El Zoo de Barcelona surt al rescat d'una au que està a punt d'extingir-se

El Zoo de Barcelona, recordeu, aquell recinte que es troba en la llista negra d’algunes associacions animalistes que pretenen imposar una severa castedat a les seves bèsties salvatges tret que siguin de fauna local (tritó del Montseny, ferreret, tortuga mediterrània...), s’acaba de ficar de ple en el programa de reproducció i rescat d’una espècie amenaçada fins i tot per Estat Islàmic, cosa que es diu aviat. Quatre femelles d’ibis ermità nouvingudes d’un zoològic suec esperen la pròxima entrada al seu aviari de quatre mascles d’aquesta mateixa espècie actualment residents a Alemanya. Quatre i quatre. Les xifres no enganyen. El zoo barceloní, efectivament, s’ha ofert com a tàlem de l’amor d’una au a mig pas de l’extinció i a la qual no li venen gens grans els epítets de bíblica i mítica. No us perdeu per què.

Mai en els 127 anys d’història del Zoo de Barcelona hi ha hagut entre els integrants de la seva col·lecció ni un sol representant de ‘Geronticus eremita’, la més desafortunada de les diferents varietats d’ibis, perquè la resta sobreviuen en aquests temps amb més glòria que pena, però aquesta en concret, que en altres temps va dominar el cel de mig Europa, la meitat de l’Àfrica i el colze occidental d’Àsia, viu avui en llibertat absoluta i de manera estable només al parc nacional marroquí de Souss-Massa, on resideixen poc més de 600 individus. A Turquia hi ha una fràgil colònia en règim de llibertat vigilada (quan és època de migracions, se les engabia per evitar que es facin mal) i, fins i tot fa ben poc, hi havia una colònia a Síria, de la qual s’ha d’imaginar el pitjor. No és bona cosa haver tingut com a veïns de desert els llunàtics del califat del segle XXI. La bona nova per a aquesta espècie és que a Cadis s’han aconseguit posar en llibertat, gràcies a un exitós programa coordinat pel Zoo de Jerez de la Frontera, un centenar d’ibis ermitans, amb l’esperança, potser, que algun dia en el futur descobreixin l’existència dels seus familiars marroquins i s’estableixi una ruta Air Ibis que sobrevoli l’estret de Gibraltar, encara que sigui amb l’animosa estratègia assajada a Àustria amb aquestes mateixes aus, que es van acompanyar amb avions ultralleugers per mostrar-los algunes destinacions interessants per nidificar. De moment, Air Ibis és una hipòtesi remota. “Encara no tenim un saldo vegetatiu positiu”, explica Miguel Ángel Quevedo, responsable de Jerez d’aquest projecte, “per això és important que rebem pollets criats en captivitat en altres zoos”.

És en aquest programa de resurrecció d’aquesta espècie que promou la Junta d’Andalusia que s’ha implicat Barcelona. És un programa, sigui dit ja de passada, que permet constatar que sempre queden coses inèdites per veure en el camp de la conservació del medi ambient, ja que els responsables d’aquest projecte, perquè les aus no s’humanitzin, interaccionen amb els pollets vestits de rigorós negre (com el plomatge iridescent de l’ibis ermità) i amb uns graciosos cascos de ciclista als quals s’ha afegit una mena de mascaró de proa amb l’aspecte d’un ibis adult. Si aquesta disfressa es fa servir algun dia al recinte animalista de la Ciutadella, a la primavera, en època d’eclosió dels ous, serà convenientment documentat en aquestes pàgines.

Que Barcelona, en ple dilema sobre quin rumb ha d’emprendre el seu zoo, s’hagi sumat a aquest projecte té el seu què. Remarca, d’entrada, que alegrement es sentencia de vegades què és una espècie autòctona amenaçada. En certa manera, l’ibis ermità és més de per aquí que el gaspatxo, ja que, quan el tomàquet encara no havia arribat a Europa, aquesta au niava de manera habitual als merlets dels castells medievals. Era part del paisatge comú i, no només això, també era una baula de la cultura cristiana, clàssica i egípcia, déu-n’hi-do.

En les versions més còmodes del Gènesi de l’Antic Testament s’afirma que el primer animal que Noé va deixar anar per comprovar si les aigües havien tornat al seu lloc va ser un corb, però algunes fonts afirmen que és un error de traducció, que aquesta primera au va ser un ibis ermità, que, per cert, durant un temps era conegut popularment com corb calb. Realment ho sembla.

Menys dubtes hi ha que aquesta varietat d’ibis, mà a mà amb l’ibis sagrat, és l’animal que forma part dels pictogrames de l’escriptura jeroglífica egípcia i, més encara, se’l considerava l’encarnació al Nil del déu Tot, símbol de la saviesa.

Més fantasiós és el paper que a la Grècia clàssica es va reservar a l’ibis, doncs, segons Heròdot eren ni més ni menys que les aus antropòfagues d’Estimfal, capaces de causar estralls amb les seves afilades plomes de bronze i que va haver d’adreçar Hèrcules.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Total, que el Zoo de Barcelona, en la seva hora més crítica, ha decidit no abaixar la guàrdia i s’ha posat una vegada més el vestit dels grans rescats. Per què aquest ibis i no altres dels seus cosins pròxims ha anat fins al precipici de l’extinció té moltes explicacions. La caça, els pesticides, les torres elèctriques..., les raons són moltes, però despunta, per contemporània, els problemes amb la vivenda. A diferència d’altres ibis, aquest busca cornises, naturals o artificials, de molt específiques característiques per posar ous i, pel que sembla, aquests nius escassegen. A l’aviari que els han assignat al Zoo de Barcelona això ja està previst. Són unes caixes que ells mateixos hauran de condicionar amb les branques i altres restes vegetals que els responsables de la instal·lació hi han deixat per quan els quatre mascles arribin d’Alemanya.

.