Anar al contingut

BARCELONEJANT

El 'flow' de Montjuïc

La conducció sedosa dels aprenents de les autoescoles crea una atmosfera vehicular a part a la muntanya barcelonina

Mauricio Bernal

El 'flow' de Montjuïc

A la llunyania, al volant del seu vehicle d’aprenent, l’alumne veu que algú es disposa a creuar. Està a 20 o 30 metres del pas de vianants i des d’allà comença a frenar. És lleugera, és sedosa aquesta pressió del fre. Té –o busca almenys– la perfecció: vol ser gradual, portar el cotxe a la immobilitat amb una minvada musical de la velocitat, com un solo de guitarra que s’extingís de forma gradual. El caminant ho agraeix: no lluny d’allà l’esperen passos de vianants on els cotxes frenen en l’últim centímetre, en què creuar el carrer pot ser un fer-se lliscar intranquil entre màquines intranquil·les. Com una espècie de ball amb llops. Aquí no. Això és Montjuïc, la muntanya favorita de les autoescoles, el lloc on el trànsit té aires futuristes: en un món millor tots conduirien com condueixen els aprenents per Montjuïc.

De vegades s’imposa la impressió que hi ha un efecte de contagi, com si pogués enganxar-se l’estil del conduir sedós

La muntanya dels museus també és la muntanya de les autoescoles. Hi ha com un ‘flow’, un ventet vehicular. Qualsevol dia feiner hi ha cotxes per desenes acoblats a la sinuositat de la muntanya, portats per conductors que potser no tornaran a ser mai tan primmirats al volant d’una màquina. De vegades s’imposa la impressió que hi ha un efecte de contagi, com si pogués enganxar-se el conduir sedós, com si els aprenents haguessin adquirit el poder de disseminar el seu art entre els altres timoners que s’aventuren per Montjuïc. Però pot ser una impressió. Els que estan al corrent de les dinàmiques vehiculars de la muntanya diuen que sempre, ja se sap: que sempre hi ha algú disposat a interrompre el ‘flow’.

Crueltat automobilística

«Som molts cotxes d’autoescola que respectem les normes al 100%, i en certa manera obliguem els altres a què vagin més pacificats», diu Miguel Pinel, professor de Hoy Voy, l’autoescola dels cotxes blancs i grocs que aporta la seva dosi de llisor al trànsit de la muntanya. «El problema és que hi ha bastanta gent amb tendència a tocar el clàxon a un cotxe d’autoescola només perquè és un cotxe d’autoescola. Pot ser que jo estigui conduint el cotxe, és igual: quan el semàfor es posa en verd ja m’han tocat el clàxon, perquè desconfien». Qui sap si en la botzinada arbitrària no hi ha pura crueltat automobilística, una cosa punyetera simplement: si no es delecta el conductor experimentat amb la idea de posar nerviós l’aprenent. Que d’altra banda és el que passa a la cabina d’aprenentatge: l’alumne s’ha posat nerviós. Dubta. Li tremola la cama. El del darrere torna a tocar el clàxon. S’ha perdut el ‘flow’. «Quan un alumne està aprenent i se li cala el cotxe el pitjor que pots fer és pressionar-lo. Els qui toquen el clàxon no recorden quan ells eren alumnes». O justament, se’n recorden.

Però sempre hi ha algú disposat a interrompre el ‘flow’, fent sonar el clàxon al cotxe d’autoescola només per fer-lo sonar

Hi ha tres zones que la colonització de les autoescoles ha convertit en camps de proves de la conducció amateur: Montjuïc, la Zona Universitària i la zona de La Maquinista. Cada una amb el seu propi ‘flow’. Però Montjuïc és especial. A dos minuts de l’ondulant tranquil·litat de les seves artèries està el Poble Sec, ple d’interseccions, carrers estrets, que pul·lula d’enclavaments per practicar l’estacionament en pendent –aquest pel qual tot alumne té un temor reverencial–. «I molt a prop també hi ha una via ràpida, la Ronda Litoral, o sigui que ho tens tot», diu Pinel. Hi ha una raó simplement pràctica: quan arriba el moment d’examinar-se –el moment de la veritat–, és a Montjuïc on porten l’aspirant. Territori conegut. Reconfortant. Que flueixi el ‘flow’, podria ser el mantra privat d’algun aprenent.

A peu de carrer, l’experiència per als vianants tendeix al territori zen. Aquest caminant agraït, que només ha de mirar amb actitud les ratlles zebrades pintades al terra perquè l’aprenent que s’acosta en la distància redueixi immediatament la velocitat. «Passi vostè», li diu amb el seu solo de guitarra camí de l’extinció. Al cap i a la fi, el conductor no va enlloc. No l’espera ningú. En aquell moment, l’únic que vol és fer-ho bé.

Temes: Barcelonejant