Barcelona, ciutat de parcs tristos

La notícia, com en tantes ocasions, l’avançava ‘Betevé’. Després de dies, pocs, però tants com tenia la instal·lació, de queixes dels petits usuaris per les altes temperatures a què arribaven els flamants tobogans tentacle, l’Ajuntament de Barcelona precintava dissabte passat l’impressionant pop metàl·lic instal·lat al parc de la Pegaso que venia a revolucionar els fins ara tristos parcs infantils de la capital catalana. El motiu de la dràstica decisió no va ser el cul escaldat de cap fill, sinó el despreniment d’un dels ulls de l’octòpode de llauna, resultat d’un acte vandàlic (almenys aquesta va ser la versió oficial). Més enllà de l’anècdota del cefalòpode gegant, reobert aquest dijous, nens i nenes, mares i pares, àvies i avis, cuidadores i cuidadors, grans coneixedors de les realitats que es viuen en aquests microcosmos en què el gronxador és el rei, coincideixen que la ciutat dels prodigis té, continua tenint, un problema (en alguns barris greu) amb els parcs infantils.

Albert Estany parla amb la legitimitat que li donen 12 anys (l’edat del seu fill gran) de parc tres tardes per setmana. "Anomenar-los parcs és una cosa que fa bastanta gràcia. A Barcelona no hi ha parcs, a excepció de la Ciutadella, el Güell i quatre més. A Barcelona el que hi ha són racons que han quedat sense construir, això de l’avarícia especuladora no és nou, i que s’han aprofitat”, sentencia. “Els parcs són zones on poder relaxar-se, asseure’s a llegir el diari o xerrar una estona. Aquí el que hi ha són places dures en què es fa un mínim manteniment, sobretot al principi i al final del mandat”, prossegueix.

La falta de manteniment i la duresa dels parcs resumirien el sentir majoritari que aflora només treure el tema –més sensible del que sembla– en els pocs i barallats bancs que envolten aquests espais (o, si no n’hi ha, el ple agost, en qualsevol xat de classe, sempre de guàrdia). “Els parcs es degraden molt ràpidament perquè tenen un ús molt intensiu, precisament perquè els nens no tenen espais on jugar. A més, els nens els destrossen molt, la seva missió és jugar, experimentar. Estan en el moment de tocar-ho tot”, continua Estany abans d’oferir una dada reveladora: als nens el que més els interessa dels parcs és la zona dels contenidors, on poden trobar fustes. El dia que troben una caixa de nevera és festa gran.

Ciment, ciment i més ciment

Mare de dos nens de cinc i set anys –“set anys i mig”, li agrada dir a la més gran– Lucía López descriu el drama com una qüestió de “ciment, ciment i més ciment”. Just darrere del’Escola Bressol Municipal El Petit Príncep,  de la qual van ser alumnes els seus dos fills, van construir fa pocs anys un parc nou. Una gran esperança per alClot, ja que ocupava, ocupa, un terreny de dimensions considerables al centre del barri, que podia servir per humanitzar una mical’hostil Meridiana. “Una oportunitat perduda. Van fer un nyap. Van posar uns cercles de vegetació en què hi havia un desnivell molt perillós per a les criatures. Després de les queixes, es va arreglar, però segueix sent un parc dur i gens agradable, sense pràcticament zones d’ombra, i que no té una gran vegetació que el separi de la Meridiana”, lamenta aquesta mare, que coincideix amb Estany que un parc hauria de ser “un pulmó”. “La situació és desoladora –afegeix–, sobretot quan compares amb altres ciutats”.

Un altre dels assumptes que mai falla en el viu debat –qui criï fills a Barcelona ho comprendrà– sobre la situació dels parcs és el civisme. La seva absència, concretament. “Podem trobar de tot. De burilles o llaunes de cervesa buides a caques de gos, que aquest és un altre tema”, afirma López.

