Les persones sense llar a Barcelona han augmentat un 72% en una dècada

Entren, si és que al carrer s’hi pot entrar, i surten. Quan aconsegueixen una feina d’alguns dies o setmanes, amb sort d’un parell de mesos, i aconsegueixen reunir alguns diners, poden allotjar-se un temps, poc, en un hostal; compartir una habitació amb algun conegut. O deixen de veure’s en aquell banc o aquella altra cantonada perquè aquesta feina precària és fora de la ciutat, recollint nabius a Huelva o nectarines a Lleida. La precarietat extrema de la vivenda i del mercat laboral fa que centenars de persones visquin al caire de l’abisme. De manera que, malgrat que a l’afinat recompte elaborat per la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) el 17 de maig del 2018 es van localitzar 956 persones dormint al ras, la ja dura xifra dels mil sensesostre de la ciutat cou encara més si se suma el nombre total de persones diferents contactades al carrer pels serveis municipals al llarg de tot l’any. Del mateix any. 2.452. Saber qui són aquestes 2.452 persones, de quin sexe, edat i procedència com a pas imprescindible per entendre el per què i intentar prevenir-lo, és l’objectiu de l’informe ‘¿Qui dorm al carrer a Barcelona?’ elaborat per primera vegada perl’Àrea de Drets Socials del consistori barceloní.

El treball, a càrrec d’Albert Sales,  investigador i assessor municipal en la matèria, constata de forma acadèmica el que fins ara eren percepcions a partir de les dades delsequips municipals d’intervenció social a l’espai públic. «No es tracta d’una enquesta, sinó que treballem amb tot l’univers», destaca Sales, que remarca la gran paradoxa: mentre l’Ajuntament de Barcelona inverteix més recursos que mai a combatre l’exclusió, hi ha més persones que mai dormint al carrer. La xifra de les 2.452 persones que durant el 2018 van dormir en algun moment al carrer suposa un increment acumulat d’un 72% en 10 anys. D’un 45,3%, si s’agafen només les xifres d’un dia concret. El creixement més destacat és el d’homes estrangers de nacionalitat comunitària, que han passat de 343 el 2008 a 933 el 2018. Entre ells, el país d’origen més comú és Romania (438). 

Reflex del desarrelament

«El nombre ha crescut i continuarà creixent. És el reflex d’una societat cada vegada més atomitzada, més desarrelada», afirmaSales, que afegeix que tendim a un model cada vegada més americà, en què marxes a estudiar (i ja no tornes) a centenars de quilòmetres dels teus pares, que amb sort veus una vegada a l’any per a Acció de Gràcies. L’altra cara de l’espai Schengen. Després de la lectura de les dades, l’autor de l’informe destaca la necessitat de coordinar els serveis socials en l’àmbit europeu. «Per moltes places en recursos que es creïn, en aquesta dècada s’han incrementat en gairebé un 80%, si no para de caure gent, el problema no se solucionarà», diu Sales. «La majoria de les persones que dormen al carrer a Barcelona no són de Barcelona, amb la qual cosa no se’ls havia fet cap tipus de seguiment per part dels serveis socials, que tenen el primer contacte amb ells directament al carrer. Llavors es fa molt difícil saber què ha fallat perquè aquestes persones acabin en aquesta situació», prossegueix l’investigador abans d’insistir que es tractad’un problema europeu –un dels principals– i que caldria abordar-lo com a tal. A més de Romania, entre les nacionalitats comunitàries més freqüents als carrers hi ha Polònia (78), Itàlia (58), Bulgària (33) i França (33).

Sonia Fuertes, acabada de nomenar comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, apunta que la mera existència de l’informe –encarregat pel govern municipal– ja és un posicionament. «Som davant d’un fenomen global vinculat a la mobilitat que impacta a la ciutat. La mobilitat europea va més enllà de l’Erasmus. La gent es mou i Barcelona és una ciutat atractiva, també per ser una ciutat de drets, i n’estem orgullosos, però és necessari repensar el sistema en clau supramunicipal», assegura la fins ara presidenta de federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS).

Cada vegada més joves

Les xifres absolutes tornen a alertar d’un increment en el nombre de joves sense llar en una ciutat en què l’accés a la vivenda digna és pràcticament impossible fins i tot per als joves amb referents familiars i xarxa. Entre el 2016 i el 2018 el nombre de persones de menys de 30 anys que dormia als carrers de Barcelona es va duplicar. Mentre el 2016 van ser 136 joves els que van dormir al ras en la que es presenta al món com a ciutat refugi, el 2018 ho van fer 292 (239 homes i 57 dones). Malgrat que, com en els grans, es tracta d’un fenomen molt masculinitzat, les dones joves representen el 19% del total de persones al carrer en aquesta franja d’edat, un percentatge bastant superior que en el de les persones de més edat (12,6%). Una altra dada per a la reflexió col·lectiva: el 72% de les dones joves que sobreviuen als carrers procedeixen de països europeus.

Els dos principals col·lectius de joves al carrer –l’estudi sempre es refereix a les persones que pernocten a la intempèrie, no comptabilitza ni les que viuen en assentaments precaris ni en albergs– són, d’una banda, els nois del nord de l’Àfrica (un 36% del total). Aquests són o extutelats que al complir la majoria d’edat van perdre la tutela i també la casa –col·lectiu que, si res canvia, no pararà de créixer en els pròxims anys–, o que van arribar a Barcelona ja majors d’edat i no van poder accedir a cap recurs públic. De l’altre hi ha els comunitaris (el 40%), en gran part vinculats al consum de droga (Barcelona és famosa en molts llocs d’Europa pel clima agradable, però també per l’heroïna). 

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

A ulls de Sales, aquest increment entre els menors de 30 és especialment preocupant si es posa el focus en els nois d’entre 18 i 25. Des del 2016 han passat de 65 a 153. L’estudi també destaca que la presència cada vegada més rellevant de joves entre la població sense llar de Barcelona es fa notar encara amb més intensitat als equipaments residencials. Mentre que el 2015 en els centres de dia es van atendre 248 persones d’entre 18 i 25 anys, el 2018 en van ser 869 (i no en van ser més perquè no hi havia més places). 

Més de tres anys

Finalment, una altra de les variables en què es fixa l’estudi és el temps que les diferents persones fa que dormen al carrer. El 25% del total de les detectades el 2018 feia més de tres anys, situació que afecta més els espanyols i, per lògica, les persones més grans.