Quan Badalona era la bomba

Asseguts a les seves cadires de plàstic amb coixí, recolzades gairebé sobre la mateixa sorra, el Juan i la Montse ho han tingut clar des del primer moment. També la seva veïna Susana estava convençuda. "Si ens haguessin preguntat abans, s’haurien estalviat tot això". Perquè ells sabien perfectament que el que se suposava que eren bombes de la guerra civil eren en realitat pilars de formigó d’una petita comunitat de casetes aixecades sobre la mateixa platja. Banys Costa Brava, es deia. Era al costat del càmping Badalona i ja no queda res de tot això, només la memòria de les persones com el Juan i la Montse, o com la Susana i la seva mare, la Pilar, que ve aquí des de fa 60 anys. No saben res d’explosius, però tenen molt viu el record de quan Badalona era la bomba.

La notícia del dia és que les Forces Armades han descartat que els objectes sospitosos trobats per un conductor de la línia 22 de TMB divendres passat fossin bombes de la guerra civil, com la trobada una setmana enrere en aigües de la BarcelonetaBarceloneta i feta detonar mar endins. Finalitzada la immersió, el tinent de barco de l’Armada Carlos García Barrios ha sigut l’encarregat de descartar la presència d’explosius. Ho ha resumit de manera escarida i clara, com solen fer els homes d’uniforme: "Hem localitzat cinc artefactes, cinc columnes de formigó. En una s’ha fet una deflagració controlada perquè hi havia dubtes. Però res, no hi ha bombes". Poc abans de ficar-se a l’aigua, un dels experts de l’Armada explicava a aquest diari que aquest any porten ja 14 operacions similars a tot Espanya. En els últims 33 anys s’han descobert 334 explosius de la guerra civil només a Catalunya, així que la cosa és més normal del que es podria imaginar.

Les Casetes Blaves sobreviuen 

Però tornem a la petita comunitat de la Montse, el Juan i la Susana, residents en les conegudes com a Casetes Blaves, situades en l’albor de la platja del Cristall, a sobre de la mateixa sorra, on viuen un total d’11 clans en dues altures. Ocupen els pisos només durant la temporada d’estiu i els acaba de vèncer la concessió de 50 anys. Volen renovar-la. Són una de les últimes construccions que es mantenen dretes d’aquelles dècades daurades en què el litoral era una mena de segona casa per a moltes famílies. La Montse recorda de quan aquí s’ajuntaven fins a 40 nens "per jugar a imitar 'Los hombres de Harrelson' o a pilota o simplement per fer-nos cops els uns als altres". A l’altre costat de les vies hi havia una fàbrica de vidre que va acabar donant nom a la platja. També la vaqueria El Minyonet, de la qual es manté l’edifici, abandonat, una fàbrica que treballava la pell dels conills, una d’olives "que de vegades feia pudor". I a la llunyania, una factoria de lleixiu, que en més d’una ocasió, fos pel vent o per distraccions, els havia deixat mig groguis. La Pilar s’havia banyat amb l’aigua "de tots els colors". "Negra, verda, groga..., era igual, aquí el que hi havia era molta vida; molta. Això continua sent bonic, però ja no és el mateix".

Tots aquí sabien de l’existència dels banys i del càmping. "Tota la meva infància vaig estar pensant que estiuejava a la Costa Brava, i no, era Badalona", fa broma la Susana. Els va sorprendre que l’alcalde relacionés les presumptes bombes amb un possible abocament industrial. "Un temporal es va emportar les casetes a finals dels anys 70, i amb els anys, totes aquestes ruïnes han passat a formar part del fons marí. Això ha passat aquí i a tot arreu", descriu el Juan. Una de les fotos que acompanya aquesta informació mostra els pilars d’aquells fràgils edificis. Bé podrien ser els que va trobar dissabte Gustavo Gutiérrez, l’aficionat a l’'snorkel' que en va donar la primera alarma. El càmping va aguantar uns anys més, fins a finals dels 80, però també va sucumbir. Facu Martínez de la Concepción, autora d’una sèrie de llibres sobre la Badalona desapareguda i responsable de la meravellosa pàgina de Facebook Badalona Recuerdos, explica que el càmping solia omplir-se de turistes. "Fins i tot cada any se li donava un premi al primer estranger que arribés a la ciutat". Ella també tenia clar que la bomba no era tal. I no només per la lògica arqueològica, sinó perquè han sigut diverses les ocasions en què un barco ha remogut aquesta zona per omplir de sorra la platja. 

La meitat de platja

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

La mida del sorral és un assumpte inquietant. Ho demostren les fotos i el relat dels locals. Expliquen que fa 50 anys, la platja era el doble de llarga i lamenten que ningú hagi fet res per recuperar-la. La Facu exposa que des del carrer del Mar fins al final del municipi estava tot ple de cases de bany, llocs en els quals canviar-se i arreglar-se que, amb el pas dels anys, van acabar convertint-se en autèntiques comunitats, algunes fins i tot amb sala de ball. Un dels més coneguts va ser el Titus, inaugurat el 1880 per la família Fonollà, que també regentava el Tiburón. Va acabar sent discoteca i la llei de costes se'l va carregar el gener del 2000. 

A les Casetes Blaves hi ha un búnquer enterrat de la guerra civil. També un xiringuito. Era al pendent més pròxim al mar i ara està integrat en la casa de la Susana. L’estança, que manté les parets decorades, està molt malmesa pels temporals. L’estructura no perilla, però sí que es dispara la humitat. "En aquest passadís no pots deixar la cadira perquè se’t queda verda", apunta la Pilar. Aquest mateix diumenge estan recollint perquè tornen a casa, el Raval de Barcelona, on han viscut tota la vida. Diuen que mai fins ara havien tingut por en el barri. I que allà, per desgràcia, tampoc res és com abans.