Barcelona, del quinqui local al carterista global

A Barcelona s’ha instal·lat la percepció que hi ha més crims que en el passat. Que abans una mort criminal era una cosa infreqüent i anormal i ara es dona amb tanta freqüència que gairebé s’ha normalitzat. EL PERIÓDICO entrevista un periodista de tribunals en la dècada dels 70, dos agents del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Urbana en actiu durant els 80 i els 90 i el comissari que va desplegar els Mossos d’Esquadra a la capital catalana a finals del 2005. Els quatre neguen que aquesta percepció s’ajusti a la realitat. Les dades reflecteixen que les 12 víctimes d’aquest 2019 són encara lluny dels anys més negres. Tot i que sí que coincideixen a detectar que la delinqüència s’ha tornat “més violenta”. I per als dos policies, no per al comissari ni el periodista, Barcelona s’està submergint en una atmosfera similar a la que va precedir els Jocs Olímpics de 1992, quan l’heroïna i els quinquis van sembrar el pànic a la ciutat.

El final de la dictadura

Josep Martí Gómez va ser periodista de tribunals a Barcelona per a ‘El Correo Catalán’ quan els judicis podien acabar en condemnes de mort. “Al franquisme hi havia crims a l’interior dels domicilis, molts. Sobretot sexuals. Però el carrer era més tranquil”. La repressió era salvatge: estava en vigor lallei de ‘vagos y maleantes’i els policies podien “arrencar qualsevol confessió a cops”. A l’exterior, el delicte estrella eren “els atracaments a bancs”. L’episodi més famós ja en la Transició va ser l’assalt al Banc Central, a la plaça de Catalunya, el 1981.

Després del final de la dictadura es va rebaixar la duresa d’un Codi Penal cruel i es van protegir els drets dels detinguts. Dos avenços que van comportar una conseqüència no desitjada: “Els delinqüents més durs van començar a animar-se a reincidir”, resumeix Martí Gómez. Malgrat que van augmentar els delictes a la via pública, prevalia un codi d’honor entre els malfactors, que es coneixien entre ells perquè formaven part del mateix ecosistema d’extracte social baix i inculte. La irrupció de l’heroïna va canviar les coses. Els carrers van entrar en ebullició. Una anècdota del periodista il·lustra bé aquella transformació delinqüencial tan aguda com la que havia comportat la desaparició de la dictadura. El famós atracador Jorge Rojano va ser assaltat per tres quinquis a finals dels 80. Confiant que el deixarien en pau, els va dir: “¡Que soc el Rojano!”. Però li van respondre: “¡Ni Rojano ni hòsties; la cartera!”. 

  

La Barcelona preolímpica

El 1986 Barcelona va ser designada seu delsJocs Olímpics del 92. Un any després, el Cos Nacional de Policia (CNP) va crear els anomenats “grups”. Integrats per una desena d’agents, cada grup s’ocupava d’un delicte diferent: robatoris, furts, estrebades. Un d’aquests policies, integrant del grup 5 (“el de les estrebades”), explica que eren joves, agents descontaminats i sense presses per anar a casa després de la jornada. “Vam fer més de mil detencions a l’any”, remarca. Se’ls va encomanar la missió de netejar el nucli antic de quinquis, de toxicòmans i de traficants i de prostitució abans de la cita olímpica.

Un agent de la Guàrdia Urbana, que treballava de nit durant la mateixa època, recorda que la ciutat s’havia degradat moltíssim en poc temps. Cada dia recollien tres o quatre morts per sobredosi. En pocs anys, la immensa majoria dels toxicòmans havien contret la sida i, sense res a perdre, abordaven a punta de navalla, sumits en la desesperació, per continuar consumint. “A la nit fèiem ‘escombrades’. Cap a la una de la matinada, desplegàvem –entre furgonetes i agents a peu– un cordó policial que pujava la Rambla com un rodet, des de Colom fins a la plaça de Catalunya. No quedava ni un sospitós. O se n’anaven o els carregàvem a la furgoneta. Ara ja no es poden fer coses així”, reconeix davant de la contundència d’aquella pràctica.

“La gent ho ha oblidat, però aquella època, la dels quinquis, va causar una gran alarma social. Hi havia pànic de ser atracat al carrer”, explica Martí Gómez. No obstant, malgrat que l’epidèmia d’heroïna va enfurismar els carrers i el codi de respecte que enyoraven atracadors veterans com Rojano es va evaporar, continuava prevalent la por de la policia. “Jo vaig arribar a perseguir dos lladres en solitari. Un es va escapar, però a l’altre el vaig atrapar i el vaig arrestar. Això ara és impensable. Un policia no pot assumir aquest risc sense reforços perquè et poden partir la cara. Però llavors ningú s’atrevia a tocar un policia”.

El barri xino, el Raval i la resta de la ciutat es van airejar, també gràcies a les excavadores que van obrir espais com la Rambla del Raval, l’espai que ocupa la Filmoteca i el Pou de la Figuera a la Ribera. Més endavant, les màquines acabarien arrasant punts negres del tràfic de drogues com Can Tunis. Els grups –com el que dona títol a la pel·lícula Grupo 7 (Alberto Rodríguez, 1992), que va fer el mateix a Sevilla abans del’Exposició Universal de 1992– es van dissoldre el gener de 1993. Barcelona va entrar en una etapa d’assossec. Hi va haver crims sonats, com elsd’‘El boig de la ballesta’ o ‘El violador del chandal’, però ja sense la intensitat dels 80. «L’heroïna va donar pas a la cocaïna, que comporta menys delinqüència».

Els Mossos entren a Barcelona 

El 2005, el Cos Nacional de Policia va entregar les claus de la ciutat als Mossos d’Esquadra. El primer comissari de Barcelona va ser Joan Miquel Capell. Els problemes que va afrontar Capell són coneguts: “Els carteristes al metro, la proliferació d’apartaments turístics i la carteristes al metroapartaments turísticslentitud de la justícia

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

El turisme, des del 2005, no ha deixat de créixer. Actualment la ciutat repmés de 20 milions de visitants. I el final de les fronteres de la UE (sobre el qual l’expresident del PNBJosu Jon Imazhavia dit que “els seus principals defensors eren els delinqüents”, afirma Martí Gómez) es va començar a notar. El magnetisme dels turistes va atraure lladres estrangers: Barcelona va ser absorbida per la delinqüència global. I la particularitat dels lladres transnacionals és que són immunes als sistemes penals estatals; quan arriba el seu judici, salten a un altre país.

Els quatre entrevistats constaten a més que avui als carrers de la ciutat cada vegada hi ha més pressa “per treure la navalla”. Sobretot dins de les noves bosses de misèria que han arrelat a la capital catalana, escenari dels últims apunyalaments, que afegeixen complexitat al trencaclosques de la inseguretat.