Anar al contingut

LOCAL EMBLEMÀTIC

L'Hotel El Palace s'obre més a Barcelona per celebrar el seu centenari

Ha allotjat de Sinatra a Dalí i la reialesa, però fins i tot va ser menjador social als anys 30

Patricia Castán

L'Hotel El Palace s'obre més a Barcelona per celebrar el seu centenari

El 2019, obrir un nou hotel al cor de Barcelona està prohibit. Un segle abans, la capital catalana anhelava pujar al carro de l’hoteleria en majúscules i Francesc Cambó, amb ajuda del rei Alfons XIII, no va parar fins a aconseguir que l’hoteler suís César Ritz portés el seu segell d’elit també a Barcelona, després d’haver enlluernat París i més tard Madrid. Els hostals es quedaven curts per a una ciutat amb aspiracions cosmopolites i el luxe va desembarcar el 1919 amb un edifici que va arribar a convertir-se en testimoni i part dels canvis que ha experimentat Barcelona en aquests cent anys. L’efemèride ha sigut l’excusa perquè la nova propietat (des del 2010, i al comandament de la gestió des del 2014) faci un pas decidit per donar a conèixer als barcelonins aquesta joia de l’allotjament, amb activitats variades i a preus assequibles per al públic no allotjat a El Palace, que durant bona part de la seva vida es va dir Ritz.

Nascut com a Ritz, compleix un segle en plena forma per l’auge turístic i les recents reformes per millorar-lo

L’edifici d’Eduard Ferrer i Puig no va poder tenir una inauguració de categoria el 1919 perquè la situació política estava agitada i la vaga general i un sabotatge a les seves canonades van obligar a obrir amb discreció, tot i que amb reserves llampants des del minut u. Tant per allotjar-se com perquè amb els anys la burgesia local el convertís en el millor escenari de banquets de gran luxe, fent cèlebre la seva cuina a la ciutat. Deu dècades donen de si per a molts llibres, de la història a l’anècdota, però potser un dels més interessants sigui el que El Palace té ara en marxa després d’haver recollit durant mesos les fotografies enviades per tot aquell que va viure una cosa important sota el seu sostre: des d’un casament en blanc i negre fins a una celebració íntima. El material es publicarà a la tardor.

Música en viu, sessions de ioga, còctels especials, tardes de petanca o un llibre de fotos d’antics clients són algunes de les propostes

L’actual director, Friedrich von Schönburg, està convençut que l’establiment compleix centenari en molt bona forma, després de les recents inversions dels últims anys, que l’han dotat d’espais comuns (oberts a tot el públic) únics, com la seva terrassa del terrat, totalment diferent de la resta a Barcelona, dissenyada com un gran jardí romàntic de 750 metres quadrats amb panoràmiques de vertigen, i on prendre una copa o menjar o sopar en el seu bufó restaurant en aquesta cimera (Jardí Diana), que amb el centenari estrena carta saludable, amb verdures, carns i peixos de proximitat. I on l’agenda commemorativa inclou dijous a ritme d’electroswing en homenatge als anys 20 i un còctel especial que permet elaborar una segona copa gratuïta al costat de l’experimentat bàrman.

Art i noms cèlebres

Més de portes endins, un altre dels canvis recents ha sigut la creació de noves supersuites –«seguint l’actual demanda als hotels més luxosos», il·lustra Von Schönburg, que en aquest cas s’han dedicat a diferents facetes de l’art i a protagonistes que han estat allotjats o vinculats a l’hotel: Dalí, Miró, César Ritz, Josephine Baker, Carlos Ruiz Zafón, i Ronnie Wood (Rolling Stones). Cal destacar que Salvador Dalí va regalar un cavall blanc dissecat a Gala per un aniversari el 1971 que es va haver de pujar fins a la seva habitació. 

Detall de la data inaugural a la façana.

L’elitista hotel ha fet del classicisme (amb el confort del segle XXI) les seves senyes d’identitat, però el vestíbul central encara imposa a molts barcelonins que freqüenten terrasses i serveis d’hotels i que no s’atreveixen a creuar aquesta alfombra vermella, cosa que es vol revertir amb les accions programades al llarg de l’any. I tot i que va arribar a tenir 250 habitacions després del seu gran èxit en temps de l’Exposició de 1929, actualment i després de l’última reforma en té menys de la meitat, i més grans. Cap més petita de 35 metres quadrats.
Si les seves parets parlessin explicarien fins als somnis de personatges que inclouen de la política al mateix Hollywood.

Il·lustres hostes

Hi han dormit banquers, monarques de mig Europa, artistes i escriptors, com Sofía Loren, Frank Sinatra –una microestada durant l’avaria d’un avió–, María Callas, Woody Allen, Jacinto Benavente, Josep Pla... 
També s’hi han allotjat ideologies i esperits antagònics, des del cap en persona de la SS, Heinrich Himmler (1940), que va saludar des d’un balcó només 11 dies després de l’afusellament de Lluís Companys, fins al violinista Bernard Hilda, a qui s’atribueix haver embastat una xarxa d’influències al caliu de les tertúlies dels salons de l’antic Ritz que va suposar la salvació de molts jueus. Els seus matalassos també van acollir el mariscal Pétain, Eva Perón i Clara Petacci, amant de Mussolini. 

