, Berlín, Londres, Upsala, Nova York i Toronto. També, per descomptat, Barcelona. No és un documental més sobre la gentrificació. És més, la gentrificació, segons la conclusió del director de ‘Push’, Fredrik Gertten, és una etapa caduca. El que passa ara és pitjor. Una cosa monstruosa i invisible. Així es defineix a ‘Push’ aquest còctel de factors que fa apujar el preu de la vivenda. Segons l’opinió del premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, una de les veus més lúcides del documental, els responsables del pandemònium immobiliari mundial (entre els quals Blackstone, per exemple) «no són dolents, senzillament són amorals, però són tan amorals que són malvats».

L’anterior bombolla dels preus va ser un treball coral catastròfic, però l’actual, adverteix Gertten, és una cosa diferent i pitjor

Aquesta no és la primera vegada que DocsBarcelona s’acosta al precipici de la vivenda. El maig passat, aquest mateix festival va estrenar ‘City for sale’, de Laura Álvarez, una mirada sobre el desfici de diverses famílies de Barcelona víctimes d’uns setges immobiliaris punyents. El treball no va passar inadvertit. ‘Push’ arriba per anar més enllà. Pretén explicar qui hi ha darrere la carestia. No és la primera vegada que els preus estan pels núvols. El que passa –explica Gertten– és que el patró no és el mateix. L’anterior bombolla immobiliària, la que va esclatar el 2008, no va ser gaire diferent del que va ser un dels primers cracs econòmics de la història, la crisi de les tulipes de 1637, un deliri col·lectiu. Al segle XVII i als Països Baixos es compraven i revenien els bulbs de tulipa a uns preus cada vegada més astronòmics. Era un disbarat. Ningú volia quedar-se fora dels guanys que a curt termini s’obtenien. Tot just un segle més tard va esclatar una altra bombolla igual d’absurda, la de la Companyia dels Mars del Sud, les accions de la qual van pujar de forma esbojarra. Abans del 2008, els pisos a Barcelona s’adquirien com les tulipes, ni per plantar ni per viure, només per repintar i revendre. Aquella ja era una ciutat de mileuristes en què molts, amb estalvis o a crèdit, invertien en vivenda per la seva rendibilitat. «La batalla de la crisi del 2008 l’han guanyat els fons d’inversió», explica Gertten hores abans de l’estrena de ‘Push’, disponible també a Filmin a partir d’aquest dijous.

A Suècia, suposat paradigma de país assenyat, Blackstone ha necessitat només quatre anys per convertir-se en el propietari més gran de vivendes de renda baixa. És també el propietari més gran d’Espanya, amb una cartera de 30.000 pisos, alguns d’obtinguts de manera obscena, com aquestes 1.800 vivendes que l’alcaldessa de Madrid Ana Botella va vendre al fons d’inversió a 69.000 euros la unitat. El seu preu de mercat actual s’ha multiplicat per tres. L’interessant de ‘Push’ és que, a través del treball d’investigació de Leilani Farha, relatora especial de les Nacions Unides sobre el problema de la vivenda, es pot mirar per l’espiera per entendre com els anomenats fons voltor han aconseguit tenir el control de la situació.

Efecte papallona

Han descobert la pedra filosofal de l’economia. No inverteixen els seus propis diners en l’operació. Ho fan amb els dels altres. El Servei Nacional de Pensions de Corea del Sud, per exemple, busca una rendibilitat alta per als seus dipòsits. El seu propòsit lògic és vetllar pels futurs pensionistes del país. Les seves futures pensions, sense que els afectats ho sàpiguen, serveixen per comprar pisos a l’altra punta del món i apujar els lloguers. Un veí de Barcelona el pot estar fent fora de casa un coreà de cinquanta anys que no en sap res de tot plegat. L’efecte papallona fet realitat. L’adquisició de vivenda genera una expectativa tan gran de rendibilitat que al final ni tan sols importa si hi ha o no un llogater pel mig. Un pis es pot comprar a determinats mercats fins a 35 vegades consecutives en una hora. La conclusió de Stiglitz, sempre brillant a ‘Push’, és ben clara: «Els fons d’inversió no creen riquesa, s’emporten la riquesa».

Les veus de ‘Push’ són variades, Stiglitz, Saviano..., però brilla l’absència, per voluntat pròpia, de Blackstone.

Al documental hi ha altres veus que hi posen llum. Roberto Saviano presenta una lliçó breu però senzilla i aclaridora de com les fortunes que hi ha als paradisos fiscals, que sovint amaguen noms i cognoms de gent coneguda i a la que potser s’admira per alguna habilitat (canta o clava puntades de peu a una pilota), contribueixen a l’augment dels preus. Blanquejar és fàcil. Amb diners nets compren un pis a un preu raonable a l’Eixample. Després, a través d’una empresa es compren a si mateixos aquesta vivenda amb diners del paradís fiscal. Han aconseguit el que volien. ¿Un pis? No. Netejar part del seu diner negre i, com efecte col·lateral, distorsionar les estadístiques oficials. Potser Barcelona encara no juga a la primera divisió d’aquesta estratagema, però, segons s’explica a ‘Push’, el 80% dels pisos de Londres que estan en mans estrangeres estan buits, comprats per militars qatarians retirats, per posar un exemple absolutament real.

És per dades així que Gertten sosté que la gentrificació és una pantalla passada (llàstima, ara que la paraula ja la desxifrava tothom), que la situació és una altra, com si el calendari de la història hagués retrocedit 230 anys, quan Maria Antonieta deia que si el problema dels pobres és que no tenien pa, haurien de menjar brioix. És aquesta amoralitat a què fa referència Stiglitz.

‘Push’, en definitiva, s’afegeix a la bateria d’obres que proven d’interpretar l’actualitat amb perspectiva i calmar la set d’explicacions que reclamen les víctimes de la carestia immobiliària. Aquesta setmana, sense anar més lluny, a les xarxes socials dels moviments sensibles a aquesta matèria ha circulat una foto que podria haver passat desapercebuda. La imatge semblava d’entrada insulsa. Era una reunió de Pedro Sánchez a Nova York amb representants del món financer de Wall Street. El que era nutritiu informativament és que a l’altra banda de la taula seia Kenneth Caplan, cap de l’àrea immobiliària de Blackstone, que es feia l’amagadís al documental de Gertten, ja que la relatora de l’ONU sobre vivenda prova d’entrevistar-s’hi sense aconseguir-ho. Que Caplan confraternitzi amb Sánchez no estranya el director del documental, ja que afirma que les eines per revertir la situació només poden ser polítiques.