L'Hotel El Palace s'obre més a Barcelona per celebrar el seu centenari

El 2019, obrir un nou hotel al cor de Barcelona està prohibit. Un segle abans, la capital catalana anhelava pujar al carro de l’hoteleria en majúscules i Francesc Cambó, amb ajuda del rei Alfons XIII, no va parar fins a aconseguir que l’hoteler suís César Ritz portés el seu segell d’elit també a Barcelona, després d’haver enlluernat París i més tard Madrid. Els hostals es quedaven curts per a una ciutat amb aspiracions cosmopolites i el luxe va desembarcar el 1919 amb un edifici que va arribar a convertir-se en testimoni i part dels canvis que ha experimentat Barcelona en aquests cent anys. L’efemèride ha sigut l’excusa perquè la nova propietat (des del 2010, i al comandament de la gestió des del 2014) faci un pas decidit per donar a conèixer als barcelonins aquesta joia de l’allotjament, amb activitats variades i a preus assequibles per al públic no allotjat a El Palace, que durant bona part de la seva vida es va dir Ritz.

L’edifici d’Eduard Ferrer i Puig no va poder tenir una inauguració de categoria el 1919 perquè la situació política estava agitada i la vaga general i un sabotatge a les seves canonades van obligar a obrir amb discreció, tot i que amb reserves llampants des del minut u. Tant per allotjar-se com perquè amb els anys la burgesia local el convertís en el millor escenari de banquets de gran luxe, fent cèlebre la seva cuina a la ciutat. Deu dècades donen de si per a molts llibres, de la història a l’anècdota, però potser un dels més interessants sigui el que El Palace té ara en marxa després d’haver recollit durant mesos les fotografies enviades per tot aquell que va viure una cosa important sota el seu sostre: des d’un casament en blanc i negre fins a una celebració íntima. El material es publicarà a la tardor.

L’actual director, Friedrich von Schönburg, està convençut que l’establiment compleix centenari en molt bona forma, després de les recents inversions dels últims anys, que l’han dotat d’espais comuns (oberts a tot el públic) únics, com la seva terrassa del terrat, totalment diferent de la resta a Barcelona, dissenyada com un gran jardí romàntic de 750 metres quadrats amb panoràmiques de vertigen, i on prendre una copa o menjar o sopar en el seu bufó restaurant en aquesta cimera (Jardí Diana), que amb el centenari estrena carta saludable, amb verdures, carns i peixos de proximitat. I on l’agenda commemorativa inclou dijous a ritme d’electroswing en homenatge als anys 20 i un còctel especial que permet elaborar una segona copa gratuïta al costat de l’experimentat bàrman.

Art i noms cèlebres

Més de portes endins, un altre dels canvis recents ha sigut la creació de noves supersuites –«seguint l’actual demanda als hotels més luxosos», il·lustra Von Schönburg, que en aquest cas s’han dedicat a diferents facetes de l’art i a protagonistes que han estat allotjats o vinculats a l’hotel: Dalí, Miró, César Ritz, Josephine Baker, Carlos Ruiz Zafón, i Ronnie Wood (Rolling Stones). Cal destacar que Salvador Dalí va regalar un cavall blanc dissecat a Gala per un aniversari el 1971 que es va haver de pujar fins a la seva habitació. 

L’elitista hotel ha fet del classicisme (amb el confort del segle XXI) les seves senyes d’identitat, però el vestíbul central encara imposa a molts barcelonins que freqüenten terrasses i serveis d’hotels i que no s’atreveixen a creuar aquesta alfombra vermella, cosa que es vol revertir amb les accions programades al llarg de l’any. I tot i que va arribar a tenir 250 habitacions després del seu gran èxit en temps de l’Exposició de 1929, actualment i després de l’última reforma en té menys de la meitat, i més grans. Cap més petita de 35 metres quadrats.

Si les seves parets parlessin explicarien fins als somnis de personatges que inclouen de la política al mateix Hollywood.

Il·lustres hostes

Hi han dormit banquers, monarques de mig Europa, artistes i escriptors, com Sofía Loren, Frank Sinatra –una microestada durant l’avaria d’un avió–, María Callas, Woody Allen, Jacinto Benavente, Josep Pla... 

També s’hi han allotjat ideologies i esperits antagònics, des del cap en persona de la SS, Heinrich Himmler (1940), que va saludar des d’un balcó només 11 dies després de l’afusellament de Lluís Companys, fins al violinista Bernard Hilda, a qui s’atribueix haver embastat una xarxa d’influències al caliu de les tertúlies dels salons de l’antic Ritz que va suposar la salvació de molts jueus. Els seus matalassos també van acollir el mariscal Pétain, Eva Perón i Clara Petacci, amant de Mussolini. 

El superluxe no sempre ha marcat la pauta d’aquesta cantonada de la Gran Via amb Pau Claris. Allà la vida ha sigut en rosa però també en gris, com quan va fer de refugi antiaeri per intentar salvar vides. Fins i tot el 1936 va exercir de menjador social després de ser confiscat per la federació obrera de sindicats de la indústria gastronòmica.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Els seus salons encara bullen d’històries. Al Parrilla, on es menjava la millor brasa i ara se celebren balls de casament, hi ha quadres d’un client que no va poder pagar una llarga estada. I el Bluesman, amb club de fumadors vigent, va ser el saló Toreros, que no necessita de més comentaris. Aquest còctel bar serveix ara una col·lecció de begudes commemoratives que evoquen moments memorables. 

Però la programació (es paga la consumició) d’aquests mesos també compte amb ‘L’hora del te’ oberta al públic general (de 16.00 a 19.30 hores, on pot prendre un te o cafè, rebosteria casolana o sandvitxos escoltant concerts de piano al seu hall imperial; el‘Ioga en les altures’, cada dimarts a primera hora, amb una classe amb vistes al seu terrat, aromateràpia, relaxació facil i un ‘snack’ sa; o fins i tot tardes de petanca i vi rosat, en una petita pista a dalt, sota la pèrgola del Jardí Diana, entre d’altres.