El superluxe no sempre ha marcat la pauta d’aquesta cantonada de la Gran Via amb Pau Claris. Allà la vida ha sigut en rosa però també en gris, com quan va fer de refugi antiaeri per intentar salvar vides. Fins i tot el 1936 va exercir de menjador social després de ser confiscat per la federació obrera de sindicats de la indústria gastronòmica.

Els seus salons encara bullen d’històries. Al Parrilla, on es menjava la millor brasa i ara se celebren balls de casament, hi ha quadres d’un client que no va poder pagar una llarga estada. I el Bluesman, amb club de fumadors vigent, va ser el saló Toreros, que no necessita de més comentaris. Aquest còctel bar serveix ara una col·lecció de begudes commemoratives que evoquen moments memorables. 

Però la programació (es paga la consumició) d’aquests mesos també compte amb ‘L’hora del te’ oberta al públic general (de 16.00 a 19.30 hores, on pot prendre un te o cafè, rebosteria casolana o sandvitxos escoltant concerts de piano al seu hall imperial; el ‘Ioga en les altures’, cada dimarts a primera hora, amb una classe amb vistes al seu terrat, aromateràpia, relaxació facil i un ‘snack’ sa; o fins i tot tardes de petanca i vi rosat, en una petita pista a dalt, sota la pèrgola del Jardí Diana, entre d’altres.

El conserge fidel

Només tenia 16 anys i un full de serveis buit. Però en aquella primera feina com a grum estava disposat a donar-ho tot. Començava la màgica dècada dels 80 i al Ritz Francisco Racero va aprendre a veure el món d’una altra manera. Luxe a cor què vols però també una professió de la qual aviat es va enamorar perquè sempre li ha permès el que més li agrada: estar en primera línia del turisme i cara a cara amb la clientela.
¿Què ha canviat al sector en 36 anys? «Llavors hi havia molt viatger de negocis, banquers..., ara hi ha turisme internacional, que ve a conèixer Barcelona i nosaltres l’hi fem tot més fàcil», relata. En especial dels Estats Units, l’Orient Mitjà i Rússia. Cadascú amb interessos dispars, a l’europeu i nord-americà els ha de receptar cultura i gastronomia; als àrabs, molt ’shopping’.

Francisco Racero, cap de Consergeria d’El Palace / SERGI CONESA

Racero va passar nou anys com a grum, porter, maleter, etc., fins que tenir tant contacte amb el viatger el va fer saltar a l’altra banda del taulell. Ara lidera com a cap de Consergeria d’un equip de set professionals, tots treballadors a l’establiment des de fa anys. Són els prescriptors, els que eleven al quadrat l’experiència d’un turista de luxe i aconsegueixen tot el que es pot aconseguir. Recorda peticions de matrimoni, sorpreses d’aniversari, demandes o capricis exclusius que ha gestionat; cada jornada oferia alguna sorpresa. 

El primer famós amb qui va tractar a l’hotel va ser Rock Hudson, recorda. N’arribarien molts més, fins i tot Michael Jackson d’incògnit, però cap record pesa tant en la seva biografia professional com conèixer Freddie Mercury, el seu gran ídol, quan es va reunir allà amb Montserrat Caballé per preparar la seva col·laboració de cara als Jocs Olímpics de 92. Aquestes olimpíades portarien grans canvis en el públic –més forà– de l’hotel, que des dels anys 40 fins al 1985, va ser propietat de la família Muñoz Ramonet, i després ho seria del grup Husa, amb Joan Gaspart al capdavant, fins a passar en mans d’una empresària algeriana establerta a la ciutat el 2010.

Com a autodidacte, la vocació i entrega l’han portat a aprendre, a base de pràctica diària, anglès i italià i a defensar-se en francès. Potser el que més destaca dels canvis d’aquestes dècades ha sigut la informatització de les reserves i serveis. La gestió ja planificada dels desitjos de cada hoste (fins i tot la temperatura de l’habitació) via ‘e-mail’ abans que arribi. Però com El Palace –que porta aquest nom des que va perdre el litigi per la marca Ritz el 1996– és únic en el seu classicisme, ha mantingut, malgrat les reformes, la ‘clau clau’ de les estances. Res de targetes de plàstic. «Deixar i agafar les claus permet interactuar molt més amb l’hoste», assegura, dir-li sempre pel seu nom. 

Apassionat per la seva tasca i per l’hotel que encapçala, l’únic que enterboleix ara les seves rutines és haver d’atendre –com passa a tots els hotels de Barcelona– un client desvalisat en ple carrer. 

Temes: Història Hotels