Mirada de classe

Núria Alonso, que viu i treballa al Raval, ha vist coses pitjors en els “pocs, petits, durs i massificats” parcs infantils del seu barri. “El que acabes fent és anar-te’n a parcs d’altres barris”, explica aquesta mare d’un nen de dos anys. “No pot ser que hi hagi parcs que no tinguin ni una font on netejar el xumet si et cau a terra”, denuncia la dona, que, com a López, li fan mal les comparacions. En el seu cas, ja no amb altres ciutats, sinó amb altres barris de la seva pròpia ciutat. “Vas a la zona alta i trobes uns parcs brutals, verds, espais de qualitat –relata–, i passa el mateix amb la dinamització. Aquí [al Raval] es pensa més en les intervencions amb adolescents, que són molt necessàries, però deixen tot un grup de nens sense espais”, conclou la mare, que celebra les noves zones de jocs a Folch i Torres i a la Rambla del Raval, tot i que apunta que aquesta última ja està massificada abans de la seva inauguració. “Això demostra que feia molta falta i, sobretot –diu– que és insuficient”. 

La veïna del Raval apunta també la necessitat de reduir el trànsit. “La zona de jocs de la Rambla del Raval ha quedat bé, però s’hauria d’acompanyar d’una pacificació. Treure també els cotxes”, apunta coincidint amb López i amb Estany, que introdueix una altra de les grans qüestions: “¿què fem amb el futbol?”. “Els nostres nens juguen a futbol en llocs impossibles. Han d’esquivar dues papereres, quatre motos aparcades i un fanal. No hi ha llocs on jugar, per això la competència per l’espai és tan ferotge”, analitza el pare, que assenyala que una possible solució seria obrir més patis d’escola fora de l’horari escolar. 

On jugar –i a què– quan són una mica grans, a partir dels 12 o 13 anys, és un tema que també posa sobre la taula Roger Sánchez, membre de l’AFA del’escola Dovella del Clot. “Molesten a tot arreu, Barcelona té pendent intervenir aquí, que aquests nois sentin que l’espai públic també és per a ells, que tinguin alternatives reals a asseure’s en un banc a beure i a fumar”, reflexiona el pare.

Inservibles a l’estiu

Marina Barriendos té dos nens de cinc i dos anys, temps en què “ha fet un màster en parcs a la zona de Sant Martí”, diu fent broma. Col·lecciona centenars d’anècdotes. Una a l’atzar: quan al parc del carrer d’Independència amb Rosselló es va adonar que l’arena amb què jugava el seu fill, en aquell moment encara no caminava, era la terra que el vent portava des del pipicà del costat. Una altra vegada els gossos. Mercedes Sicard, mare de dues nenes de 14 i vuit anys, i una altra gran coneixedora dels parcs del seu barri, coincideix amb Barriendos que la proximitat de les zones de joc infantil amb els pipicans és un dels grans problemes, i en què el problema més greu són els gossos que, de nit, fan les seves necessitats dins de les zones d’infantils, ja que “les caques es veuen i les pots evitar, però els pipis, no, i els nens més petits s’emporten sempre la sorra a la boca”.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

“Si has de passar l’estiu a Barcelona amb els nens, els parcs són inservibles, perquè no hi ha un arbre que faci ombra”, diu Barriendos. “Tens la sensació d’estar tancada en espais reduïts perquè la ciutat està bruta i no és apta per a famílies, tot són cotxes i espais per al consum”, relata Barriendos, el ‘màster’ de la qual també inclou un mòdul sobre el nou parc de Glòries, que, com el pop de la Pegaso, també va ser temporalment precintat poc després d’inaugurar-se per una qüestió de seguretat. El defineix així: “Uns tobogans de metall sense ombra, el passeig sense ombra, l’espai de pilotes sense ombra”.

La (dura) descripció dels parcs que fan els testimonis que apareixen en aquest reportatge no sorprèn els responsables municipals, que en gran part –sobretot pel que fa a les zones creades abans de la seva arribada– comparteixen el diagnòstic i insisteixen que estan treballant de forma intensa per revertir la situació. L’aposta per les superilles va en aquesta línia, així com el Pla del Verd i de la Biodiversitat de Barcelona 2020 o la transformació de deu escoles en “refugis climàtics de la ciutat”, iniciativa que planteja intervenir en els centres amb un paquet de mesures blaves (incorporar punts d’aigua als patis), verdes (espais d’ombra) i grises (millorar l’aïllament), millores que en principi podrà disfrutar tota la ciutadania, ja que els patis continuaran oberts durant l’estiu, i en les quals es preveu invertir cinc milions en els pròxims tres anys.